Després de moltes setmanes en situació de confinament, passant per diferents fases de més o menys restricció de moviments, ens trobem en una nova fase esperançadora. Des de fa ja unes setmanes hem iniciat el que s’anomena la fase de desescalada, amb el retorn a la vida laboral no essencial. Hem vist la sortida de la canalla per gaudir de les activitats a l’aire lliure o la sortida dels adults per practicar esport o per passejar. I finalment, estem veient i vivint el retorn a la vida social i a la oportunitat de reunió en aquells territoris on presenten una millor situació de contagis i afecció de la malaltia ocasionada per la Covid-19.

En aquest article volem reflexionar sobre les possibilitats i oportunitats que ens ha ofert la situació. No obstant això, abans de presentar les nostres reflexions, voldríem fer un reconeixement i menció especial a totes les persones que han estat i estan patint per culpa del Coronavirus, sigui de manera directa o indirecta. Cal prioritzar l’atenció social i visibilitzar, amb molt de respecte, les diferents situacions de vulnerabilitat, que s’han vist augmentades per la situació de crisi, duent a persones i famílies a no poder cobrir les seves necessitats bàsiques. Entenem que des de la precarietat es fa dificilíssim viure aquesta situació com a una gran oportunitat.

Aquesta nova realitat que hem viscut, sense precedents, ens ha brindat una gran oportunitat d’aturar-nos, observar què ens passa i com funciona el nostre món, i reflexionar sobre quina vida portàvem i quina ens agradaria o —millor dit— necessitaríem portar per viure millor. Sempre s’ha dit què volem de la vida: viure feliços i no patir. Sense possibilitat de compartir relacions socials presencials durant aquests dos darrers mesos, hem estat aïllats de la natura, especialment aquelles persones que viuen en zones urbanes i en pisos. Hem estat limitats per gaudir d’un dels sentits més importants com és el tacte, sense poder-nos tocar ni abraçar exceptuant amb aquelles persones amb qui compartim habitacle. Però també hem tingut reduïda la capacitat de sentir els altres estímuls externs, com les olors, els colors, els sons de la naturalesa, més enllà dels 50 o 100 metres on vivim. Hem tingut la sensació d’estar una mica empresonats i, ara més que mai, empatitzem amb aquelles persones que tenen privada la seva llibertat, entenem millor que mai què implica estar aïllat de la resta i del món.

Per precisar una mica què vol dir un estat d’aïllament, cal entendre que hem estat un període suficientment llarg amb una limitació de l’estimulació externa a la que habitualment estem exposats i que normalment percebem i processem a través dels nostres mecanismes d’atenció, memòria, emocions, sensacions, etc. Així, la majoria que no hem treballat en sectors essencials gairebé només hem rebut estimulació externa a partir de les pantalles i les noticies, principalment. També a partir de les trucades amb amistats, familiars o per motius professionals, a més de les sortides per fer la compra. I para de comptar. I què ens ha deparat tot això? Doncs ens ha portat inexorablement a haver de posar l’atenció cap endins, enlloc de cap enfora. Prova d’això és que les persones amb tendència a la introversió s’han sentit ben còmodes amb el confinament, mentre que les persones amb més tendència a l’extraversió són les que possiblement pitjor ho han passat.

Tornem al tema de la nostàlgia que teníem —i tenim—  a tocar-nos degut a les mesures de distància de 1,5-2 metres. Tenir restringida la possibilitat de tocar-nos ens resta la possibilitat de fer servir les mans, una eina indispensable per percebre el món i comunicar-nos entre nosaltres. Normalment no ens adonem de les vegades que contactem o toquem amb les mans, però ara durant el confinament ho hem pogut observar i valorar. Cal fixar-se en que l’etimologia del verb contactar ve de contactus (llatí), que a la vegada ve de contingere, arribar a tocar alguna cosa. Per tant, si perdem el contacte físic a través del tacte, perdem una part essencial de la capacitat relacional humana. El contacte té a veure amb la connexió, amb la unió entre persones, la relació i la comunicació. El problema habitual és que no ens adonem quan contactem, pels estils de vida a tota velocitat que portem i per l’estrès el qual estem normalment sotmesos.

Un altre element clau són les abraçades. Sense abraçades ens costa molt més connectar afectivament, des del cor i cap al cor dels altres. Si bé hi ha altres vies, la de les abraçades és directa i de les més nodridores. Ara mateix, només ho hem pogut fer amb aquelles persones que formen part de la unitat familiar. Algú pensarà... I bé, què passa... també tenim els petons?! Els petons també són importants, però a nivell de comunicació interpersonal les abraçades són més importants, ens connecten entre persones d’una manera especial, impersonal, fraterna. Els petons sovint serveixen com a salutació, però amb les abraçades hi ha un intervenció comunicativa a temps real entre persones, més enllà de si són parella, amistat, o de la relació que tinguin. Pots saludar a una persona fent dos petons, però si fas una abraçada és que hi ha quelcom especial, una intenció de comunicació i reconeixement, i la sensació de l’abraçada, si es manté, esdevé quelcom meravellós.

La conseqüència de la nova situació de privació sensorial i confinament ha estat que, tal i com demostra la història de la humanitat, ens hem adaptat molt bé. Però no tothom ha mostrat tanta resiliència per aixecar-se als nous embats, o ha tingut una bona capacitat de disciplina interna per mantenir hàbits saludables i mostrar flexibilitat al canvi per adaptar-se a les noves situacions. En tot cas, n’anem aprenent i cada setmana que passa, si tot va ben encaminat i estem ben orientats, hauríem de ser una mica més conscients i desperts, una mica més madurs i forts.

La gran oportunitat, donat que hem tingut minvada la nostra capacitat d’extraversió, de recerca d’estímuls al món extern, ens ha portat de manera obligada cap a un retorn a nosaltres mateixos, a observar què ens passa, qui som, per a què estem aquí. Dit d’una altre manera, ens ha portat a poder desenvolupar la nostra capacitat d’autoconeixement i introversió, a mirar cap endins enlloc d’estar constantment mirant cap enfora. Davant d’això, es poden fer dues coses. O bé oblidar-se d’un mateix i buscar informació i continguts a través de canals virtuals, consumint qualsevol tipus de producte, sèrie de televisió, substància o relació. O bé, adonar-se de l’excepcional oportunitat històrica que hem tingut per parar, observar i acceptar, aprendre i créixer com a persones. De nosaltres i de la nostra voluntat depèn fer una cosa o una altra. Ara no tenim l’excusa que la rutina i la vida externa ens ha impedit disposar de temps per dedicar-nos i cuidar-nos. I doncs, tu qui vols ser?

Roger Ferrer Montero, Assessoria sobre Drogues i Pantalles 1 Segon