El sol surt abans a Bòsnia

El sol surt abans a Bòsnia que a Catalunya. Aquest meravellós país ferit va per davant nostre des de fa segles. Potser que en prenguem nota.

Saben el que és patir guerres devastadores cada cop que tracten de ser un país independent. Saben defensar les seves ciutats de setges inhumans. Saben què suposa veure's enganyats per la comunitat internacional i perdre més de vuit mil vides en dos dies. Però també en saben de convivència amb altres ètnies, religions i nacionalitats. Fa segles que ho fan. No hi ha gaires diferències en la fesomia de les persones de les diferents ètnies que habiten aquesta part de món, i la llengua que parlen els bosnians, croats i serbis s'assembla tant com el català al valencià o al mallorquí.

Sarajevo —seu dels jocs olímpics d'hivern del 1984—, per exemple, és una ciutat encaixada a la vall del riu Miljacka en un entorn idíl·lic rodejada de muntanyes. Les casetes amb el sostre de color teula s'enfilen muntanya amunt competint per la millor vista. El basar del barri musulmà es converteix en un barri 'occidental' en remuntar el carrer Ferhadija. Mesquites, esglésies catòliques i ortodoxes conviuen en aparent harmonia. La guerra dels anys 90 no va esclatar per diferències ètniques ni religioses. Va ser una guerra pel territori. L'any 1992 Bòsnia i Hercegovina va organitzar un referèndum per proclamar la independència del país seguint el camí iniciat per Eslovènia. El dictador serbi Slobodan Milosevic va atiar les antigues aspiracions de crear la 'Gran Sèrbia' provocant una escalada bèl·lica que va desembocar en una guerra de tots contra tots. BiH ha sigut punt de trobada, i de fricció, històric entre l'imperi otomà i l'austrohongarès. És la regió dels Balcans on hi ha hagut més barreja de nacionalitats.

Després d'una guerra incruenta i fratricida acabada amb els acords de Dayton del 1995, es podria afirmar que els nacionalistes serbis i croats van aconseguir, en part, els seus objectius. La Bòsnia i Hercegovina del segle XXI és fruit d'un pacte polític imposat des de l'exterior pel qual les tres nacionalitats (i les tres religions), es veuen obligades a seguir convivint i a compartir territori en un equilibri inestable. Els acords van imposar una presidència rotatòria de 8 mesos entre els tres estats i una democràcia de consens segons la qual cap de les tres ètnies pot dominar sobre les altres. Bòsnia i Hercegovina és un país sobirà que està format per la República Sprska —49% del territori amb població majoritària sèrbia amb el suport explícit i material de Belgrad—, i per l'altra banda la Federació de Bòsnia i Hercegovina compartida entre bosnians i croats —51% del territori, els croats tenen el suport explícit i material de Zagreb—. Sobre el paper podria semblar que es tracta d'una solució amb sentit per pacificar la regió. El problema és que els polítics no treballen per a fer-ho viable.

Però no ens desviem del títol. El sol surt abans a Bòsnia, gaudim-ho! El país és espectacular. Muntanyes, rius, llacs, gastronomia, cultura i gent acollidora a dues hores d'avió. El potencial és immens. De fet el turisme és dels pocs sectors econòmics en creixement. El barri antic de Sarajevo està ple de terrasses per badar i contemplar la manada de gent que camina pel carrer Ferhadija. El perfil del turista del centre de la ciutat és el mateix que a qualsevol capital europea. Turistes malalts de selfies, turistes cansats i turistes motivats. Cridaners, culturitzats, passotes, atents al guia i atents al Candy Crush. Turistes solitaris i d'altres aborregats. Turistes amb burca i turistes amb tirants. Gent elegant i pidolaires. Senyores massa grans per viatjar i senyores massa gordes per passejar. Velletes viatgeres amb l'energia d'una adolescent i àvies locals castigades a cuidar néts. Parelles de lesbianes dissimulant el seu amor es creuen amb parelles d'homes musulmans agafats de la mà. Nens cansats, nens amb gana, pipí i son. Nens amb ganes de gelat, nens xarrupant sorbets de colors. Nens absorts en els seus mòbils i nens adormits al cotxet.

Enmig de tot aquest maremàgnum, típic de qualsevol ciutat europea al mes de juliol, apareix caminant i somrient Jovan Divjak. L'heroi del setge de Sarajevo s'atura cada deu metres a saludar a la gent, fer-se fotografies i conversar uns minuts amb tothom que se li apropa. No puc resistir la temptació de saludar-lo i oferir-li una mica d'aigua. No es saluda a un mite cada dia.

Durant aquest viatge he parlat amb professors, alumnes, catedràtics, activistes, veterans de guerra, víctimes del genocidi, historiadors i periodistes. La gran majoria s'esforça per transmetre un missatge positiu. La convivència amb 'els altres' és possible tot i alguns gestos i actituds més pròpies d'un passat sagnant. M'he trobat a molta gent que m'ha dit: 'No oblido ni perdono, però no els odio'. El gran problema de BiH, i de tota la regió, és les poques alternatives de futur que tenen els joves. La inversió estrangera productiva no arriba al país perquè els inversors no tenen confiança en el sistema polític sorgit dels acords Dayton. La corrupció, el clientelisme dels partits polítics i les declaracions fora de to fetes per alguns líders no ajuda. Molts joves decideixen marxar a l'estranger per buscar un futur millor. BiH té uns 3,5 milions d'habitants. Entre el 2006 i el 2016 ha perdut un 7% de població segons l'FMI. No hi ha xifres oficials fiables de quanta gent ha abandonat el país però es calcula que entre 20.000 i 40.000 persones ho fa cada any.

El sol surt abans a Bòsnia. Prenem nota.

@rogervalsells, santcugatenc frustrat

Notícies relacionades