I si li donem 100 dies al nou govern de Sant Cugat?

Després de més de 30 anys d’alcalde convergent, Sant Cugat ja fa un mes que té una alcaldessa d’Esquerra Republicana de Catalunya i un govern progressista. La qüestió és, ras i curt, si aquesta alcaldia d’ERC, fruit d’un pacte a tres, amb la CUP i amb el PSC (del PSOE) té legitimat per ser-ne.

En “clau local” absolutament. És més, li’n fa falta. En aquest sentit donar 100 dies de gràcia a aquest govern és poc. Jo li donaria 10 mesos, i fins i tot més. No es gens fàcil trencar dinàmiques i inèrcies, en una màquina que ha estat més de 30 anys girant en l’eix de majories gairebé –sempre– absolutes i interessos que tots coneixem. Amb suposats i/o casos de corrupció i no pocs de nepotisme. Amb maneres de fer que si ens les expliquessin de la Itàlia berlusconiana no ens sorprendrien gens, i amb algun partit i organització civil locals que utilitzen la independència, com abans la nostrada “Catalunya”, per amagar interessos pecuniaris i de promoció personal. Però tampoc ens ha d’estranyar (en tota ideologia o plantejament polític, i amb dinàmiques de poder de decennis hi ha gent per tot. Recordeu també els que sempre parlaven de “l’esquerra “ i els “d’assaltar els cels”...) Tal com ho veig, si fóssim al Sant Cugat de Baden-Württemberg aplaudiria a pleret aquest pacte.

Però és el nostre Sant Cugat, una ciutat només “en clau” local? Hem oblidat l’actuar localment per actuar globalment? Com era allò tant “alter”: des d’allò local transformem el global, en dèiem. La independència des dels ajuntaments, es va arribar a escriure.

Des d’una perspectiva, dels que entenem que aquest país té una prioritat amb i per la seva gent per assolir la independència aquest pacte és més que discutible. Ho és perquè fa bo l’imaginari del “no som prou per fer la independència” o, expressat en altres termes, ens fa “comprar la mercaderia de que “la independència la guanyarem negociant una consulta(?) amb Espanya”. Aquests dos arguments basteixen el nou marc mental, que en termes lakoffians, és el terreny de joc que està dibuixant l’establishment per superar l’actual –diuen– atzucac de la política catalana. El nou autonomisme de l’independentisme pragmàtic que ens prepara una nova temporada post-processista, que avant-la-lettre, ja s’ha assajat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a nombrosos consells comarcals (la suma dels independentistes amb els del diàleg).

El 2 i 3 d’octubre de 2017 (ara farà ja gairebé 2 anys!) no es va voler (o la nostra classe política i dirigent no va voler –millor dit–) implementar la independència. Hom sap que els principals estats del món, les agències de ràting i els principals diaris dels espanyols, d’Europa i del món donaven per descomptat que Catalunya feia el pas. Però Catalunya no ho va fer. D’ençà a aquell moment a ara, el relat el coneixem.

Si mireu les grans enquestes i els estudis demoscòpics seriosos, dels darrers 10 anys (ICPS, per exemple) fets amb rigor, observareu com en vot decidit emès, el SÍ a la independència està en taxes d’entre el 55 i el 65%. El que vol dir que el Sí estaria en condicions de guanyar.

A més, avui aquest gruix de recolzament a una lluita social és un valor immens si mirem les societats del voltant nostre. Aquest és un element en què caldrà insistir ara i a futur: vivim en un món de noves tecnologies, amb diferents formes de viure i immers en una globalització que dibuixa espais socials compartimentats, amb poca permeabilitat entre ells, i on mai més viurem lluites socials de majories àmplies en el sentit tradicional (Richard Sennett, Byung-Chul Han, John Gray,..). Aquesta realitat ens ha de fer adonar del caràcter potent, molt potent, que té la reivindicació catalana. Més enllà de la reivindicació hongkongesa, pocs altres moviments de base democràtica mouen a tanta gent.

 

Clarament, avui a estiu de 2019, som una societat que té la independència, ara i aquí, a les nostres mans. Però el mainstream que interessa difondre no és aquest, és clar. Perquè exigeix sacrifici, desgast i té associats molts i alts costos. Les lluites no són mai gratuïtes, sobretot, per a uns quadres i unes elits que estan acomodades en un sistema que els tracta molt bé. Més enllà del soroll, el dolor perifèric i el dolor profund en uns pocs, el sistema greixa molt bé la dependència.

Cap nació ha assolit la seva llibertat, el seu Estat, sense un cost. Catalunya no en serà l’excepció. Però Catalunya és la gran anomalia, per dimensió cultural, social i econòmica, de l’Europa occidental. I per tant té la capacitat per jugar el seu paper dins el concert dels Estats lliures d’Europa i el món. Com a Estat de mida mitjana.

No per justícia social, no per raó divina, no per crear la millor comunitat de dones i homes lliures del món, o perquè ens ho mereixem, si no perquè la voluntat del seu poble, la majoria de la seva gent així ho vol. I perquè la immensa majoria de la seva societat civil articulada està i apreta per la independència.

Volem ser lliures i tenir la capacitat de fer un nou Estat. Un nou país, que sí, el volem fer millor. Per a la nostra gent. I a l’ensems, també per Europa i el món. Per a la gent del món. Perquè som el que som: perquè venim d’on venim i la nostra bandera ve forjada d’una manera de ser; és aquest el nacionalisme cívic que reivindiquem. Sí. Nacionalisme. Sí. D’alliberament. Patriòtic. Sí. Cívic, Sí (Isaiah Berlin).

Quan el cinisme va ocupant l’espai polític, la política per les llibertats es va morint.

David Sempere, politòleg, membre de les llistes per Primàries Catalunya-Sant Cugat

Notícies relacionades