Opinió

Estàvem recuperant l’empedrat d’un camí centenari. La conversa voltava entorn si treure un tros de marge antic per fer el nou més sòlid o reconstruir-lo mantenint aquelles pedres que algú havia suat segles enrere i encara eren allà col·locades. Potser us semblarà d’una transcendència relativa però en aquell aquí i ara aquesta decisió ens posava les emocions en joc i tot.

Imagineu-vos que tinc un bar de tapes, “Bar les tapes”, i intoxico a mig barri, estafo a alguns clients amb els canvis i tinc un crèdit amb el banc d’una substanciosa quantia.

Trobant-me en una situació insostenible, procedeixo a abaixar la persiana i presentar un concurs de creditors.

Des de que es va iniciar l’epidèmia a mitjans de març a casa nostra només una ha estat la mesura que han brandat els polítics que ens governen, com a mínim els d’aquí, per a mirar de contenir-la: dir-nos a la població que ens tanquem a casa. Com a mesura a curt termini em sembla que ha estat absolutament raonable i del tot necessària. Tant de bo haguessin estat més valents decretant-la abans. Però i ara què?

Aquestes setmanes de confinament, les veïnes i veïns de la Floresta hem vist des de les finestres, balcons i jardins com la natura ha explotat en tot el seu esplendor. Per una banda, tota la fauna i la flora va despertant al arribar a la primavera però, per altra banda, hi ha hagut una absència quasi total de persones, vehicles i animals de companyia donant voltes pels boscos de Collserola que han fet que la natura que ens envolta hagi aprofitat per moure’s i desenvolupar-se sense restriccions.