Els extrems

En defensa de les pensions públiques.

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi

Som de camí cap a un desastre que es prefereix no veure. Em refereixo a la pujada en el to i l’amplitud, als discursos d’odi, intolerància, deshumanització, agressió, eliminació física de l’altre.......cada vegada tenen més suport i ja no dissimulen.

El grau de vulnerabilitat de cada vegada més població (la Covid19 només ha fet que ploure sobre mullat) es fa palès, el que vol dir que si es mira, es veu.
El problema de l'habitatge;  l'amuntegament en moltes àrees urbanes -que a pesar dels esforços d’algunes administracions no són suficients per parar la seva degradació-; l'atur; els dèficits educatius i de salut; la debilitat associativa i del comerç; la desigualtat en gènere, econòmica, social; la petita delinqüència molts cops associada a les drogues i, per tancar el cercle, de fons tenim la trama de la delinqüència i corrupció instal·lades en les institucions de l'Estat. 
Tot allò mencionat, són factors decisius perquè les pulsions agressives es manifestin contra un mateix -malalties mentals- o contra l’exterior: a) vistos més febles: dones i nenes i nens; b) sectors estigmatitzats: emigrants, gitanos, LGBTI, religions ...; c) enemics: feminisme, moviments d’esquerra, identitats culturals minoritàries, etc.. 
Per què hi ha tant d'odi i ressentiment?  L'agressivitat és inherent a l'individu, les seves manifestacions tenen a veure tant amb aspectes interns com per la insatisfacció de viure dins la cultura i la violència que l'entorn exerceix sobre les persones. 
Posem ara el focus en les relacions socials (explotació, domini..) d’un sistema econòmic que senzillament no rutlla: l’atur, les desigualtats, són les parts doloroses  i visibles de la incapacitat de l’oligarquia per trobar solució a l’estancament del sistema.
La ideologia neoliberal manté el relat que l’èxit es deu sempre als teus propis mèrits i es mesura per la part del pastís que t’emportes i acumules, i si et quedes endarrerit tu ets el responsable del teu propi fracàs. Aquest segon cas és aplicable a la classe treballadora, que no pertany a les elits universitàries, del diner com tampoc del poder, que, sent la majoria i per acabar d’arrodonir entén que el seu treball, és a dir, la seva aportació al be comú, és menystinguda o invisible. Però amb la Covid i a l’hora de la veritat, s’ha pogut veure qui és realment necessari en la societat.
La gran mentida és que els daus estan trucats. Darrere d’aquestes sensacions de ràbia i impotència, de falta de reconeixement i dignificació del treball, s’amaga una bomba de rellotgeria que ens pot portar a tots a la barbàrie. Cal no oblidar els aspectes psíquics de l’alienació.   

Mostraré unes xifres per mostrar que això no rutlla:

El gràfic següent ens diu que el 10% més ric de la societat es menja un tros del pastís equivalent a la seva quarta part, i el 10%   més pobre només engrunes. El 10% més ric es queda 12 vegades més que el 10% més pobre, i  encara això no és res comparat amb els Màsters de l’Univers, els consellers executius dels IBEX-35, que s’enduen uns 3,2 milions d’€ de mitjana  (Cinco Días 16/12/2020)

Si les dades ho expliquessin tot ja podriem anar acabant, però abans permetin-me expressar-me, i encara que alguns pensin que és populisme - pot ser que sí, encara que jo li diria cívic- només s’intenta fer veure la connexió inversament proporcional: com més riquesa acumulen els rics menys perceben els pobres, o dit d’una altra manera: perquè uns pocs tinguin molt és necessari que molts tinguin poc. El sistema no és win-win (on tots guanyem).

Vegem les notícies (mai juntes) que mostren aquests dos extrems punyents a les nostres vides i que estan connectats i explicats per la tendència inherent del sistema a la concentració de la riquesa i per tant del poder econòmic i polític i que d’això s’en deriva el mal viure de gairebé un 40% de la població de l’Estat.

