Em va sorprendre la notícia que el meu admirat Ramón Tamames, als seus 89 anys, s'avingui a la moció de censura contra Pedro Sánchez impulsada per Vox. Ni més ni menys que per Vox.

No sols per la seva militància comunista i la participació en el marc polític durant la Transició, sinó a més i, sobretot, venint de tot un economista catedràtic, autor de manuals d'estructura econòmica, utilitzat durant anys. Tinc alguns llibres seus a la biblioteca de casa, comprats durant la meva joventut.

Se'm planteja el dubte de quan un polític ha de plegar. Quan la senectut ens ha de fer veure que hem de donar el pas al costat i deixar via lliure als joves?

Em consta que Vox, abans de temptejar Tamames, ho havia intentat amb Rosa Díez, Joaquín Leguina i Vidal-Quadras. La qual cosa vol dir que Abascal mirava d'aconseguir un efecte espectacular amb noms mediàtics de vells polítics.

Quan es deixarà de banda el mal costum d'aprofitar-se de l'enyorament i la debilitat de polítics que ja haurien d'estar en els llibres d'història?

Tanmateix, hi ha en política els habituals canvis de camisa. Tamames ho va fer, encara que, en aquest afer, no em sembla el cas. Les camises, però, es canvien quan el cos i el cap tenen capacitats per lluir-les.

Dies més tard, va semblar com si volgués desdir-se. En una entrevista a El País va assegurar que ell no defensaria Vox i que ho faria per tots els espanyols.

Hi ha un altre aspecte que em preocupa tant, o més si cap, que el que exposo. Segons la teoria de Joan B. Culla i Clarà, és “el vehicle de l'espanyolisme excloent, convertit aquests darrers lustres en hostilitat fòbica contra l'independentisme català, contra el catalanisme, contra la llengua i la identitat catalana. És el fervor per l'article 155, la visió dels sobiranistes com a “bojos” i l'”A por ellos!”.

Potser, Ramón Tamames, madrileny, de 89 anys, s'ha deixat influir per aquest odi contra tot el fet català, iniciat pel PP i seguit per Ciudadanos i Vox.

Malgrat tot, tots hauríem de tenir present el moment de retirar-nos a temps i no malmetre de vells la dignitat amb la qual hem intentat viure.