Gràcies per no marxar

Quan penso en la cacera, costa molt de trobar punts positius, ja que no crec que els tingui. Una activitat prescindible, innecessària i arcaica. Fa segles existia per defensa o d'altres raons que no hi ha espai per desenvolupar, ni són el meu camp. Ara, és una necessitat cultural, una activitat esportiva lúdica, ja que ningú hi guanya res.

Així i tot m'han demanat a cau d'orella unes paraules positives, o com a mínim, tranquil·les i constructives. Per a mi totes les altres ho són sota la indignació però, respecto el desig d'altres que desconeixen o es troben equidistants en aquest debat. I no es posicionen per la caça, no els hi dona menjar –explícitament o com a ofici- ni ofereix orgull, saviesa o coneixement. M'atreviria a dir que no produeix a la cultura ni a la història ni a l'evolució com a espècie. I ara com es contextualitza? I a més a més, com ho relacionem un cop més amb la COVID-19? Doncs de la mateixa forma que fan els infants: anar, mirar, tocar, aprendre i valorar el perill per tornar o abandonar aquella idea per sempre més.

Un cap de setmana extra de confinament, com molts d'altres que portem i no podem marxar als grans espais d'esbarjo, físics o virtuals. Em refereixo a contactar amb la natura o aprofitar per romandre a casa. Totes les accions són vàlides però al nostre municipi, sense sortir –tret de municipis contigus per fer esport-. Llavors sortim a la sort de Parc proper que ens rep atemorit per les aglomeracions i la manca de control. I vet aquí que sorgeix la màgia. Incrèduls impacients per veure quan i com amaga la mà per treure el conill del barret o la moneda que falta. I no trobem el truc ni la trampa, és l'acció col·lectiva d'incertesa vista amb perspectiva. És la solució dels problemes que individualment no podem abraçar. Allò que desitgem cada vegada més, cada cop més gent i cada dia amb més intensitat. Tot allò que pensem individualment i no portem a terme per por o solitud es fa real: les batudes s'anul·len per incompatibilitat amb la nombrosa presència humana als espais naturals. Com es pot fer tant, amb tant poc? I com es pot treure profit d'un confinament municipal de cap de setmana?

Ho tenim i no ho podíem veure de tan a prop que es posava. Hem de ser curosos i porucs per no morir d'èxit. Ja hem fet la primera passa pels silenciosos, pels indecisos, pels equidistants o pels que no li donen importància o atenció. Ara tots, sortint només allà on podem, fem més pel medi i per l'empatia, que el poc o nul control que fan les nostres administracions locals. I comporta un esforç de contenció responsabilitat i atenció. També cal ser valent i constant, romandre informat i valorar els resultats, a posteriori, com si fos un banc d'experimentació.

Amb totes aquestes mesures em refereixo a continuar tenint cura del medi, no deixar empremta física ni ambiental. És un espai de lloguer però gratuït, i estem de pas. No és nostre però, sí que ens pertany la seva gestió. No embrutem, no col·lapsem, ni cristal·litzem el medi. No pot ser una tenda de queviures on ara agafo una pedra pel record o col·lecto una flor. El tindrem cada cap de setmana en silenci al nostre abast, encara que no sigui aquest l'objecte. No és un zoo obert on puguem donar menjar als animals –senglars, com a màxim exponent- que s'hi passen cada dia. No ens podem fer amics, o els farem dependents i no anirem cada dia a veure com demanen. Hem fet el més difícil i no podem permetre que els quatre arreplegats que defensen la caça –sense cap estudi real de camp- diguin que s'han humanitzat per la nostra presència i ens facin fora. Ara la natura és nostre, hi fem presència i ens responsabilitzem. No volem intrusos. Els animals –mal anomenats- de caça no ho seran mai.

Alejandro Hidalgo,
membre de PAS Sant Cugat

Notícies relacionades