Un extrem: primera notícia

El president del BBVA, Carlos Torres, va guanyar en 2020, 4.09 millons d’euros amb la seva retribució fixa (2.45 milions), més allò que acumula per a la seva jubilació (1.642 millons), així com per les primes anuals de l’assegurança per mort o malaltia (377.000 €) i la remuneració en espècies (288.000€). Però veiem que el número u del segon banc d’Espanya ha renunciat a la seva retribució variable, el que fa que el seu ingrés total es redueix un 44% respecte al de l’any anterior. En 2019 la remuneració de Torres va ser de 7.27 millons d’euros.

D'igual forma, el número dos del banc, el conseller delegat, Onur Genç, ha renunciat a la prima de l'any passat, amb el que la seva retribució es va quedar en 3.43 milions d'euros, un 45% menys que en 2019, quan va rebre 6.19 milions, segons consta en l'informe anual sobre remuneracions dels consellers remès ahir a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). (La Vanguàrdia 13/02/2021)

Segona notícia

El president d’Iberdrola, Ignacio Sánchez Galán, va rebre una retribució total de 12.201 milions d’euros en 2020. D’aquesta retribució total, 6.242 milions corresponen al seu salari, en línia amb el de l’any passat. D’aquesta quantitat 3.25 milions són en concepte de retribució variable anual, 2.25 milions el seu salari fix i 567.000 € la seva retribució com a president del consell d’administració.

Com a Bonus el president va rebre 633.333 accions d’Iberdrola, que, a un preu  de 8.92 € per acció representa 5.652 milions d’euros. Així, la seva retribució total arriba als 12.021 milions d’euros. (Cinco Días 26/02/201)

L’altre extrem: primera notícia

El 8,3% de llars espanyoles sofreixen pobresa energètica, segons apunta  l'estudi ’’La pobresa energètica a Espanya: aproximació des d'una perspectiva d'ingressos’’, elaborat per la càtedra de Sostenibilitat Energètica de l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) de la Universitat de Barcelona (UB). Si es té en compte que hi ha 18,4 milions de llars a Espanya, 1,5 milions no poden pagar els subministraments de llum, aigua o gas. (El Periódico 2/12/2020)

Al gener de 2021 s’arribava a un 10% de les famílies (RTVE)

Segona notícia

El salari de les dones és un 23% més baix.

El salari modal és el salari que cobren més nombre de treballadors; en 2018 uns 600.000 treballadors.

Gairebé 2.9 milions d’ocupats (2.894.800) van tenir en 2018 un contracte a temps parcial en Espanya, una xifra un 3.2% superior a la de 2017 i la més alta en deu anys, segons un informe publicat aquest dimecres per l’empresa holandesa de treball temporal Randatad, basat en dades de l’Institut Nacional d’Estadístiques (INE) i l’Oficina Europea d’Estadístiques (Eurostat). Representa un 15% sobre el total de  treballadors/es.

Tercera notícia

Les dades del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social mostren que la pensió mitjana està augmentant, situant-se al març de 2021 en 1.030,96 €. En el cas de la pensió de jubilació, la mitjana se situa en 1.185,81 €  (Epdata.es  Març 2021)

Conclusió

Hem arribat al final; si agafem la xifra del salari més freqüent i l’arrodonim a 20.000 € i la pensió mitjana anual a 16.601€, veiem el següent:

 

PE. BBVA/ Salari Modal              =  200 vegades

PE. IBERDROLA/ Salari Modal   =  610 vegades

PE. IIBEX35/ Salari Modal           =  160 vegades

PE. BBVA/ Pensió  Mitjana          =  110 vegades

(PE: president executiu)

 

Si crec que el que tinc només es deu al meu esforç, és que l’altre s’ho mereix, no pot haver-hi empatia ni reconeixement del que és social. Al proper article parlarem de la joventut, riquesa, alienació, però abans mireu una imatge, que diuen que val més que mil paraules.

El resultat d'una extracció de rendes desiguals per segles i segles (literalment) ens porta al fet que el 10% de la població de l'Estat acumula un 54% de la riquesa i l'1% (si, si l'1 per cent) només un 25,1%, mentre el 10% més baix un 0,1 per cent.
Ja seria hora que ens ho féssim mirar.

Francesc Borràs
Economista, març 2021

 

 

Recorda que elCugatenc és possible gràcies a les subscripcions
Tu també pots donar-li suport per 5 euros al mes Subscriu-t'hi