La quotidianitat, la rutina, cada cop més intensa i diversa, al meu entendre i sentir, fa que focalitzem la nostra activitat funcional i intel·lectual, fins i tot espiritual, en molts i variats temes concrets, descentrant la mirada vers els detalls de les coses i la globalitat dels processos.

Així, ens dispersem física i anímicament, per fets intranscendents més enllà de la importància que tenen per qui els explica, d’acord amb la seva subjectivitat, i també ens descentrem per una quantitat molt gran d’informació, massa vegades poc filtrada per informar, respecte de fets, situacions i persones, que no acabem de valorar, per un simple procés de saturació.

També ho fem, degut a la nostra pròpia formació, que esdevé subjectivitat i resiliència, impedint la valoració objectiva del que ens arriba, per incapacitat o per defensa.

Hi ha a més, la informació buida, cada cop en major quantitat, generada amb l’estúpida finalitat de no servir per res, més enllà del guany econòmic i la valoració fàtua de qui l’ha generat.

Perdem temps, que és una molt simple mesura de la vida, sense tenir suficient, si és qui hi ha límits, en la cura dels qui i del que estimem.

Van passant unitats de temps sense adonar-te’n, vas acumulant anys, fins que un fet, un gest, una imatge, et fa recordar, veure, valorar, que molta vida envolta la teva, i que no hi has posat prou interès en viure-la, no has valorat que la vida és allò que passa mentre fas altres plans, com sembla que va dir John Lenon.

L’altre dia fent un cafè, a primera hora del mati en el centre de Sant Cugat, vaig veure una senyora en la tauleta del costat, i no sé per què vaig mirar-li les mans, i en elles dos anells en el mateix dit.

Era tota una senyal, d’una vida que havia sigut, segurament molt bona, perquè la volia retenir amb l’anell que no era el seu, però que ja no era.

Em va generar una gran tendresa i pena, pel que mostrava i pel que m’indicava.

M’ha mostrat en ella, el meu pas del temps i la solitud, que molts cops, reconeguem-ho hi va associada, però la que més m’ha colpit, és la que està més enllà, de la malauradament és considerada com a clàssica solitud (gent gran, persones soles, immigrants, discapacitats....) i que es troba molt a prop de nosaltres, essent en la que podem actuar positivament per evitar-la o revertir-la.

En aquesta imatge he vist i sentit la solitud de l’amic que no parla, per no molestar o ferir, a qui no li van bé les coses de parella, de feina, dels fills, la de la persona gran que tot i tenir companyia no te ningú que realment l’escolti i tracti d’entendre-la, la de la persona a la que ningú valora els seus pensaments, la que viu la malaltia pròpia o aliena amb una anormal normalitat, l’estrangera en el mon global de tothom, la diferent respecte de no se sap exactament de que i de qui, la que tant sols vol un gest, un mot, una carícia, un petó, que no arriba.

En aquests dos anells he vist les mans dels pares, d’amics, de persones que en petits detalls volen mostrar una realitat que no es i demanen, i això, m’ha dolgut, perquè en aquesta solitud, sí que cadascun pot tractar d’ajudar a suprimir-la, és la solitud difosa, la que no fa soroll, la que no es pot mostrar en la televisió o debatre en les tertúlies radiofòniques, la que cap benefactor pot arreglar… és la nostra, la que ens toca sempre i la que tenim, més enllà de l’estima, de l’amor, de la solidaritat. És la que tenim, al meu entendre, l’obligació de fer tot el possible per eradicar-la.

La seva solitud és també la nostra, ja que vulguem o no, ho sapiguem o no, som part del seu forat afectiu.

Cal resoldreu, per els altres i per nosaltres, no som diferents, tant sols estem en altres circumstàncies, que tard o d’hora convergeixen.

Robert Savé, veí de Mira-sol