Manifestació sense paraules

El passat 19 de maig el Festival de Cannes es va omplir d’aplaudiments apassionats en acabar la visualització del film Dolor y gloria. La calorosa ovació va ser el millor premi que el director Pedro Almodóvar i els seus actors, Antonio Banderas i Penélope Cruz, podien rebre. Els assistents a la projecció es van aixecar de les seves butaques per aplaudir ininterrompudament durant dotze minuts. Si mirem enrere, trobarem el cas del tenor Luciano Pavarotti, que en l’actuació d’EL elixir de amor de Gaetano Donizetti, a l’Òpera de Berlin l’any 1968, va ser aplaudit durant seixanta-set minuts. Tot i que en l’any 1991 va ser superat per Plácido Domingo en la seva interpretació d’Otelo de Verdi a l’Òpera Estatal de Viena. Els aplaudiments van ocupar vuitanta minuts d’ovacions, el tenor va haver de sortir de l’escenari, ni més ni menys que cent i una vegades.

En l’antiguitat, s’aplaudia als teatres, espectacles populars, jocs, esport, circs... com a resposta a una aprovació i/o eufòria. I és que els aplaudiments han sobreviscuts a molts segles d’història sense perdre un pèl d’intensitat. Però, aplaudir és només una formalitat sociològica? Quins beneficis ens aporta fer i/o rebre aplaudiments?

És curiós com la simple acció de colpejar les mans entre elles (en alguns casos, com el meu, que no puc aplaudir, optem per aplaudir amb el cor) pot tenir tants significats i emocions. El que sembla increïble dels aplaudiments és que hi hagi una connexió immediata entre el que els fa i els qui els rep; és una connexió d’alegria, de tristesa, d’amor, d’afinitat i de tants sentiments... És un reconeixement que per un moment oblida els condicionants socials, ideals polítics... i, així i tot, després de tants mil·lennis, el seu valor segueix a l’alça. L’aplaudiment té l’habitat màgica de colar-se pels porus de la pell. És una de les poques accions en què totes les persones estem d’acord de manera unànime.

Aplaudir és un missatge no oral i sonor que ajuda a poder enaltir, reconèixer, reivindicar... És una carícia invisible per al receptor i una manifestació de gratitud per part de l’emissor.

 

S’ha de tenir en compte que els aplaudiments són per al públics instants i per a l’homenatjat són una eternitat. A l’igual que els aplaudiments que van regalar a Dolor y gloria, instants i eternitats de felicitat i orgull.

Pili Egea, escriptora i estudiant d'Història de l'Art

Notícies relacionades