Probablement, haureu llegit o sentit mai allò que a la Unió Soviètica o a Cuba només existia (o existeix) una marca i, conseqüentment, no hi ha possibilitat de canviar la marca del producte. És curiós que la gent que diu això va a comprar a supermercats on tots els productes pertanyen, com a màxim, a tres conglomerats d’empreses diferents. És a dir, el que tenim actualment no es distancia gaire del que tenien (o tenen) els països que (més o menys) han seguit les tesis marxistes. De fet, és exactament el mateix, però amb una diferència: en lloc de donar diners directament a l’estat, donen diners a empresaris i empreses que només busquen, sigui com sigui, acaparar la màxima riquesa possible.

La tendència a l’oligopoli del capitalisme no és nova ni tampoc no se sol recordar prou. Si ens aturem a pensar, només amb Hacendado ja podem omplir la cistella de la compra amb facilitats. Però també obtenim el mateix resultat si escollim, per exemple, Nestlé i the Coca-Cola Company. I no només és el sector alimentari on no tenim capacitat d’elegir. A causa d’aquesta tendència del capitalisme, gairebé tots els productes i serveis estan monopolitzats per unes poques empreses: els bancs, les telecomunicacions, l’automoció o les companyies petrolieres, en són només uns pocs exemples.

En el sistema actual, per tant, quan adquirim qualsevol producte no tenim la capacitat real d’elegir a qui li donem els diners, ni les nostres dades personals, sinó que, com a molt, només canviem el color i forma de l’embalatge. Al final resulta que el socialisme estava aquí, i no ho sabíem.