Aquest 24 de febrer farà un any de la invasió russa d’Ucraïna. La perspectiva d’una ràpida victòria militar russa i la instauració d’un govern pro-rus a Kíiv, va ser ràpidament desmentida per la realitat d’una resistència dura i eficaç dels ucraïnesos. Els informes de la intel·ligència russa deixaven bastant que desitjar.

Després d’un any d’enfrontaments militars, la situació sobre el terreny sembla haver entrat en una fase d’estancament. Rússia no és capaç de trencar la resistència ucraïniana i aquesta no pot seguir recuperant territori com fins ara.

Durant les últimes setmanes s’han produït uns esdeveniments que al meu parer són importants per al futur del conflicte. Visita de Zelenski a diversos líders i institucions europees demanant més suport armamentístic. Viatge de Biden a Kíiv per garantir l’ajuda nord-americana (la primera vegada en moltes dècades que un president nord-americà es desplaça a la capital d’un país en guerra, sense que el seu exèrcit estigui físicament present). I finalment, la no menys important declaració, a la Conferència de Seguretat de Munic, del principal diplomàtic xinés, Wangyi, cridant al diàleg i suggerint als països europeus “que pensin en calma” com posar fi a la guerra. Una declaració que venia acompanyada d’una trobada amb el ministre d’exteriors ucraïnès, Dimitró Kuleba, al que va reiterar que Pequín sempre ha estat del costat de la pau i el diàleg. I tanquem el cercle indicant que Wangyi acabarà el seu periple europeu a Moscou, amb una trobada amb el president Putin.

Tota guerra, tard o d’hora, acaba en una taula de negociació. Falta saber quines cartes tindran els contrincants i quina serà la correlació de forces en aquell moment. El resultat actual dibuixa una escalada progressiva del conflicte i la seva prolongació. Generalment la demografia, la capacitat d’aportar més personal militar a la guerra, i la indústria, la capacitat de produir més armament, es converteixen en factors guanyadors d’un enfrontament armat (així ho va demostrar, a l’engròs, la segona guerra mundial). Ara mateix aquests factors afavoririen a Rússia, si no fos per l’ajuda que els països occidentals estan enviant als ucraïnesos en el vector armamentístic.

Ucraïna planteja ara mateix la recuperació de tot el territori arrabassat pels russos, inclosa la pròpia Crimea. És una opció que necessita una implicació molt més ofensiva d’Occident en el terreny del material de guerra i de la logística. D’aquí la demanda de Zelenski d’avions, tancs... és a dir material militar, no ja per a la defensa, sinó per a l’ofensiva. Això portaria a un salt qualitatiu en l’escalada del conflicte que allunyaria la possibilitat d’un acord per la fi de la guerra. La visita de Biden a Kíiv significa un aval a les demandes de Zelenski. Els EEUU veuen en el suport a Ucraïna la possibilitat de desgastar i fer decréixer la influència russa. Inclús alguns pensen i somien en aconseguir una derrota i desmembrament de la pròpia Rússia.

Rússia creu que necessita temps per estabilitzar les seves conquestes com per acabar d’aconseguir el control de l’Est i bona part del Sud d’Ucraïna. Un acord sense avenços territorials posarien en risc la pròpia estabilitat del govern rus. Putin creu comptar en el suport /neutralitat xinesa en aquest conflicte. Però el govern xinés no té massa interès en la prolongació del conflicte i molt menys en una escalada militar. Les raons d’ordre econòmic i geo-polítiques estan al darrere de les últimes declaracions de la diplomàcia xinesa.

En aquest creuament d’opcions i interessos, la posició de la Unió Europea (UE) torna a posar sobre la taula la necessitat d’una política autònoma de la UE respecte als altres pols internacionals. La UE no pot jugar un paper subsidiari de les iniciatives nord-americanes i/o de l´OTAN. La UE ha de tenir un paper propi i preponderant en trobar iniciatives i solucions per acabar amb aquest conflicte. L’agressió injustificada de Rússia a un país sobirà i membre de l’ONU com Ucraïna, mereix una resposta per tots els mitjans. Aquesta defensa no té perquè alimentar una cursa i escalada d’armament, que posi en perill o allunyi un acord de pau. No som equidistants en aquest conflicte. Està prou clar qui és l’agressor i qui la víctima. Però per arribar a una solució negociada, tots els bàndols han d’arribar a la conclusió que no poden obtenir, per si mateixos, els seus objectius, tant els declarats com els que no.

No podem perdre de vista el cost en vides humanes que està tenint aquesta guerra. El nombre real de morts i ferits, tant de la població civil com la de combatents, no la coneixem. Aquesta desinformació forma part de la política de guerra. Organitzacions no governamentals, sense poder donar xifres concretes, parlen d’un numero de víctimes que supera a qualsevol altre conflicte de les últimes dècades.

La societat civil arreu del mon i també a casa nostra està preparant manifestacions contra la guerra en aquest primer aniversari. A Sant Cugat una trentena d’entitats han convocat una concentració el 23 de febrer a les 19h. davant l’Ajuntament. El lema: PER LES PERSONES, ATUREM LA GUERRA. A Barcelona hi ha convocades dues concentracions, una el divendres 24 de febrer a les 19:30h. al Passeig de Gràcia, convocada per la comunitat ucraïnesa; i l’altra, el dissabte 25 a les 18:30h. a la plaça Sant Jaume, convocada per Catalunya per la pau (un conjunt ampli d’entitats).

Al meu entendre no és un lema estrictament pacifista. És un lema que posa al centre del conflicte a les persones i els seus drets que la guerra està violant. Persones a les que la guerra està conculcant els seus drets més fonamentals. Una població civil que veu com la guerra no respecta el seu dret a la vida, l’habitatge, les infraestructures civils... Una guerra que representa una violació dels drets humans. I com a defensors i defensores dels drets humans, no podem fer altra cosa que exigir l’aturada d’aquesta guerra.

David Casas