Avui fa deu anys del terratrèmol d’Haití i ningú en parla.

El terratrèmol de magnitud 7 es va registrar el dimarts dotze de gener de 2010 a les 16:53 , hora local, amb epicentre a Puerto Príncipe, la capital. Els efectes sobre el país més pobre del Carib van ser catastròfics: uns 316.000 morts, 350.000 ferits i un milió i mig de persones es van quedar sense llar.

Però el terratrèmol va ser només una altra de les desgràcies que afecten Haití, un país que ocupa el número 169 en l’Índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides i on el 80% dels seus habitants viu per sota el llindar de la pobresa. La seva història recent és una trista successió de governs corruptes i ineptes que fan molt difícil el dia a dia dels seus habitants. Els últims casos de corrupció tornen a revoltar una població cansada i atemorida.

Tal com va explicar la cooperant catalana Rosa Parés a Catalunya Ràdio del 15 d’abril de l’any passat, “els desastres d'Haití no són només culpa d'ells, són fruit d'un món que funciona al revés. És la manca d'equitat i d'oportunitats.”

Els país és escenari recorrent de violentes protestes. La greu crisi econòmica sumat a les sospites de corrupció del govern de Jovenel Moise, acusat de robar milions de dòlars del programa d’ajuda de Venezuela Petrocaribe, van encendre els carrers a partir de l’estiu del 2019.

La situació d’inestabilitat permanent afecta al sistema educatiu en tots els nivells. El govern no inverteix en la xarxa d’educació pública i els joves s’han de buscar la vida a l’estranger. Aquells que han tingut l’oportunitat de formar-se fora, lluiten per trobar un futur laboral a l’illa però el govern no els ho posa fàcil. És el cas d’Anne Doris Lapomeray, una arquitecta formada a Barcelona que va tornar a Haití per contribuir a la reconstrucció del seu país. Actualment treballa pel govern supervisant la construcció de nous habitatges: “Hi ha alguna millora en la construcció d’equipaments públics i es fan manuals de construcció per ajudar als ciutadans a construir les seves cases però els funcionaris no fan cap seguiment. Estic segura que, si hi ha un altre terratrèmol, no hi haurà tanta destrucció però no serà gaire diferent que fa deu anys”.

Haití és un país que no ha pogut decidir mai per ell mateix. Superat el període colonial, va proclamar la primera república negra el 1804 però no va ser reconeguda internacionalment i la van condemnar a l’aïllament. La caiguda de l’economia i el conflicte polític continu expliquen en part l’empobriment endèmic. L’intervencionisme permanent dels Estats Units i les dictadures ferotges dels Duvallier i Aristide en dues etapes, va provocar la destrucció total. El govern de René Preval de 2006 va començar a canviar la situació però el terratrèmol del 2010 ho va tornar a capgirar tot.

La diàspora està molt organitzada a França, els Estats Units i sobretot al Canadà i tracta de crear una xarxa per canalitzar les ajudes, però no confia en el govern actual.

Rosa Parés, amb l’autoritat que li dóna més de vint anys de cooperació a la zona, acaba sentenciant: “És el propi país que no ofereix alternativa perquè és un país que està assistit, i quan estàs assistit penses poc en el futur, tens pocs somnis de futur i de construcció. Aquesta utopia possible es converteix en impossible.”

@rogervalsells, santcugatenc frustrat