Les informacions contradictòries i la confusió sobre les mesures de desconfinament parcial, marquen el primer dia de llibertat vigilada per als menors de 14 anys.

"Estem esperant el gran día, és com si vinguessin els reis". Els fills de l'Anna i el Martí de 8, 10 i 12 anys fa quaranta dies que no surten al carrer. L'escola pública on estudien no ofereix classes en línia i només els mana una feina voluntària cada dia que s'acaba massa ràpid. És per això que l'Anna i el Martí passen tot el dia inventant jocs amb els nens, fent esport amb els nens i prenent el sol amb els nens al petit terrat del pis de l’esquerra de l'Eixample de Barcelona. Vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre.

L'anunci fet pel Gobierno de España pel qual a partir d’avui diumenge podran sortir al carrer acompanyats és una gran notícia encara que només sigui per trencar la rutina diària de fa un mes i mig. "Nosaltres sortirem amb els tres nens equipats amb una pilota de futbol, una de bàsquet i un patinet" diu l'Anna. El gran dubte és què fer quan els petits es trobin amb companys de l'escola del barri. Podran fer curses de patinet amb els amics? Podran fer un partit de futbol? Es trobaran amb pares poc prudents? O potser tothom estarà massa tens? Tot és molt incert".

Mantenir la distància social de manera permanent no és senzill. A les sortides puntuals que hem anat fent aquests dies per anar a comprar o, els més afortunats, per passejar el gos s'han produït situacions incòmodes que, amb nens petits, es poden multiplicar.

Les informacions contradictòries, els canvis d'opinió i la confusió general ha provocat que, a dos dies de la primera jornada de desconfinament parcial, molts pares no saben si els seus fills han de sortir amb mascareta, per exemple: "Mai havia vist la mateixa informació explicada de tantes maneres diferents", exclama l'Anna. Els grups de Whatsapp dels pares de l'escola acostumen a ser una olla de grills però, aquests dies, semblen la central nuclear de Txernòbil a punt d'esclatar. 

Tot va començar fa una setmana i mitja quan van circular els primers missatges pels grups de pares de moltes escoles públiques de Catalunya amb els horaris que proposava la Generalitat. Després de dies de dubtes, informacions contradictòries i de desmentiments, res del que es va debatre ha servit perquè s'han imposat, un cop més, les directrius emanades des de Madrid. "Es nota que els pares estan avorrits i no deixen de donar la tabarra", es queixa l’Anna.

Hi ha altres realitats encara més complexes. És el cas dels pares amb nens amb discapacitat com, per exemple, la Martina H. mare d'un nen de deu anys diagnosticat amb un autisme sever i altes necessitats de suport. El primer decret de confinament preveia que, persones amb certes discapacitats, podien sortir al carrer en casos justificats però no s'especificava res de les persones afectades amb autisme. Diverses associacions agrupades a la Confederación de Autismo de España van pressionar a l'executiu de Pedro Sánchez perquè inclogués de manera expressa que les persones amb trastorn de l'espectre de l'autisme, TEA, podien sortir al carrer a fer les "passejades terapèutiques".

La mesura va trigar una setmana però, mentrestant, la Martina i el seu fill havien de sortir cada dia. "Jo sortia igualment però sempre portava el carnet de discapacitat, el diagnòstic de l'Hospital Sant Joan de Déu i un altre certificat especial que ens va fer l'escola on va el meu fill on s’explicava que les sortides són terapèutiques". Caminar pel carrer amb un nen amb autisme sever, no és fàcil. No reconeixen les regles de trànsit ni perceben els perills. Deixar de donar-li la mà podria suposar que travessi el carrer sense mirar. Però, un dels avantatges del confinament és que el nombre de cotxes ha caigut en picat i les sortides són més tranquil·les que mai.

Els primers dies, la policia local els va demanar explicacions més d'una vegada però, a poc a poc, es van anar coneixent. Les diverses associacions espanyoles han recollit casos de famílies que han rebut insults pel carrer. La Martina també ho va patir: "Un home que anava en cotxe ens va cridar quan estava parat a un semàfor." Durant uns dies, es va parlar de la possibilitat d'identificar amb un braçalet blau als nens autistes però, afortunadament, la mesura no va prosperar.

"Avui no canvia res per mi però si pels meus nebots. Ja en tenen ganes."

Roger Valsells, santcugatenc frustrat