L’escriptor Truman Capote es va convertir en una celebrity assídua als platós de televisió després de l’èxit fulgurant de Cold Blood, la novel·la publicada el 1966 després de gairebé set anys de recerca, definida per ell mateix com novel·la de no-ficció. En una d’aquestes aparicions, Capote va ser entrevistat al Tonight show de Johnny Carson a la cadena NBC el 20 de maig del 1975.

L’autor, que aleshores tenia cinquanta-un anys, es revela a l’entrevista com un personatge enigmàtic, pel seu to de veu afectat i el seu aspecte de dandy ressacós i arrogant en referir-se al seu èxit: “I don’t ever offer my work around any more. I used to do it when I was 17 or 18 years old. I had never got a single rejection.” (Ja no em dedico a oferir la meva feina a ningú. Ho feia quan tenia disset o divuit anys. Mai em van tornar cap escrit). 

Preguntat per Johnny Carson sobre les intencions de tornar a escriure un llibre sobre crims, Capote contesta que amb Cold Blood ja havia dit tot el que havia de dir del tema des del punt de vista narratiu. Però, com a bon venedor que era, dedica gairebé vuit minuts de l’entrevista a explicar amb pèls i detalls un nou projecte sobre el qual pensava escriure. Una sèrie d’assassinats en sèrie comesos a un petit poble del mitjà oest. Segons l’escriptor, tots els crims estaven connectats en una cadena de revenges i els investigadors sabien qui era l’assassí però no el podien atrapar. No el va arribar a escriure mai. Truman s’havia convertit en un showman.

Si fem cas a la pel·lícula Capote dirigida per Bennett Miller l’any 2005, amb la magistral interpretació de Philip Seymour Hoffman, a l’escriptor li agradava ser el centre d’atenció a les festes de l’alta societat de Nova York on gaudia explicant anècdotes de les seves investigacions. Què va portar a Capote a fixar la seva atenció en una notícia sobre assassinat múltiple a un petit poble de Kansas? No ho sabrem mai del cert. El que si sabem és que va dedicar sis anys de la seva vida al cas per escriure una obra mestra.

Cold Bloodva ser publicada l’any 1965, vuit anys després de Breakfast at Tiffany’s, en una sèrie d’articles a la revista The New Yorker i, a finals del mateix any, va aparèixer la versió en llibre. La novel·la va suposar un canvi en l’estil d’escriptura de Capote cap a un enfocament més periodístic. 

És inevitable preguntar-se com s’ho va fer l’autor conèixer detalls precisos dels fets com, per exemple, la conversa entre un dels assassins, Perry Smith, i els policies durant el viatge de Las Vegas a Holcomb. Com va poder consultar els informes policials? Com va poder visitar els presos a discreció, inclús al corredor de la mort? Ens ho preguntem perquè, ja des dels agraïments inicials, ens deixa clar que “(...) tots els materials del llibre que no deriven de les meves observacions. Provenen d’arxius oficials o d’entrevistes amb persones directament afectades”. Es tracta d’un avís, un toc d’alerta al lector perquè no deixi de preguntar-se; Com s’ho ha fet?, quan explicarà els crims?

Des del començament de la novel·la, de fet llegint la contraportada, ja sabem què va passar. “El 15 de noviembre de 1959, en un pueblecito de Kansas, los cuatro miembros de la familia Clutter fueron salvajemente asesinados en su casa. Los crímenes eran, aparentemente, inmotivados, y no se encontraron claves que permitieran identificar a los asesinos. Cinco años después, Dick Hickock y Perry Smith fueron ahorcados como culpables de las muertes.” L’escriptor deixa anar pinzellades dels detalls del crim durant tota la novel·la emprant diferents veus però, fins a l’últim terç del relat, no es fan explícits. Ho fa mitjançant la transcripció, gairebé literal, de la confessió de Perry Smith als policies Dewey i Duntz  durant el viatge de Las Vegas, on van ser detinguts, fins a Holcomb. Dotze pàgines on s’expliquen tots els detalls del viatge i dels quatre assassinats. Show must go on.

La feina d’investigació sobre el terreny que fa l’escriptor, amb l’ajuda inestimable de la seva amiga Harper Lee, és més pròpia d’un detectiu o un periodista que d’un novel·lista. La seva condició d’homosexual de l’alta societat novaiorquesa irrompent a un petit poble rural al centre dels Estats Units a finals dels anys cinquanta, sembla que no li impedeix interrogar a totes les parts implicades en el crim, també amb els assassins. Segons la pel·lícula de Benet Miller la dona d’Alvin Adams Dewey, l’agent responsable de la investigació, era lectora apassionada de Capote i això va permetre a l’autor d’intimar amb la parella. Massa bonic per ser veritat però, qui ho sap? 

Dewey és el personatge que fa de fil conductor durant la part central de la novel·la. L’investigador s’obsessiona per descobrir als assassins suportant trucades a casa a hores intempestives rebent pistes falses i torejant amb la pressió dels veïns del poble ansiosos per resoldre els crims. Una vegada sentida la confessió de Smith, coneixem el seu estat d’ànim: “Tristeza y profunda fatiga en el centro del silencio de Dewey. Había sido su ambición saber ‘exactamente’ qué había sucedido en la casa aquella noche. (...) El crimen era un accidente psicológico, un acto virtualmente impersonal”.

Avui en dia seria impensable que un novel·lista pugui accedir de manera pràcticament il·limitada a un pres, especialment al corredor de la mort. L’autor no va poder, o no va voler, contactar amb les dues germanes supervivents de la família Clutter. Una gran part de la novel·la es dedica a descriure la vida dels dos assassins, en especial la de Perry Smith. Es va enamorar Capote de Smith? Se sentia identificat amb ell? 

Què haurien dit els quatre membres de la família Clutter assassinats si haguessin pogut llegirCold Blood?

Roger Valsells, santcugatenc frustrat