Aquesta setmana, dijous dia 11, s’ha celebrat el memorial pels morts del genocidi de Srebrenica del 1995 a Bòsnia i Hercegovina.

Perquè us feu una idea de com és la zona, el paisatge s’assembla molt a Ripoll. La petita ciutat està enclotada a una vall i la carretera la travessa de punta a punta. La campanya de neteja ètnica dels serbis a la zona, va provocar que molts musulmans bosnians busquessin refugi a Srebrenica. Imagineu que els habitants de Campdevànol, Gombrèn, Sant Joan de les Abadesses, Ribes, Toses o Fornells haguessin d’abandonar les seves cases per buscar refugi a Ripoll. Unes 25.000 persones van confiar en la declaració com a zona segura per part de l’ONU. Les tropes serbobosnianes van separar les dones dels homes, a partir dels 10 anys, i els van assassinar. Més de 8.000 persones en tres dies d’horror. Era l’11 de juliol de 1995.

Abans de la guerra (1992-1995) a Srebrenica hi vivien 37.213 persones: 72,9% bosnians, 25,2% serbis i 0,1% croates. Després del genocidi la gran majoria de la població és sèrbia i la ciutat pertany a la República de Srpska dins de Bòsnia i Hercegovina.

Creuem la ciutat de nord a sud i veiem fugaçment el pati de l’escola on van morir setanta nens per culpa d’un obús disparat pels serbis. Aparquem el minibus davant de l’antiga fàbrica de bateries habilitada com a quarter general de l’ONU i caminem carretera amunt. Tenim temps, la cerimònia comença a les 13 h. La carretera està plena a vessar de musulmans de tot el món que vénen a enterrar els seus familiars o a participar en la gran cerimònia anual. Sento parlar en alemany, anglès, turc i, sobretot, bosnià. Ja em comença a sonar. Les paradetes de menjar amb xais sencers rostint-se a la brasa són temptadores. Un cop més la idiosincràsia musulmana a Europa. Caiem en la temptació.

La pau no és només absència de guerra. No he entès aquesta frase fins que he viatjat a Bòsnia. Veure com els musulmans, que acudeixen a honorar els seus morts, han de passar pel davant d’alguns dels autors de la massacre convertits en ‘respectables’ policies, explica la frase. Conèixer al Samed i escoltar com va fer el possible per defensar Srebrenica des d’un dels turons de la vall armat només amb una escopeta de caça i el seu coneixement del terreny, explica la frase. És el cas també de l’Izad. Dos dies abans del genocidi va perdre una cama al rebre l’impacte d’un obús. El van evacuar en helicòpter i va sobreviure. “Perdre la cama em va salvar la vidaˮ, diu amb un somriure amarg. És el cas també de la Seka. Tenia tres mesos quan els serbis la van separar del seu pare i la van deportar amb la seva mare a Dubrava (zona bosniana) on van viure deu mesos a una escola. La Seka i la seva mare van poder enterrar al seu pare a la primera cerimònia massiva a Potočari (nom del cementiri) el juliol del 2002. Deu anys després de l’enterrament, les van avisar que havien trobat un tros de cama i un tros de mà del seu marit. No van voler tornar a Potočari.

Aquestes històries les he sentit directament dels protagonistes o me les han explicat els amics de Trenkalòs, però la següent la vaig experimentar amb els meus propis ulls. Quan l’autocar ens va tornar a Šahbegovići després de dotze hores d’emocions a flor de pell, ens trobem que no hi ha aigua a les cases. Els serbis la tallen cada any el dia 11 de juliol.

Una altra història de Srebrenica que val la pena conèixer. Ana Mladic era la filla de Ratko Mladic, el cap de l’estat major de l’exèrcit serbobosnià, responsable del setge de Sarajevo. L’Ana es va suïcidar amb la pistola preferida del seu pare al descobrir la seva veritable personalitat genocida. Hi ha teories per donar i per vendre de la reacció de Mladic. Una d’elles afirma que l’acarnissament amb els 8.372 musulmans l’11 de juliol de 1995, ve de la ràbia que va sentir en conèixer la notícia.

Aquest any ‘només’ s’enterren trenta-dos víctimes. Millor dit. S’enterren trenta-dues restes mortals trobades i identificades durant l’any. Una de les pràctiques dels serbobosnians era la d’enterrar els cossos amb excavadores repartint trossos de cadàver en vàries fosses per a dificultar la identificació. També deixaven caure gossos i altres animals a les foses per confondre encara més als investigadors.

Els taüts són petits i estan embolcallats amb el color verd de l’islam. Desenes de fotògrafs busquen una imatge mil vegades repetida però també única. Cada dol és únic. Totes les tombes són iguals.

Un monòlit de marbre d’un metre i mig amb una pregària en àrab, el cognom del mort, entre parèntesis el nom del seu pare i el nom del mort. A la base del monòlit hi ha la data de naixement i la de la mort. Totes són del 1995. Esgarrifa veure cinc o sis tombes de la mateixa família. Morts de 12 anys, de 78, de 43, de 55, de 23, de … així fins a 8.372. De fet encara falten unes mil víctimes per identificar. Famílies senceres massacrades en nom d’una causa absurda, inútil i cruel.

L’últim any he viatjat també a Auschwitz i Hiroshima, escenaris dels pitjors crims del segle XX però cap d’aquests dos llocs està marcat per la massacre de més de 8.000 persones en tres dies davant dels ulls de la comunitat internacional. Srebrencia (Potocari) és la vergonya d’Europa.

Al reportatge ‘Homenatge a Srebrenica‘ podem veure una família del camp de refugiats de Mihatovici veient per la TV el judici del Tribunal Internacional de la Haia a un dels principals responsables. La reacció davant la negació dels fets per part del genocida és totalment passiva. És el seu caràcter? Aguanten la ràbia esperant el seu moment? Estan resignats? Si es compleix la teoria segons la qual cada 50 anys hi ha una guerra als Balcans, toca cap al 2040. El xup xup està present a la BiH del 2019.

La cerimònia comença a la una en punt. Milers de persones pregant de cara als taüts en una sincronia única. Tinc la sensació de ser un privilegiat per poder presenciar-ho. Acabada la pregària, els familiars agafen els taüts, embolicats ara amb la bandera Bòsnia, i els enterren.

L’any que ve més.

@rogervalsells, santcugatenc frustrat