Publicitat

Xarxa dependents

Vivim temps accelerats en els quals l'extraordinari ha esdevingut ordinari. No parlo només de mascaretes i distància social obligada, de tancaments forçats de negocis i estigmatització de col·lectius ni de governants desbordats per un virus resilient. Em refereixo a com donem per normal coses que, fins fa ben poc, eren impensables.

Que una empresa com Instagram, fundada el mes d'octubre del 2010, tingui 1.000 milions de seguidors actius cada mes, que aquests seguidors hagin compartit 50.000 milions de fotografies i que facin 4.200 milions de 'likes' cada dia, és extraordinari.

Que una aplicació com Vinted, creada el 2008 quan la Milda es volia canviar de casa i va solucionar el problema de buidar els armaris fundant una web que per vendre i comprar roba de segona mà a dotze països incloent Bèlgica, Àustria, Lituània i els Estats Units, és extraordinari.

Que es pugui pagar i cobrar de manera immediata i còmode amb aplicacions com Verse sense necessitat de saber el número de compte corrent del destinatari dels diners, ni haver d'accedir a la web de cap banc i ni tan sols haver d'esperar un o dos dies a què la transferència es faci efectiva, és extraordinari.

Que els professors puguin seguir en contacte amb els seus alumnes amb programes com Google meet, Zoom, Facetime, etc. i que la majoria dels estudiants puguin seguir aprenent malgrat el confinament, és extraordinari.

Aquests són només tres exemples d'avenços extraordinaris que apareixen en el nostre dia a dia amb una velocitat inaudita i que adoptem de manera obedient i disciplinada com si fos el més normal del món. Però no ho és.

És innegable que tots aquests avenços ens permeten exhibir les nostres misèries davant els nous amics o 'followers', podem desfer-nos de la roba de segona mà entabanant a conciutadans de més de 12 països, podem pagar més de pressa que Lucky Luke (más ràpido que su propia sombra) i podem seguir aprenent a distància. Però tots aquests avenços tenen un gran problema; si cau la xarxa, estem venuts.

El grau de dependència amb la connexió a internet ha arribat a extrems insospitats. Sense xarxa no podríem exhibir-nos, vendre rampoines, pagar, aprendre, conduir, comunicar-nos, saber amb qui hem quedat, quin temps farà, què fa la borsa o quantes pulsacions tenim després de fer esport, etc.

No sabem exactament de qui depèn que la xarxa no caigui però està clar que ens ha ben pescat.

Roger Valsells

Notícies relacionades