Un efecte colateral de la pandèmia del Covid-19 és que monopolitza el focus informatiu. Però hi ha altres drames que es segueixen produint dels que no se’n parla prou com, per exemple, les operacions de de rescat de refugiats a la Mediterrània.

Arantza Diez va repiular al seu compte de Twitter un article escrit per Mathis Rodriguez publicat a la revista Salto sobre el primer vaixell de rescat que salpa des de fa setmanes. Es tracta de l’Alan Kurdi de l’ONG alemanya Sea Eye que va sortir el dilluns 30 de març des del port de Borriana a Castelló amb destí al Mediterrani Central, a prop de la costa de Líbia.

Per altra banda, el canal de Twitter d’Open Arms va clamar el 29 de març la urgència d’evacuar als milers de persones que viuen amuntegades en condicions terribles als camps de refugiats davant l’amenaça del coronavirus. El passat diumenge va morir una dona de setanta-nou anys a Lesbos per aquesta causa.

Arantza Diez va ser una de les primeres periodistes a viatjar a l’illa de Lesbos a Grècia  per documentar la crisi dels refugiats l’any 2015. La seva estada no va ser fugaç i va tenir temps  per ser testimoni de primera mà del drama humà i de l’embrió de què ha acabat sent l’ONG catalana Proactiva Open Arms. 

Al llibre Lesbos a cor obert, la periodista freelance ens apropa a la figura de l'Òscar Camps, un personatge tan fascinant com enigmàtic. Diez és capaç d’integrar-se amb l’equip de salvament, de documentar els rescats i de fer-nos partícips d’un moment històric. 

Avui en dia sembla mentida però, l’hivern del 2015, un grup d’amics socorristes va decidir pel seu compte destinar 15.000 euros, tots els seus estalvis, a viatjar a Lesbos per salvar vides. La seva feina havia sigut sempre la de socorrista i, tal com va dir en el seu discurs d’agraïment del premi Català de l’Any 2015: “Seguirem salvant vides, seguirem actuant sota els principis del mar, que són els principis més antics del món, els principis que diuen que has d’anar a ajudar a qui ho necessita”. Tan senzill i tan complicat al mateix temps.

És impossible exercir de periodista enmig un drama humà com aquest i no caure en l’excessiva vinculació emocional amb els protagonistes forçats, els refugiats, i els protagonistes voluntaris com l’equip d’Open Arms, els propietaris de l’hostal To Kyma on s’allotgen o els companys periodistes. Camps avisa a la periodista: “Quan agafis un nen en braços, et desmuntaràs”. Efectivament, Diez ho fa i es desmunta. 

David Fontseca, el càmera que filma les escenes del documental, també l’adverteix sobre els perills d’implicar-se massa amb els refugiats. En un moment donat, un grup de dones sirianes que viatgen amb nens petits els demanen ajuda perquè no les deixen pujar al ferri cap a Atenes, malgrat tenir els bitllets. Després de nombroses gestions, amb l’ajuda telefònica d’una amiga que feia de traductora, la periodista s’adona que la data del bitllet no és correcta i, malgrat els esforços per tractar de convèncer al treballador que controla l’accés al ferri, no ho aconsegueix.

A partir d’aquell moment, es comprometen a mantenir la distància necessària i a ajudar només quan fos indispensable.

Però, com es pot mantenir un compromís com aquest quan descobreixen que, alguns dels illencs amb qui comparteixen graellades de peix a l’hostal To Kyma, les paguen amb diners que han aconseguit aprofitant-se dels refugiats desesperats per arribar a Europa? Diez escriu: “Eren rates. Rates que no volien ser descobertes, que dissimulaven mentre negociaven preus.” 

Malauradament, la crisi de l’hivern del 2015/2016 a Grècia, només va ser el preludi de moltes altres. Les xifres de l’acció a Lesbos que podem trobar a la pàgina web de Proactiva Open Arms —143.358 persones ajudades a desembarcar, 10.723 persones rescatades a la deriva, 9.067 persones rescatades dels penya-segats i 457 persones rescatades de l’aigua amb alt risc de morir ofegades— són uns números massa freds per a fer-nos a la idea.

És per això que, després de llegir el llibre, hauria de ser obligatori veure el documental To Kyma. Rescat al mar Egeu elaborat per la mateixa autora. La primera escena és per un primer pla d’una armilla salvavides taronja surant a l’aigua. El so tranquil del mar s’interromp pel brogit d’una llanxa que es dirigeix a rescatar a uns refugiats que sobrepassen la capacitat d’una pneumàtica precària. El llibre és un autèntic making off’ del documental i ajuda a entendre la magnitud de la feina feta per Arantza Diez i el seu equip.

Precisament el documental, el llibre i les fotografies de Santi Palacios, van servir en el seu moment per visualitzar un drama que alguns mitjans anomenarien “la crisi humanitària més gran des de la Segona Guerra Mundial”. La repercussió aconseguida va provocar una allau de donacions per l’ONG catalana fet que els va permetre dotar-se de millor equipament per salvar vides: motos d’aigua, vestits de neoprè i guants tèrmics per poder suportar les baixes temperatures de l’hivern grec.

Si estem d’acord que un dels objectius principals del periodisme és explicar què passa per tal de remoure consciències i provocar reaccions, l’objectiu es va assolir.

Però el fet que cinc anys després de Lesbos Òscar Camps i el seu equip segueixi salvant vides amb dos vaixells de rescat, el veler Astral i el remolcador Pro Activa Open Arms, només vol dir que la gent segueix jugant-se la vida al mar. Segons l’ONG Stop Mare Mortum, els últims vint anys s’han comptabilitzat més de 37.000 morts a la Mediterrània.

Hi ha altres drames a banda del coronavirus.

Roger Valsells, santcugatenc frustrat