"Precampanya: la conquesta del centre i l'arma de l'abstenció" Julio Carmona

A tres setmanes de les eleccions legislatives del 26J, la batalla electoral ja està plenament declarada. Dins dels partits, colzades per situar-se a les llistes; entre els partits, pactes que es forgen o invitacions que es rebutgen. I, mentre, les estratègies de campanya de cadascú desplegant-se convenientment, abonant el terreny de l'opinió pública perquè els missatges de la campanya electoral produeixin una bona collita de vots.

Molts sostenen que tot això de les campanyes electorals va canviar el 26 de setembre de 1960. Aquell dia es va fer el primer debat polític a la televisió. Richard Nixon, candidat republicà a la presidència dels Estats Units, estava de mal humor. Feia poc que li havien operat un genoll, el dolor li impedia caminar amb seguretat i, quan s'asseia, havia de canviar de posició constantment. No va voler que el maquillessin, portava un vestit d'home gris clar que, en la pantalla en blanc i negre, desdibuixava la seva figura. John F. Kennedy, el seu rival demòcrata, havia estat assajant maquillatge, vestuari i la manera d'asseure's i caminar, assessorat per professionals del món del cine. Aquell mateix matí havia pres el sol per tenir un aspecte de bronzejat més sa.

Les enquestes del dia després van ser definitives: els que havien seguit el debat per la ràdio donaven, per estret marge, la victòria a Nixon, els que el van veure per televisió van proclamar Kennedy com clar vencedor. Des d'aquell dia, els missatges polítics van cedir la seva plaça a les tàctiques del mercadeig.

El centre de tots

Ara ens trobem en una etapa de “posicionar el producte”. L'oferta política de cada partit s'adequa a allò que, dicten les enquestes, és la demanda dels ciutadans. Les enquestes polítiques sempre han assenyalat el centre i cap allà van tots a la conquesta de l'espai. El Partit Popular tracta a Ciutadans d'esquerrà, a PSOE de radicals i a Podem de filoterroristes. Ciutadans qualifica el PP de vella dreta, el PSOE de vella esquerra i Podem de comunistes passats de moda. El PSOE s'autodefineix com el centre de tota la vida, i Podem va de transversal. Rivera es proclama hereu d'Adolfo Suárez i Sánchez ja “pot prometre i promet”...

Per què aquesta obsessió amb el centre? És un dels vicis inherents a les enquestes. Ningú amb una autoestima elemental es jutja a si mateix com un radical. I menys encara quan t'ho pregunta un adolescent que es vol pagar els estudis universitaris omplint enquestes. L'enquestat es disfressa de moderació i l'enquesta tendeix al centre. Els més estrepitosos fracassos de les enquestes s'han produït quan no detecten a temps els moments en què la societat se sent canyera.

El drama de l'esquerra europea és que, lliscant per aquest embut que condueix al centre, els seus partits han anat perdent la seva identitat: l'anàlisi marxista, el sentiment antimilitarista, l'afany per un repartiment més just de la riquesa; i quan acaben d'adoptar la lògica de les polítiques econòmiques neolibreals ja no hi ha qui els reconegui.

Armes de desmotivació massiva

Ja arribarà el moment de les frases destinades a ser titulars dels periòdics i retalls escollits dels telediaris, de les baralles cos a cos i de les armes curtes i personalitzades. Fins ara es tractava d'utilitzar armes de desmobilització massiva. En la campanya electoral oficial se cerca guanyar vots entre els indecisos, però de moment, és molt profitós sostreure el vot de la competència fomentant l'abstenció.

És sabut que la baixa participació afavoreix els partits majoritaris. I per afavorir-la s'ha desplegat per tertúlies i entrevistes un arsenal de correveidiles amb arguments que allunyen les paperetes de les urnes. El primer missatge va buscar el cansament –“si no són capaços de posar-se d'acord, allà ells”– convida a pensar que les noves eleccions són un càstig a la ciutadania, com si fos alguna cosa que no va amb ella. Després es va transmetre la idea de la inutilitat de la votació –“total, si va a sortir el mateix”– i, finalment, es precisa l'objectiu mitjançant la difamació al contrincant i la tècnica de la por.

Especialment desafortunada ha estat la precampanya de Ciutadans. La caricatura d'Iglesias gorrejant botellins ha sigut ràpidament contrarrestada per una gran multitud de memes. I la poca destressa major ha sigut esborrar els comentaris i els likes a YouTube, oferint una espectacular incoherència amb la llibertat d'expressió que va publicitar Rivera a Veneçuela i la censura imposada pel seu partit a Espanya.

Aquells que hagin pogut resistir aquesta grossera envestida mediàtica –i que poden ser més dels que se suposen– esperen impacients la campanya electoral, la formulació de propostes, la motivació programàtica, el debat d'idees. Qui no sigui capaç de realitzar una bona campanya en positiu pot pagar-ho molt car a les urnes.

Julio Carmona

Notícies relacionades