La cultura en temps foscos

La cultura és una paraula fetitxe que ha generat un extens debat intel·lectual al llarg dels segles, fet reflectit en centenars de frases de pensadors, escriptors... Epíctet de Frígia va deixar dit que "Sols l'home culte és lliure". Més tard, José Vasconcelos: "La cultura engendra progrés i sense ella no es pot exigir als pobles cap conducta moral". O María Zambrano: "La cultura és el despertar de l'home". O el que deia Mercedes Sosa: "Únicament la cultura pot salvar un poble, únicament, perquè la cultura permet veure la misèria i combatre-la".

Conceptes com progrés, comprensió, tolerància, civilització, democràcia...Es mouen al voltant de la cultura en el sentit més ampli, tot englobant l'alta cultura, la cultura popular, de masses o el pur entreteniment.

Però la cultura també és economia. Si ens remetem a l'informe del Ministerio de Cultura y Deportes amb dades de 2017, dades que alguns estudis i estimacions amb data de gener de 2020 ratifiquen amb dècimes a l'alça en alguns conceptes, trobem que el sector proporciona ocupació a unes 700.000 persones, el que suposa el 3,6 % de la població activa del nostre país. Per tal de fer un breu esbós, la majoria són treballadors assalariats o autònoms, el 64,7 %; les empreses d'1 a 5 treballadors suposen el 28,6%; les que compten de 6 a 49 treballadors engloben el 6 % i només el 0,6 % compten a la seva plantilla amb més de 50 empleats. Un sector prou fragmentat.

Només afegir que el pes en l'economia de l'estat és el 3,5% del PIB, amb forta influència en altres sectors, com el turisme, indústries auxiliars, etc. I estem parlant de la globalitat, sector públic i privat; s'inclou des del Museo del Prado, els artistes més populars, les atraccions de fira que amenitzen les festes dels pobles...

Un sector amb un pes simbòlic i referencial superior a l'econòmic, important en la configuració de relacions socials, en la cosmogonia que dóna caràcter a un poble i marca els seus trets diferencials. Per això sorprenia, allà pels llunyans dies del confinament total, que es parlés durant hores en ràdio i televisió, que s'escrivissin pàgines i pàgines sobre tornar a obrir bars i terrasses, era el centre de tots els debats, junt amb les perruqueries. Després ja es va parlar d'escoles i educació, però la cultura, que estava ajudant a esquivar la foscor del túnel, era la gran oblidada.

Ara, ja oblidats els propòsits de canvi i de construir un món més humà que vam arribar a engiponar aquells dies de perplexitat i astorament, som més conscients del perill que s'albira sobre el món de la cultura. Ara intuïm el valor i la importància que té per sortir dels temps foscos que vivim i per intentar traçar un camí una mica més transitable, per no perdre els valors, bons i millorables, que defineixen la nostra societat.

I aleshores sumem la cultura al mantra de "salvem...." Qüestió complicada quan ens trobem sumits en una crisi; superior a la del 29, la més gran de la història...?  Que viu sota l'amenaça constant de l'enderrocament si no se'n troba sortida, la vacuna que permeti reprendre, en la mesura del que sigui possible, les activitats paralitzades o alentides fins ara, la llibertat de moviments, la vida sense por... Perquè, de qui depèn la salvació? En altres sectors econòmics més concrets els plans d'actuació poden ser més clars i simples, les actuacions més ràpides.

El món de la cultura és més complex, els fons públics, malgrat que fossin més abundants, no abastarien per solucionar el desastre que s'està generant, els esfondraments que es produeixen cada dia. Perquè el costum d'anar al teatre, la necessitat de certes activitats culturals, es basteixen amb connivència i el treball de l'escola, de la família..., no és com l'instint de menjar; com es reprenen aquests hàbits? Per això, per a la salvació de certs espais o àrees culturals, no n'hi haurà prou amb l'aportació de fons públics o privats, no és sols qüestió de diners, encara que sigui imprescindible. És necessària, imprescindible, la fidelitat de la clientela, la col·laboració individual. Com? Les vies són múltiples, des de la compra en llibreries de la localitat, la connexió a concerts online, ajudes en el finançament de projectes culturals...

Que forjar un teixit cultural és una tasca llarga, que necessita la concurrència de molts elements i la col·laboració de molts actors, no podem deixar que s'ensorri l'edifici. Independentment que la cultura realment existent sigui més o menys del nostre gust, creguem que no ha de ser tan comercial, més crítica..., aquest seria un altre debat, malgrat que es pot desenvolupar en paral·lel, no necessàriament ha de ser posterior a la restauració de la situació anterior.
 

Mariano Martínez,
mestre jubilat i membre de la Plataforma Pensionistes Sant Cugat

Notícies relacionades