Exhibicionisme social

Les xarxes socials s’han convertit en el major esdeveniment de l’actualitat, ja que costa trobar algú que no sigui membre de Facebook, Instagram, Twitter, etc. Si no ets membre d’alguna d’elles, ets un ermità de la societat. No vull que em malinterpreteu, per favor! Jo vaig ser de les primeres que va utilitzar aquestes xarxes que van ser tot un alliberament per a una persona que viu sobre rodes i que el seu cercle social era, per aquell moment, escàs. Sempre he pensat que els ordinadors personals i Internet han estat una finestra a l’educació, al món. Una gran finestra de la qual m’he pogut beneficiar culturalment i social. Una excel·lent via que m’ha regalat poder escriure, ja que les meves limitacions físiques m’ho impedien. I ho dic literalment ja que fins que no vaig poder tenir una màquina d’escriure elèctrica i posteriorment un ordinador personal no vaig poder ajuntar lletres ni fer una coreografia de paraules i signes de puntuació. Al cap i a la fi, escriure és com dansar; és transmetre i harmonitzar les teves idees amb les dels lectors.

Però tornem de nou a les xarxes socials. Al voltant de la dècada dels 80, l’artista Andy Warhol ja predestinava que: “En el futur tothom serà famós durant quinze minuts. Tothom hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria.” I efectivament, Warhol ho va encertar. Però aquests quinze minuts s’han quedat curts... Les xarxes socials han passat de ser eines de comunicació, d'informació o de divulgació de tipus professional a ser mostradors de vides privades.

D’on vindrà la necessitat d’aquest exhibicionisme social? El reconeixement públic ens fa ser més visibles i, en conseqüència, més feliços? No estimula el nostre ego? O, tal vegada necessitem aparentar el que desitgem ser per sentir-nos més forts i poderosos? Siguin quines siguin les seves respostes, sembla ser que estem en l’era de l’exhibicionisme social.

Pili Egea, escriptora i estudiant d'Història de l'Art

Notícies relacionades