Mercadejar amb l’habitatge

Les santcugatenques tenim un problema greu que requereix urgentment de la nostra atenció. Efectivament, parlo de l'habitatge, un dret bàsic que han convertit en un privilegi a l'abast només de qui el pot pagar. Nosaltres, les que vivim a Sant Cugat i hi volem seguir vivint, sentim cada dia el pes dels lloguers abusius sobre les nostres espatlles. I sí, parlo només de lloguers per dos motius. El primer és que a dia d'avui la majoria ni ens plantegem adquirir en propietat un immoble de tan gran que és la distància entre el nostre sou i el preu que demanen les promotores o immobiliàries. El segon és que per arreu hi ha una nova bombolla immobiliària que s'ha inflat tant els darrers anys que amb prou feines ens deixa respirar. Això si no ens acaba expulsant de casa nostra o fins i tot del poble: pèrdua d'amistats, de xarxes de veïnes, canvi d'escola... tot al servei del “mercat immobiliari”.

Per ser honesta, parlar de “mercat” sovint dona la impressió que és quelcom “natural” o invariable, com la pluja o el cicle lunar. I rés més lluny de la veritat. Quan parlem de “mercat” en realitat estem parlant de “lliure mercat”, que és la manera com organitzem la vida (com produïm, distribuïm i aconseguim allò que necessitem per viure, com i qui s’ocupa de la reproducció de la vida, com ens relacionem amb els recursos del planeta...), i que en l'actualitat i des de l'Edat Moderna, es fa d’aquesta manera seguint el model del capitalisme (i des dels anys setanta en la seva vessant més radical, el neoliberalisme). La societat s'organitza com una xarxa d'intercanvi entre persones, empreses i institucions que segueix una jerarquia de poder, ja que la llei de la selva, la llei del més fort, la llei del qui paga mana –és a dir, el lliure mercat– no és neutra, sinó que beneficia aquells que, d’entrada, tenen més. Al final, la també anomenada “lliure” competència (quina paradoxa que es digui “lliure” a allò que ens converteix en súbdites d’unes normes que ens perjudiquen), és en realitat el camí al monopoli, perquè uns no poden competir amb uns altres que acumulen molta més riquesa, i fa que cada cop uns pocs acumulin tot i sigui impossible de competir-hi. Al pic de la piràmide, també en l'habitatge, hi ha Banc Sabadell, immobiliàries com Engels & Völker, BEI Barcelona o Miete SL, la qual pertany al “xèrif” de Valldoreix, Sebastià Altet. Aquests són alguns dels noms dels que s’enriqueixen del fet que el preu de viure a Sant Cugat sigui insostenible. I mentrestant s'enriqueixen a costa de nosaltres, les treballadores, la base de la piràmide. Al capdavall, ens podríem plantejar si l’habitatge, un bé bàsic de primera necessitat, hauria d’estar mai a l’albir de la competència o el lliure mercat, si hauria d’estar mai ens mans d’aquells que només miren pels seus beneficis, és a dir, en mans de les empreses.

Ara bé, els extorsionadors i els lladres que he citat abans no podrien fer el que fan si no fos perquè tenen còmplices al nostre poble. Crec que totes sabem de qui parlo: Convergència-PDeCat-Junts per Sant Cugat. Aquest partit polític porta 30 anys governant i els ha posat les coses molt fàcils a aquests mafiosos, a canvi d'un mòdic 3%, és clar. Total qui paga som les santcugatenques, oi? De fet es podria dir que el disseny urbanístic de la Smart City es correspon a aquesta fal·lera per fer diners alhora que transformen Sant Cugat en un pou de rics i pijos. En paraules de la regidora convergent Susanna Pellicer: “Hi ha gent que pels seus propis números ja veu que no poden continuar a Sant Cugat. Potser a Rubí o Cerdanyola...”

En resum, sabem per què hi ha aquesta problemàtica entorn l’habitatge: és a causa del capitalisme i el lliure mercat, que fa que ni tan sols els béns bàsics per a la vida estiguin fora de les urpes dels grans especuladors com bancs, constructores o altres tipus d’empreses. Sabem també com subvertir la situació: deixant de tenir un govern que obre el camí als especuladors i fent mesures que intervinguin en aquest tan sagrat “lliure mercat” que no fa més que fabricar pobres que es deixen l’esquena per sobreviure i no tenen accés ni a un llit on dormir després de la jornada laboral. Cal intervenir en l’economia des dels governs, municipals, autonòmics i estatals; regular el preu del lloguer a un percentatge màxim del sou de la persona que lloga, expropiar tots els habitatges en desús de grans empreses i propietaris per a fer-ne habitatge social, modificar els criteris de vulnerabilitat de l’habitatge públic per fer-lo realment molt més ampli, i negar els permisos de construccions noves en zones naturals mentre hi hagi pisos buits al municipi.

 

Segurament amb això no solucionem el problema de l’habitatge, perquè tenim clar que sense acabar amb el capitalisme a nivell global no ho farem pas, però és una bona proposta de mínims per millorar les vides del 99% de les persones.

Patrícia Gotarda, militant d'Arran Sant Cugat

Notícies relacionades