America first

E     Els dies de Donald Trump com a president dels Estats Units s'estan esgotant, malgrat la seva tossuderia a acceptar els resultats de les eleccions. Aprofitem per fer un repàs a l'actuació internacional de la seva administració marcada pels paràmetres del realisme.

Duran el seu discurs d'investidura pronunciat el 20 de gener del 2017 va avisar que la seva prioritat era reduir el dèficit comercial dels Estats Units, equilibrar les càrregues compartides amb els aliats i remarcar que les nacions tenien el dret de prioritzar els seus propis interessos.

Dit i fet. El 23 de gener va ordenar la sortida del tractat Transpacífic signat amb dotze països pel govern d'Obama. El 27 de gener va signar una ordre executiva prohibint l'entrada als EUA de ciutadans de sis països de majoria musulmana durant noranta dies, va anul·lar l'acollida de refugiats de Síria i va assignar fons federals per la construcció del mur fronterer amb Mèxic. Tot i que un jutge federal de Washington va bloquejar alguna d'aquestes iniciatives, Trump havia posat la directa.

Renegociació del Tractat de lliure comerç d'Amèrica del Nord, NAFTA, amb Mèxic i el Canadà, la no ratificació de l'acord de París contra el canvi climàtic al·legant ingerències a la sobirania del país, reclamació d'una major contribució als socis de l'OTAN per finançar l'aliança, deixar de ser membres de l'OMS per la mala gestió de la pandèmia per pressions de la Xina, retirada de 12.000 soldats d'Alemanya i reubicació del comandament central americà de Stuttgart a Bèlgica i un llarg etcètera són només alguns dels exemples de la política realista del 45è president de la superpotència durant el seu mandat.

Els orígens de Donald Trump com a home de negocis sense vinculació amb la política, el van fer sentir molt còmode amb un dels fonaments de les relacions internacionals: la diferenciació entre la dimensió interna i l'externa. El que se li exigeix a un estat internament, no se li exigeix externament. Les relacions internacionals, tradicionalment, funcionen amb una lògica diferent. No hi ha normes, no hi ha governs i funcionen sota la llei de la jungla. Aquesta lògica aplicada a una potència hegemònica com els Estats Units i a un president entestat a complir algunes de les promeses electorals que el van fer guanyar les eleccions contra tot pronòstic, han donat com a resultat quatre anys de paradigma centrat en el conflicte, de prioritzar la seguretat i la supervivència de l'estat, d'escepticisme sobre la millora de les relacions internacionals. Realisme pur.

Trump va seguir aplicant el realisme a les relacions internacionals fins al final. El mes d'agost del 2017 va reaccionar a les amenaces de Corea del Nord de llançar míssils a prop de la base militar de Guam al Pacífic fent-los saber que els Estats Units podrien provocar la destrucció total del país amb tempesta de "foc i fúria". Un any després accepta reunir-se amb Kim Jong-Un. Al mes de gener de 2020 va fer una demostració de força bruta assassinant el comandant de la força d'elit de la Guàrdia Revolucionaria de l'Iran, Qasem Soleimani, amb un dron a l'Iraq.

El seguiment del paradigma realista està centrat a mantenir l'hegemonia que permet a les superpotències complir amb les seves 'raons d'estat'. El problema és que aquesta hegemonia nord-americana, sorgida després de la caiguda del mur de Berlín, s'està esvaint per l'emergència de la Xina i aquesta és la gran preocupació pels Estats Units.

Roger Valsells,
un santcugatenc frustrat

Notícies relacionades