Diferències socials que encongeixen el cor

Els santcugatencs i les santcugatenques, que, en general, estem encantats d’haver-nos conegut, acostumem a sortir de la nostra bombolla (no anticovid, precisament) per anar a la segona residència, de vacances o a Barcelona a treballar, comprar o de lleure. Però no acostumem a posar gaire atenció a l’entorn metropolità barceloní, aquell que va més enllà de les Rambles, la Catedral, la Sagrada Família o la Pedrera, per posar alguns exemples. És a dir, la Barcelona, o les Barcelones, que s’atansen cap al Besòs.

Això ve a tomb d’unes dades que han sortit publicades fa poc. Comparen cinc paràmetres per barris. El resultat és colpidor. No sé si pagaria la pena fer estudi igual per a Sant Cugat. En tot cas, suposo que els resultats serien força diferents. Proposo al lector o lectora que allà on posa Pedralbes, Vallvidrera, Vila Olímpica o Sant Gervasi, hi llegeixi Sant Cugat. No vindrà d’un o dos punts. He contemplat els barris amb dades més extremes. Vegem-ho.

Renda familiar (2016): Pedralbes, 242; Torre Baró, 45,1 (no sé d’on surt la xifra, però l’important és el valor indicatiu). Percentatge d’atur 16-64 anys (2018): Ciutat Meridiana, 14,5%; Vallvidrea, 2,9%. Esperança de vida homes-dones (2010-2014): Pedralbes, 86,2 anys; Torre Baró, 77,2 anys. Percentatge de persones que arriben a la universitat (2017): Vila Olímpica, 52,4%; Baró de Viver, 5,1%. Taxa de maternitat entre els  15 i els 19 anys (2010-2015): Trinitat Nova, 36,1%; Sant Gervasi, 0%.

Ras i curt: si vius per sobre de Río Grande de la Diagonal (expressió manllevada al periodista Francesc Valls) tens una renda set vegades superior, una cinquena part del risc de quedar-te a l’atur, una esperança de vida de nou anys més, una opció deu vegades superior d’entrar a la universitat o una reducció a zero de la possibilitat d’una maternitat no desitjada, en comparació amb Torre Baró, Baró de Viver, Trinitat Nova o Ciutat Meridiana. I tot això a una dotzena de quilòmetres de la nostra ciutat.

Quan hom veu aquestes diferències socials, no pot deixar de pensar que, quan s’afirma que la solució implica impulsar polítiques públiques que promoguin la igualtat d’oportunitats, s’està fent, com a mínim, una broma de mal gust.

Jordi Casas
Historiador. Membre de la Plataforma Pensionistes de Sant Cugat    

Notícies relacionades