La primera frase del llibre de memòries ‘Open’ publicat pel tenista André Agassi l’any 2014 és: “Juego al tenis para ganarme la vida, aunque odio el tenis, lo detesto con una oscura y secreta pasión, y siempre lo he detestado”. Llegint El director de David Jiménez, he recordat l’inici de l’obra del tenista de Las Vegas. El periodista deixa clar des de les primeres pàgines que no li agrada la feina de dirigir un diari però, malgrat tot, juga el partit.

A Jiménez l’oferta per ocupar el càrrec de director d’El Mundo l’agafa per sorpresa. Per una banda no s’ho acaba de creure però, per l’altra, la possibilitat de redreçar el rumb del diari cap als ideals d’El Normal (un esbós de diari dibuixat a un tovalló de paper amb un amic de joventut) i les promeses rebudes de la propietat sobre la llibertat d’acció i la disponibilitat de recursos per redreçar la trajectòria d’una capçalera en caiguda lliure, fan que accepti el repte.

El llibre està dedicat als futurs periodistes i, la veritat, és que conté molts dels ingredients del que hauria de ser el bon periodisme. Un d’ells és un cert idealisme naïf per buscar i publicar la veritat malgrat les pressions externes (i internes). Un objectiu que ni tan sols Orson Welles en el seu paper de Charles Foster Kane a la pel·lícula Ciudadano Kane va aconseguir. 

En una de les escenes de l’obra mestra estrenada el 1941, Kane prepara la sortida de la primera edició del diari New York Inquirer del qual ha pres el control. “Algún día conseguiré que el Inquirer sea tan importante para Nueva York como el gas de esta luz” declara ambiciós i arrogant. A la mateixa escena, el nou propietari i director del diari llegeix en veu alta a dos dels seus col·laboradors la seva declaració de principis per a la nova etapa del mitjà. Un d’ells l’adverteix: “Senyor Kane, no prometi res que després no pugui complir”.

- “Oferiré als habitants d’aquesta ciutat un diari que els informarà honradament. 

- Els proporcionaré també un defensor combatiu i infatigable dels seus drets com a ciutadans i com a éssers humans.”

L’escena acaba amb Kane afirmant: “No permetré que interessos de cap mena entorpeixin la veritat dels fets”. El futur magnat ordena que la declaració de principis es publiqui a la primera pàgina del diari mentre Leland, el seu amic i soci, demana conservar una còpia del manuscrit.

Com deia el mestre Puyal, m’hi jugaria un pèsol a què David Jiménez tenia molt present la pel·lícula quan va acceptar el càrrec. El paper de Leland al llibre El director el protagonitza un personatge amb el sobrenom de El Reportero i el manuscrit amb els principis és el tovalló de paper amb l'esbós del que havia de ser el diari El Normal.

Però la gran diferència entre Ciudadano Kane i El director és que, malgrat que Orson Welles va utilitzar la pel·lícula per criticar de manera més o menys subtil (i genial) al magnat de la premsa William Randolph Hearst, Jiménez narra amb tota mena de detalls el seu any com a director del diari El Mundo. Empresaris poderosos, Ministres corruptes i fins i tot el rei d’Espanya desfilen pel llibre amb una falta de pudor poc habitual.

Durant l’any i escaig en què va ocupar el càrrec, David Jiménez es va haver d’enfrontar a les pressions directes del govern corrupte de Mariano Rajoy, a les coaccions dels anunciants més poderosos de l’Ibex 35, a la caiguda en picat de les vendes del diari en format paper i a la resistència dins el mateix diari per potenciar l’edició digital. Com diu el mateix autor, després 28 anys de fer periodista fora del seu país se’n va adonar, tard, que el poder havia deixat de témer a la premsa i era ara la premsa la que temia al poder.

És inevitable preguntar-se sobre els motius que han portat a Jiménez a descriure les intrigues i misèries del càrrec. És possible que David Jiménez acceptés l’oferta atret pel poder que suposava ser el director d’un dels diaris més combatius dels últims anys i que, en ser acomiadat, hagi escrit el llibre per justificar-se davant els companys de professió.

Només ell en sap els motius però, en fer-ho, sabia que s’estava immolant professionalment malgrat la prevenció de batejar als companys de feina amb sobrenoms com ‘el Cardenal’, ‘la Digna’, ‘el Reportero’ o ‘el Watergate’. Aquesta tàctica el pot protegir de possibles represàlies legals i, de pas, ens ubica de manera clara i concisa als protagonistes.

Si una de les normes bàsiques de periodisme és la de contrastar i verificar la informació, la lectura del llibre deixa dubtes difícils de resoldre: Per què van oferir el càrrec de director de El Mundo a un corresponsal com Jiménez? Perquè ho va acceptar? No sembla creïble que un periodista amb la seva experiència i formació (beca Nieman de l’Universitat de Harvard) es pregunti: “¿Cuándo había empezado a joderse el periodismo? Seguramente el dia que los gestores empezaron a hacer de periodistas y los periodistas de gestores”. 

Aquest no és un problema que hagi sorgit els últims vint anys. És un mal endèmic de la relació entre poder i premsa a Espanya un país un índex altíssim de pluralisme polaritzat als mitjans de comunicació tant públics com privats.