Alguns pensaments sobre Bildu, la Unitat Popular i el Front Ampli Sobiranista

Recentment, la formació basca de tall republicà, sobiranista i emancipador s'ha situat al bell mig de la palestra mediàtica pels seus encerts tàctics a l'hora de negociar amb el govern de l'Estat. La derogació de la reforma laboral del PP o l'aturada en sec de l'intent del PSOE d'apropiar-se els superàvits municipals són alguns dels èxits per marcar el rumb a un govern en què Podemos sembla una nota a peu de pàgina. Però el principal cop d'efecte ha consistit a diferenciar-se clarament del PNV i mostrar-se com a força capdavantera d'Euskadi amb un programa social, sobiranista i republicà.

No es tracta d'un cop de sort ni de l'enèsima jugada de comunicació política, de «compol», que surt bé per alguna articulació feta a cop de roda de premsa. De fet, "La izquierda abertzale acertó" (Txalaparta, 2017) de Raul Zelik ja avisava premonitòriament que el que avui coneixem com Bildu és fruit d'un llarg i difícil procés de construcció d'unitat popular que ha aconseguit florir en un front polític amb una agenda estratègica en sintonia amb els desitjos dels moviments socials i la societat civil basca. En això consisteix la tasca de construir "alternatives de societat", com explicava Zelik.
Amb més detall, encara, ho explica, el qui fos activista per l'habitatge i ara dirigent del Sinn Féin i responsable d'una part de la seva exitosa campanya per una política republicana d'habitatge, Eoin Ó Broin a "Matxinada. Historia del movimiento juvenil radical vasco" (Txalaparta, 2004).

És al voltant dels anys noranta que al caliu del Vè Congrés de Jarrai de 1992 i el dit document Txinaurri de la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) de 1994 s'enceta el que es conegué com a Procés Oldartzen. Si el Congrés de les joventuts abertzales suposà una important reflexió sobre la necessitat d'un nou paradigma de cultura militant i organitzativa amb conclusions extensibles més enllà de l'actuació juvenil. El document Txinaurri serví per a rediscutir l'estratègia adoptava fins aleshores; de centrar-ho tot en el procés de pau deixant totes les altres demandes socials i polítiques al rebost. La nova estratègia arribà a veure la retroalimentació de totes les mobilitzacions socials en els seus objectius propis i en els compartits; al voltant de la pau i la sobirania.

Com a conseqüència, en el Procés Oldartzen, o de construcció d'Unitat Popular, es reprenia l'horitzó de moviment, del que llavors era Herri Batasuna (Unitat Popular en català), en un projecte de construcció nacional que no jerarquitzava entre les diferents lluites socials sinó que les animava a estendre's amb el renovat objectiu de dotar d'un sentit social i popular el procés de pau i, de retruc, el protagonisme de la seva mateixa resolució.

Certament aquesta iniciativa havia tingut el seu pròleg en el mateix moment de la Transició amb la conformació de la Coordinadora KAS; una coordinadora estratègica amb set punts socials i polítics encapçalats per la demanda d'amnistia dels represaliats pel franquisme. Un Front Popular independentista forjat amb l'esperit de l'històric líder Telesforo Monzón; "Si la unitat no es pot aconseguir amb els partits, l'haurem de fer amb el poble", segons relata Mertxe Aizpurua a "Argala. Pensamientos en acción. Vida y escritos" (Baigorri Argitaletxea, 2018).

L'exemple irlandès, referent de l'esquerra abertzale mostra que si abans de la crisi pandèmica el Sinn Féin guanyà les eleccions a Irlanda amb més de mig milió de vots (el 24,5% del vot) amb un programa centrat en el dret a l'habitatge ara ja s'està situant com a principal alternativa a les dretes irlandeses amb un suport creixent superior al 30% i amb un New Deal sanitari i republicà. Tothom sap que volen la reunificació d'Irlanda, per això ara el Sinn Féin està més centrat en la seva proposta sanitària.

És a dir, el procés frontpopulista de construcció de la unitat popular basca mostra un llarg i difícil procés que va més enllà de les conteses electorals i pren per programa les aspiracions de la societat civil mobilitzada. Cas no tan diferent del recorregut irlandès. Sens dubte, tot i tractar-se d'altres contextos, i escales polítiques, aquests són exemples instructius per a un procés d'unitat popular que vulgui avançar cap a un Front Ampli Sobiranista amb una estratègia d'emancipació social i ruptura democràtica.

I en aquest sentit, el singular context santcugatenc pot ser, perquè no?, paradigma de relacions virtuoses i creatives amb les orientacions progressistes alhora que construint però una alternativa nacional i popular àmplia, en aquest cas, municipal i popular en la direcció dels afers públics.
Proposta política que no és aliena a la tradició política republicana popular i municipalista de Sant Cugat i que, certament, la lluita per fer del camp de golf un parc públic interurbà il·lustra abastament. Però, en tot cas, aquests darrers temes mereixerien tot un altre article per a retrobar-nos amb els i les nostres pròpies avantpassades polítiques, a més a més, d'aprendre d'altres experiències properes i fraternals com són les lluites socials i republicanes d'Euskadi i Irlanda.

Albert Portillo,
subscriptor d'elCugatenc

Notícies relacionades