Algun dia no serà notícia que una dona sigui enviada especial o periodista freelance a una zona de guerra, especialment a països amb l’estigma o el prejudici de la seva perillositat com Afganistán o Síria. Salvant les distàncies, algun dia llegirem un titular referit a un equip femení de qualsevol esport sense l’adjectiu de “femení”. L’esport és esport i el periodisme és periodisme.

Però encara no ha arribat aquest dia i la distinció de gènere en algunes professions, majoritàriament i tradicionalment monopolitzades per homes, crea un interès morbós que deriva en multitud d’anàlisis com per exemple el llibre publicat per Ana del Paso el 2018: Reporteras españolas, testigos de guerra. De las pioneras a las actuales.

El debat no és nou. De fet és tan vell com la humanitat mateixa. Perquè s’ha de jutjar la professionalitat en funció del gènere? Afortunadament vivim al segle XXI, a l’Europa rica i  civilitzada, i l’empoderament de les dones del nostre entorn és molt superior a de molts altres països, tot i que encara falta camp per córrer.

Són dones orgulloses del camí obert per pioneres com Clara Campoamor, defensora del  dret a vot femení als anys trenta, o de periodistes com Rosa Calaf i Maruja Torres que van explicar la transició espanyola des de i per a tot el món. Són aquestes mateixes dones que han aconseguit guanyar terreny en tots els àmbits de la societat les que, com a reporteres de guerra, viatgen a països que estan a anys llum dels avenços de la nostra societat.

La capacitat d’entendre i adaptar-se a entorns difícils és clau per a fer bon periodisme. En aquest sentit, les reporteres aporten una mirada diferent dels conflictes i, sobretot, del període post bèl·lic. La seva aproximació a les víctimes és radicalment diferent de la d’un home. L’exemple de Mónica Bernabé i Mónica G. Prieto fent servir la burca per a camuflar-se a països hostils com l’Afganistan, per mimetitzar-se amb el territori i  aconseguir històries úniques, és significatiu.

Tots els periodistes de guerra paguen un preu personal per la seva feina. El retorn a casa sempre és difícil perquè el record de les situacions viscudes, en contrast amb la realitat  quotidiana de casa, és un xoc difícil d’assimilar. Constatar la indiferència i/o ignorància de  l’entorn més proper i la sensació d’haver pogut fer més per explicar el drama de la  població civil, són lloses que moltes vegades provoquen la urgència de tornar a viatjar a  zones de guerra. En el cas de les dones és encara més complicat perquè, al període d’adaptació del retorn a casa, s’ha de sumar l’esforç inhumà que els suposa respondre al qüestionament de la seva passió: “Perquè ho fas això?”, “no tens por que et violin?”, “quina manera de fer patir a la teva família ...”.

Les dones, per la seva condició, no corren més riscos que els homes en zona de guerra perquè els perills són els mateixos per ambdós. Es tracta de preparar bé el viatge i prendre precaucions, quelcom que les dones saben fer molt bé. El paternalisme exagerat i la misogínia de molts editors homes fa empatitzin més amb periodistes masculins limitant d’aquesta manera el nombre d’oportunitats per a les reporteres.

La reflexió final és si val la pena arriscar la vida per a buscar la veritat enmig de l’allau de propaganda, mitges veritats i precarietat informativa de les zones de guerra. L’esforç, el risc i la feinada que implica elaborar un bon reportatge topa també amb el poc interès d’una societat, la nostra, massa preocupada per mirar-se el melic i poc receptiva a esdeveniments llunyans, encara que passin a menys de tres hores d’avió de casa. Aquest suposat poc interès es tradueix en uns honoraris ridículs que no compensen el viatge.

Saber què passa al nostre entorn és important per entendre moltes de les coses que ens afecten al nostre país, com per exemple, la crisi dels refugiats. Només un bon periodisme,dotat de recursos, pot fer la feina d’explicar l’etapa pre bèl·lica, el conflicte armat i la  postguerra de qualsevol territori. Una tasca absolutament vital perquè, tal i com diu una  famosa cita atribuida a nombroses fonts, la pau no és només absència de guerra.

Qualsevol altra opció informativa que primi la precarietat laboral, corre el risc de ser  manipulada per actors interessats en fabricar corrents d’opinió pública esbiaixades amb  conseqüències nefastes com l’ascens i la legitimació electoral de propostes d'ultradreta radical.

Roger Valsells, santcugatenc frustrat