El dissabte passat, dia 11, una institució de la societat civil santcugatenca, la Fundació Sant Cugat, va reactivar-se amb l’organització de la primera de tres jornades per a repensar el model de ciutat: Reflexions sobre el model Sant Cugat: entre el cofoisme i l'exclusió.

A més dels ponents J.A. Bàguena, de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, i J.R. Sauquet, de l’ETSAV, hi havia l’Eva Serrats, arquitecta, professora a l’ETSAB i activitat social a la Floresta. Va ser una jornada enormement interessant, en la qual el coneixement tècnic i el punt de vista crític van anar plegats i van resultar molt aclaridors d’on venim, on estem i on podríem anar com a ciutat. Queden encara dues jornades més, els dissabtes 18 i 25 de març.

Voldria centrar-me aquí en un aspecte de la intervenció de l’Eva Serrats: la Participació ciutadana pel que fa a temes com la mobilitat, l’habitatge i el medi ambient.

La participació ciutadana, d’ençà de certes conteses del moviment altermundialista de fa més de vint anys, sobretot del Foro Social Mundial de Porto Alegre (2001), es va convertir en una mena de bàlsam de Fierabras que molts es van afanyar a incorporar a la gestió municipal en diverses poblacions. I va ser com aquell medicament que es posa de moda i que tothom es pren de qualsevol manera. De manera que, en alguns municipis es van donar processos participatius força reeixits, mentre en altres van resultar un nyap considerable, si no una presa de pèl bastant evident.

A Sant Cugat, i notablement a la Floresta, amb l’anterior govern municipal, de la mà del regidor Joan Puigdomènec, vam viure una aplicació més aviat paròdica de la idea de participació veïnal. Així, després d’uns processos exageradament dilatats en el temps, acompanyats de molt paper, tisores, post-it i gomets, acabava per empantanegar-se tot, o bé succeïa allò del fet que va parir la muntanya i va néixer un ratolí. Especialment memorable, en aquest sentit, el Projecte de les tres places, de les quals se’n va construir una i mal feta. El problema, ja aleshores, residia en el fet que l’Ajuntament, en el fons, no creia en la participació i això el portava a un constant estira-i-arronsa, en el qual les propostes i contrapropostes apareixien i desapareixien d’una sessió participativa a la següent.

Paral·lelament, des del Consell de Barri –concreto en el de la Floresta–, presidit per un regidor de l’oposició, es dinamitzava la participació assembleària i es denunciava aquella participació de fireta que posava en marxa l’Ajuntament.

I vet aquí que, passades les eleccions de 2019 i produït el canvi de govern municipal, gairebé tothom s’esperava que, aleshores sí, arribaria la verdadera participació i, a més, la promesa descentralització administrativa que atorgués poder de decisió al barri. Però, ja des de bon començament del mandat es va anar veient que aquelles promeses i esperances no havien estat sinó foc d’encenalls. L’Ajuntament, en particular en temes d’habitatge, mobilitat i habitatge, anava convertint, cada vegada més, els àmbits de participació en un escenari en el qual presentava els seus projectes bastant dats i beneits, deixant només marge per a afegir al pastís alguna cirereta, mentre es tancava en banda a qualsevol qüestionament de major fonament, o a prendre en consideració propostes alternatives.

Deia l’altre dia l’Eva Serrats que aquesta manera de procedir ha cremat la il·lusió amb què molts veïns i veïnes han estat acudint als (suposats) processos de participació. Sobretot pel fet que no s’han volgut adonar que el que hi havia per part del veïnat era més aviat una autèntica implicació. És a dir, molta gent que s’havia cregut les promeses i tenia esperances en que es fes realitat un cert empoderament del veïnat. La suposada participació havia esdevingut banal, frívolament burlada des d’un govern municipal en el qual la immensa majoria havien posat les seves esperances de canvi. Així van arribar a trencar un vincle que més enllà de polític era moral, d’implicació.

Parlar de buscar un “model de ciutat” s’assembla a perseguir un ideal i, ben pensat, això no té gens d’interès. Més enllà d’aquestes elucubracions, el que interessa és l’actuació, concreta i situada, que sorgeixi de l’aplegament de l’esforç de tots (veïnat, tècnics i gestors), generant un coneixement valuós, definint problemes i reptes. Quan els ciutadans estan disposats a plantejar, discutir i acordar comunitàriament, arriben a propostes que no poden ser infantilitzades i menystingudes per tècnics que tenen un contacte limitat amb les realitats sobre les quals cal actuar.

A la queixa de l’Eva Serrats, que no era pas una jeremiada, sinó l’expressió serena i raonada d’una decepció que demanava comprensió, el tinent d’alcalde Francesc Duch, va respondre amb una reivindicació de decisionisme polític. Aquell, segons el qual, l’Estat, el poder –en aquest cas, l’Ajuntament–, és la font absoluta de tota decisió legal i moral en la vida política [Carl Schmitt]. Doncs, per a fer aquest camí tampoc no ens calien tantes alforges.

Tot amb tot, el senyor Duch no es va estar d’afegir a aquesta intervenció seva una falca convidant a missa major concelebrada, la que faria l’Ajuntament el dilluns dia 13 a la Unió, per tal de presentar el Sant Cugat del Futur, plasmat amb tota mena de desplegaments audiovisuals i concretat en el barri de Ca n’Ametller, una quimera de la qual costa de copsar-ne la viabilitat i presenta solucions allunyades en el temps a problemes que són peremptoris. Una vegada més, el mateix esquema, l’Ajuntament ens convida a anar a missa, aquesta és la participació. Mentrestant, el treball curós i pacient, col·laboratiu i d’implicació del veïnat, en cada districte, en cada indret, que faci aflorar solucions senzilles, factibles i concretes d’habitatge, de mobilitat i de protecció del medi ambient, és menystingut i banalitzat des d’un cofoisme institucional poc realista.

El dissabte passat, la Fundació va celebrar missa menor, la primera de tres, prescindible. Una missa civil, com si diguéssim. És per això que, per exemple, el president del Consell de Barri de la Floresta la va donar per negligible. Arribem a misses dites i potser no tots estem prou confessats i combregats. Amén.

Isidre Marías, veí de la Floresta

P.D.- Confio no haver molestat ningú amb les metàfores, són totes benintencionades.