Els coales de Collserola

Les principals organitzacions en defensa del benestar animal i mediambientals sospesen la idea de declarar els coales com a espècie “funcionalment extingida”, el que significa que no existeixen individus suficients per a produir generacions futures; i és que els últims incendis soferts a Austràlia han cremat gran part dels boscos on habita població de marsupials, uns focs que han estat provocats per l’ésser humà i que han agreujat la situació crítica que ja vivia l’espècie, causada principalment de la falta d’hàbitat i la contaminació. Potser ara el primer responsable ha estat una cigarreta, potser una espurna d’un quadre elèctric, però definitivament sí ha estat el canvi climàtic, que amb l’escalfament global incrementa la freqüència i l’agressivitat dels focs. Sigui quina sigui la causa directa dels incendis, la cerca de la indirecta del responsable de la situació en que es troba l’espècie ens acaba portant sempre al mateix punt d’origen: l’ésser humà.

Fa dècades (sinó més) que el canvi climàtic és una realitat que tanmateix la ciutadania ha ignorat fins avui dia, quan sembla que l’amenaça ja no recau tan sols sobre fauna i vegetació, sinó també sobre nosaltres i el nostre estil de vida. Oblidem que no som els únics afectats, oblidem que, de fet, som els últims afectats, i que la resta d’éssers vius i ecosistemes amb qui compartim el Planeta veu dia a dia com perilla la seva supervivència.

I oblidem també que el canvi climàtic és una problemàtica d’àmbit mundial, però també local, i Sant Cugat no n’està exclòs.

Les espècies i els ecosistemes autòctons també veuen amenaçada la seva supervivència, sigui a curt o llarg termini, a causa de l’acció humana. L’augment de les temperatures, però també la contaminació dels espais naturals propers a la ciutat, la seva ocupació i la mala gestió d’aquelles espècies que considerem sobre poblades ens pot portar, amb el temps, a situacions irreversibles.

Sant Cugat creix, i per fer-ho envaeix la Serra de Collserola, de forma que passejant pel bosc pots trobar una urbanització rere l’altra, carreteres i carrers. Sant Cugat gestiona a cop de bala les espècies sobrepoblades, com senglars i conills, sense fer-ne una gestió sostenible i ètica; condemna aquells individus que s’acostin a carrers que antany eren boscos en recerca d’aliment, o aquells altres que “provoquin” accidents de trànsit, al creuar aquella carretera que travessa el seu bosc. Aniquila les “plagues” de rates que vivien en un entorn natural i que ara es troben entre voreres i clavegueram, i viu amb rebuig la presència d’ocells com els coloms, que s’han vist obligats a adaptar la seva vida a les ciutats, patint-ne sovint les conseqüències.

I amb tot, els animals en són els culpables; ningú assumeix la (mala) intervenció de l’ésser humà en totes aquestes situacions, i tenim la gosadia de fer-los responsables de la seva pròpia desgràcia, que és l’espècie humana.

Aturem-nos. Parem. Reflexionem. Què estem fent? On estem anant? On volem anar? Són justos els nostres objectius, les nostres aspiracions com a societat? On hauríem de voler anar?

 

La humanitat s’omple la boca parlant de justícia, dels drets de l’espècie humana, i oblida pensar en els drets de la resta d’éssers vivents; som els únics subjectes de dret? I els drets de la resta d’animals, d’ecosistemes, de paisatges? No tenen dret a existir, a viure i tenir una vida digna, a la llibertat?

Preguntem-nos si tenen dret, pel sol fet d’estar en aquest planeta, a poder viure en un hàbitat net, a sentir l’olor del bosc després de la pluja, a menjar fruits, a córrer i a beure aigua neta de corriols, a respirar l’aire fresc de l’hivern que s’acosta. La humanitat els ho nega sense miraments, i els caça, captura, embruta el seu entorn, els maltracta, els esclavitza en granges i els abandona quan se n’avorreixen. I, Sant Cugat, no n’és una excepció.

Preguntem-nos si la seva existència va més enllà de la nostra, si la seva vida no existeix només per a servir a l’humà. Preguntem-nos si en aquesta lluita contra el canvi climàtic, els municipis i els seus habitants hi tenim res a fer, pensant no només en no contaminar els oceans i en reduir les emissions, sinó també en no embrutar Collserola, evitar enverinar rosegadors i aturar la invasió dels espais naturals, per exemple.

Preguntem-nos si, davant l’evidència de que no som els únics éssers que habitem el Planeta Terra, tenim cap mena de compromís i responsabilitat vers el benestar de tots.

Andrea Xaxo Torres, membre de la Plataforma Animalista (PAS)

Notícies relacionades