Sovint ens arriben a través de les xarxes informatives casos de gent entrada en anys que estan en plena forma física i participen en maratons i altres activitats esportives. Ens ho mostren, a més, amb admiració i com a model a seguir.

A mi personalment sempre m'han semblat persones capficades en un sol objectiu, el cos, la qual cosa em sembla insuficient.

En les classes de “Salut al cor” impartides a la Casa de Cultura de Sant Cugat, adreçades a pacients afectats de malalties cardiovasculars (diabetis, colesterol...) i organitzades per la Mútua de Terrassa, parlàvem de la necessitat de fer exercici a la mida de la nostra edat i de les nostres capacitats. Els que participàvem tots eren pacients d'una edat avançada.

Dèiem que havíem d'aprendre a escoltar el nostre cos, saber l'exercici que necessitàvem segons la nostra edat i fer-lo a la mida. De vegades veus persones que, més que fer esport, el que fan és maltractar el seu cos.

Quan ens jubilem, podem caure en la temptació de quedar-nos asseguts al sofà de casa avorrits o mirant la televisió. I no es tracta d'això. Després arriben les típiques depressions.

Hem de seguir vivint, d'estar presents, de fer petja en el nostre camí, de sentir-nos útils. Hi ha un munt d'activitats a fer, ho deia en un altre article.

I sobretot, moure'ns, fer exercici. Però a la mida de les nostres capacitats.