Coranovirus COVID-19 i Mobile World Congress

Des dels meus modestos coneixements en Salut Pública i el seny que m’han donat els anys, fa setmanes que em sento convidada a opinar sobre aquesta epidèmia en relació a la celebració, o no, del Mobile World Congress ―sense cap ànim, per descomptat, de pontificar―. No tant al voltant d’aquesta difícil decisió, que finalment ha pres l’organització, sinó centrant-me en la manca de voluntat científica de la majoria d’afirmacions que ens han arribat i en la barreja i manipulació de tot plegat.

He restat amatent a tot el que es publicava buscant una veu experta sota la qual aixoplugar-me; n’he sentit unes quantes en la línia que jo intuïa, sempre modestes i discretes, que immediatament han estat ofegades pel dogmatisme dels diferents implicats i implicades a nivell oficial.

El raonament és molt senzill: davant la declaració d’una epidèmia s’han de tenir en compte multitud de factors, però n’hi ha dos que afecten directament el cas que ens ocupa: el nombre i la distribució de nous casos i la mobilitat de les poblacions afectades cap a zones fins al moment verges de malaltia o des d’aquestes cap a les que sí han estat afectades. Sabem que el nombre de persones malaltes puja de forma exponencial i que, com no pot ser d’altra manera, cada vegada hi ha més territoris reconegudament afectats. 

Sense tenir en compte cap altre criteri, parlant només d’evolució de l’epidèmia, semblaria raonable pensar que com menys desplaçaments hi hagi en tots els sentits, millor. Ara, també sabem que difícilment podem aconseguir que el món s’aturi, que hi hagi una reflexió conjunta que convidi a limitar els viatges als només imprescindibles; no té sentit proposar-nos-ho. 

Però, al meu parer, sí que té sentit no convidar la gent a viatjar a trobar-se en llocs tancats, on el contagi és més fàcil, encara que es prenguin totes les precaucions. En aquest sentit trobaria assenyat, senzill i fàcil ajornar els encontres internacionals previstos fins que el COVID-19 estigui controlat. 

Tot això si parlem només de l’epidèmia com a tal, si ignorem els condicionants i les conseqüències socials i econòmiques. Es pot entendre que no serveixi una anàlisi simple, que cal tenir en compte també aquests factors, però no barregem les coses; les opinions que ens inunden sorgeixen de l’anàlisi d’aquests dos aspectes. I malgrat això, es disfressen de ciència i ens porten a la confusió. 

No vull ser alarmista ni fomentar la por. No vull assenyalar on va començar l’epidèmia, al contrari, crec que seria bo que ens n’anéssim oblidant. Però que un dels arguments per mantenir el MWC sigui que “Barcelona està preparada per al Coranovirus”, i un altre que “aquí no hi ha hagut casos”, em sembla, en el millor dels casos, frívol. Crec que hauria de quedar clar que la millor situació d’un territori és continuar sense casos, i no posar a prova la seva capacitat d’afrontar l’epidèmia. I em sembla que la possibilitat de que hi hagués algun cas en relació al congrés existia.... com també existeix, més baixa, sense congrés, però en aquest cas no hi ha mesures preventives a prendre a nivell institucional.

Que s’hagin mantingut trobades a altres parts del món, on de moment no s’han donat nous casos, no invalida la reflexió que hem fet; quan es va decidir mantenir les trobades l’epidèmia estava als seus inicis i es va decidir assumir el risc. Tant de bo hagi estat la decisió correcta, però el resultat aparent no estalvia la reflexió contextualitzada per a cadascuna de les trobades programades.

Tot i sentir profundament els perjudicis que ha representat per a Barcelona la pèrdua del MWC, crec que hauríem de tenir també present el cost econòmic i social que hagués significat haver ajudat a propagar l’epidèmia quan es podia evitar. Per sort, no ho sabrem mai. 

Assun Reyes, metgessa de família

Notícies relacionades