Un empedrat revolucionari. Com la pandèmia, si tu vols

Estàvem recuperant l’empedrat d’un camí centenari. La conversa voltava entorn si treure un tros de marge antic per fer el nou més sòlid o reconstruir-lo mantenint aquelles pedres que algú havia suat segles enrere i encara eren allà col·locades. Potser us semblarà d’una transcendència relativa però en aquell aquí i ara aquesta decisió ens posava les emocions en joc i tot. Vam deixar-nos sentir la veu de la pagesia i veïnat històrics i actuals, vam calibrar entre el respecte i la practicitat, vam revisar els perquès i peraquès del que estàvem fent… el debat era molt més profund que si treure o no treure aquelles pedres. Es va generar un momentum tant preciós com interessantíssim. La decisió tant se val quina fos, només el fet de crear un espai de respecte i reflexió compartida genera un camí amb un empedrat sentit i consensuat per tothom qui hi participa. Què més es pot demanar?

En un context d’alta tecnificació, practicitat, velocitat, discurs i individualisme el momentum camí empedrat és revolucionari. I mira que feia un sol que xapava es cap i encara en tenim la pell ressentida.

Hem perdut de tal manera el sentit profund en les decisions quotidianes que de retruc perd el sentit qualsevol agregat d’aquestes amb conseqüències macro. I des d’aquí, la desconfiança amb qui governa és molt gran. Segurament fan moltes coses, arriben tard a casa i senten sensació d'estrès. En fan tota la pinta. Però on és el sentit profund d’aquest fer?

Si ignorem què porta el menjar que mengem, qui l’ha fet i sota quines condicions, potser no podem tenir càrrecs. Si normalitzem que no estem teixint xarxa amb les persones d’orígens variats del nostre entorn, potser no podem tenir càrrecs. Si passem de llarg quines són les condicions materials de les dones que cuiden els nostres infants o persones dependents, potser no podem tenir càrrecs. Si no promovem la confiança dins de casa o amb el nostre veïnatge, potser no podem tenir càrrecs. Si no revisem perquè ens dediquem a generar grans dosis de discurs i postureo online, potser no podem tenir càrrecs. I qui diu això, diu tot. El sentit profund de tot.

No es tracta de saber de tot, ni de no acceptar contradiccions, i ara, tot el contrari de fet, es tracta d’una actitud, d’una manera de viure sentida i oberta que emergeixi intrínsecament en tots els processos de governança: associativa, veïnal, municipal, nacional o amb els infants i les amistats fins i tot. Des d’aquí, que cadascú es dediqui a allò que li agrada i es tecnifiqui en allò que vulgui, perquè des d’aquí l’empedrat d’un camí o la gestió d’una pandèmia potser serà revolucionària.

I des d’aquí pot estar bé que ens concentrem cada dimarts a les 20h a la plaça d’Octavià i obrim el debat de quines són les coses realment rellevants per al sosteniment de la nostra vida quotidiana.

[Valguin aquestes línies per fer arribar una fortissima abraçada a totes les persones que governen des d’aquí i s’hi estan deixant la pell]

Aina Serra, Economista, periodista i membre de l'Assemblea d'elCugatenc

Notícies relacionades