A falta d'una vacuna o fàrmac realment eficaç per lluitar contra la COVID-19, les polítiques adoptades pels diferents països per fer front a la pandèmia, particularment durant la primera onada de principi d'any, han tret a la superfície models de lideratge i de governança molt diferents arreu del món. El gran dilema dels governants és com aconseguir frenar la corba de contagis sense escanyar l'economia.

Hi ha països com Nova Zelanda, governat per la carismàtica primera ministra Jacinda Ardem, que han sabut reaccionar amb rapidesa. L'estratègia d'identificar i aïllar les cadenes de transmissió del virus abans que aquest pogués impactar a la població vulnerable, va ser clau. Amb cinc milions d'habitants, registra 1.950 casos i només 25 morts segons dades de la Universitat Johns Hopkins.

A l'altra banda del planeta, El Salvador amb sis milions d'habitants és un dels països més petits, superpoblats i desiguals del continent americà. El mes d'abril, el govern presidit per Nayib Armando Bukele, un polític amb poca experiència, va aprovar una ajuda directa de 300 dòlars per tota la població. L'anunci va provocar grans aglomeracions davant de les oficines dels serveis socials perquè la majoria de la població no té compte corrent. Resultat: d'un alt percentatge d'infeccions. El Salvador registra 33.445 casos i 971 morts.

A països com Espanya, la confrontació política permanent ha mostrat espectacles lamentables. Des de presidentes de comunitat negant-se a obeir ordres del govern central, passant per vicepresidents en funció de president vetant a científics poc diplomàtics fins a divergències de criteris radicals a l'hora d'aplicar mesures de contenció de la pandèmia. Més d'un milió de contagiats i trenta-cinc mil morts per quaranta-sis milions d'habitants.

Ni la Unió Europea, ni l'Organització Mundial de la Salut, OMS, ni cap altra institució d'àmbit multinacional ha sigut capaç de marcar unes directrius clares per lluitar eficaçment contra el virus. Gran part del debat se centra en el repartiment futur dels 750.000 milions dels anomenats 'fons Covid', 140.000 per Espanya, mentre que cada dia milers de petites empreses i autònoms han de tancar els seus negocis.

Fa poc més de sis mesos que va començar la pandèmia i, pel que sembla, encara falta almenys un any superar-la. Després de quaranta-cinc milions de persones infectades i més d'un milió de morts registrats a tot el món, sembla que alguns països comencen a cooperar i a adoptar mesures comunes per vèncer el virus.

Encara que no hi hagi pràcticament ningú que anheli un estat mundial, la majoria de problemes que afecten el nostre dia a dia tenen una dimensió internacional. Cap estat pot lluitar sol contra el coronavirus, el canvi climàtic o el narcotràfic. Totes aquestes qüestions han de formar part de les agendes de tots els estats sense excepció.

Estem vivint un moment en què es tendeix a la recuperació de les sobiranies nacionals però la pandèmia del coronavirus és un problema global que s'ha d'abordar a escala internacional encara que vulneri la sobirania nacional de molts països en limitar la capacitat d'acció pròpia per aconseguir el bé col·lectiu.