Els que ja portem uns quants anys a sobre, vam néixer amb el paper.

Escrivíem les cartes en un full de paper i abans d'enviar-les, l'introduíem en un sobre, posàvem adreça i remite, amb el corresponent segell i la “llençàvem” a la bústia.

I a esperar. Si rebies resposta, sabies que havia arribat. La comunicació llavors era lenta, però tenies temps de pair-la, reflexionar-la. No com ara, que no et dóna temps de pensar la resposta quan ja tens al damunt una altra pregunta.

Quan anàvem de vacances, perquè els amics ho sabessin –i de passada, fer-los dentetes–, enviàvem postals ben boniques, les més boniques que trobàvem i els explicàvem que ho estàvem passant d'allò més bé.

La mare ens embolicava l'entrepà en paper Manila o, si no hi havia, en un full de diari. La veritat és que no ens hem intoxicat mai. Devia ser que la nostra naturalesa era més forta...

Llegíem les notícies al diari de paper, quan queien a les nostres mans. De TV encara no en teníem i les notícies del NO-DO eren feixugues i semblava més propaganda descarada que no pas informació.

Un diari que, quan ja era passat, el trossejàvem en bocins, el penjàvem al vàter i el fèiem servir per a netejar-nos. Anys després va arribar el paper higiènic. El primer que recordo era marca Elefante, que per un costat era setinat i l'havies de fer servir per l'altra banda.

I els llibres! Uns llibres que encara tenim i llegim. Que ens encanta tocar-los, acariciar-los. Que passem sovint les pàgines tot mullant-nos el dit. I Déu n'hi do les estones que hem passat amb ells i el que ens ha ensenyat!

Allà estan, a la prestatgeria i ens sap greu desempallegar-nos d'ells, malgrat l'espai que ens ocupa. Sobretot, les enciclopèdies que rarament consultem. Malgrat els nous llibres que anem comprant i que no sabem on encabir-los.

Perquè, sabeu? Nosaltres, els de la generació del paper, el tenim un afecte ancestral, car ens ha acompanyat tota la nostra vida.

Rafa Usero, membre de la Plataforma de Pensionistes