La cursa electoral ens porta a tornar a parlar de model de ciutat, una expressió genèrica que pretén contindre les virtuts i defectes d’una ciutat cada cop més d’elit. Lluny de les proclames de model d’èxit, a Sant Cugat el mot “model” ha pres una connotació negativa. Quan se’n parla sempre s’acompanya dels reptes associats d’un model que, si és d’èxit, corre el risc de morir per aquest èxit.

El preu de l’habitatge, la insostenibilitat del monocultiu residencial, la dependència del vehicle privat i la desaparició gradual de l’agricultura a la plana fèrtil són només algunes de les desgràcies del model nostrat. Que ara es parle de forma oberta d’aquests reptes, d’un Ajuntament que vol governar el creixement de la ciutat i de mixtura d’usos davant els barris unifamiliars és una medalla que es poden penjar les forces progressistes, sobretot tenint en compte que, com es va veure dilluns a l’acte Sant Cugat del Futur, els constructors d’aquest model com l’exalcalde Recoder i els seus hereus polítics compren bona part del relat.

Ara bé, la pregunta de fons és si hem de seguir creixent –tot i que es plantege amb una planificació que sembla interessant– o si té més sentit transformar la ciutat existent, o si cal fer les dues coses. Paral·lelament a l’acte propagandístic –deixeu-me burxar una mica– del dilluns ha ressorgit la Fundació Sant Cugat, que amb un format molt més humil que els congressos de ciutat del tombant de mil·lenni ha iniciat un seguit de debats sobre el model de ciutat.

De la primera d’aquestes sessions prenc una de les frases del subdirector de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), Roger Sauquet, que al meu parer sintetitza molt bé el debat oblidat en tot l’afer de Ca n’Ametller que el tripartit va visibilitzar el dilluns a la Unió: “Si algú pensa en la ciutat verda com un nou creixement, s’equivoca; la ciutat del futur és reparar la que tenim ara”. O siga, ens cal seguir creixent? Aquest creixement dona resposta a les mancances del model?

Si ens cal seguir creixent o no és una pregunta legítima i que, a més, s’escapa dels interessos purament municipals. Hi ha qui pot dir allò de “si s’havia de fer igualment, millor governar-ho des de l’Ajuntament que des dels promotors privats”, i raó no li’n falta. Alhora, Ca n’Ametller apareix com una centralitat a l’esperat Pla Director Urbanístic (PDU) metropolità i, per tant, és una peça d’un trencaclosques d’una gran ciutat de cinc milions d’habitants.

Tot i que el PDU incorpora conceptes interessants pel que fa a infraestructura verda, segueix mancat d’algunes mirades més progressistes que la mixtura d’usos com ara entendre l’alimentació com un sistema dins de l’urbanisme o transformar els barris unifamiliars que s’han fet sota les claus urbanístiques 20a/10 o 20a/11 tan presents a Mira-sol i Valldoreix. Tot i això, sembla que els municipis podran dir la seua amb la concreció del plantejament local.

I, permeteu-me un incís sobre els PDUs. Aquesta figura urbanística ja s’ha utilitzat a altres àmbits com el Centre Direccional de Cerdanyola, que –em sap greu contradir el gerent de l’Àrea Metropolitana, Ramon Torra– és el primer desenvolupament que recull criteris del PDU metropolità. Però, atenció!, són exactament la mateixa figura urbanística. Una no depèn de l’altra i no hi ha la lògica de planejament derivat que ha regit l’urbanisme fins ara. Serà divertit veure què passa si en algun moment aquests PDUs entren en conflicte. Fins ací l’incís.

El govern encerta en l’anàlisi de les desgràcies associades al model de ciutat de Sant Cugat. La pregunta no només és si hem de créixer sinó també si aquest creixement dona resposta a les mancances. Sembla obvi que Ca n’Ametller no reproduirà els errors d’altres llocs –encara que potser en comet d’altres– però segur que no serveix per a corregir la ciutat ja consolidada. I aquí està el repte: mentre fem un nou barri que hores d’ara és una preciositat en forma de render, quines mesures de reparació –utilitzant la terminologia de Sauquet– prenem per a la resta de la ciutat?

L’esforç comunicatiu de l’Ajuntament i de l’AMB és destacable i positiu. Més enllà de la pompositat preelectoral, sempre és una bona notícia que un ajuntament s’esforce per a explicar les seues propostes polítiques. Per això, indubtablement, l’acte del dilluns i l’exposició associada són una bona notícia. Ara bé, no ens podem deixar enganyar pels renders de Ca n’Ametller que, en el moment de la tramitació en què ens trobem, són més el SimCity que l’estètica definitiva del barri. I això no és negatiu per se. El SimCity també permet dibuixar línies mestres tot i que no la concreció del detall.

A Ca n’Ametller segueixen havent dubtes sobre qui desenvoluparà l’habitatge públic que tant reivindica el tripartit i, per tant, saber si els santcugatencs tindran prioritat per accedir-hi o si, amb acords publicoprivats, una part es perdrà en unes quantes dècades. També esperem saber com es resoldrà el gran repte de cobrir les vies de Renfe i, si ho aconsegueixen pagant els promotors, saber quin preu de mercat quedarà al nou desenvolupament. Mentrestant, la Fundació Sant Cugat aixeca la mirada amb veus expertes i es planteja com afrontar la burocràcia i si cal seguir creixent i de quina manera, unes mirades que arriben els dissabtes 18 i 25 a les 10 del matí a la Casa de Cultura. Per més ressorgiments de la Fundació!