Les repercussions sanitàries de la COVID-19 més enllà de la pandèmia

Han passat 5 setmanes des de la declaració de “l’estat d’alarma” i uns 3 mesos des que es va començar a parlar del Coronavirus des de la Xina;  pensàvem que la història no anava amb nosaltres. I aquí estem, confinats  obedientment, entenent que és l’únic que podem aportar al control de la pandèmia. S’ha escrit molt al voltant de la situació que vivim i queda molt per escriure. Jo intentaré fer una petita reflexió, en el dia d’avui,conscient que el nostre coneixement sobre la malaltia, el seu comportament i la  resposta a les diferents mesures que s’adopten a nivell social i sanitari varien dia a dia. Ens hauríem d’acostumar a que això serà així, que les mesures que es prenguin avui es poden mostrar ineficaces i ser retirades demà i que les que han semblant supèrfluesen algun moment, poden passar a ser cabdals. Així funcionen les epidèmies causades per un virus desconegut; es va aprenent sobre la marxa. Rectificar no vol dir forçosament que hi hagi hagut un error que cal esmenar; simplement s’ha comprovat que en aquest cas i en aquest moment hem de fer un altre camí. 

Per altra banda, crec que hauríem de tenir una actitud general de confiança cap el que van decidint els i les científiques que assessoren les autoritats sanitàries i els governs. No vol dir que haguem d’estar atordits i acrítics. Vol dir que hauríem d’acceptar que hi ha gent formada en aquest camp, que han de tenir en compte infinitud de variables i que caldria respectar aquesta autoritat. També crec que hem d’honrar als i les que estan patint aquestes situacions allunyats de les seves famílies, i que el nostre recolzament a elles, a les famílies, ha de ser neutre, pròxim, afectuós.... escoltant més que parlant, fugint de furgar en elsdetalls d’una situació límit d’assistència, la que s’està donant a les UVI, a la que el servei sanitari públic no hauria arribat si s’hagués vist venir la que ens queia a sobre i si les condicions laborals de partida haguessin estat menys precàries. Sembla que tothom pot opinar sobre epidemiologia i cures intensives perquè de tant sentir-ne parlar hem aprés el lèxic, però evidentment no és així. 

Una de les seqüeles d’aquesta pandèmia és un tema de futur que comença a ser ja realitat i que afecta especialment  al “col·lectiu de la gent gran”: les víctimes secundàries de la pandèmia. Em refereixo als malalts i malaltes que han quedat en un segon pla per la prioritat que s’ha donat a l’atenció als i les afectades pel Coronavirus. Havia de ser així, no cabia un altre enfocament. Però hem de ser conscients de que, per a que això fos possible, s’ha alterat no només el funcionament dels serveis sanitaris sinó la seva estructura. Hem vist com es transformaven les estructures d’hospitals i elsCAP (els que han deixat oberts) per atendre les formes més agressives de la COVID-19 i visitar minimitzant el risc de contagi les patologies no infeccioses urgents. Hi ha també un altre grup de pacients crònics que requeririen visites de control o tractament i han quedat ajornades, amb el risc que en alguns casos representa per la seva salut i que s’hauran d’anar reprogramant  amb caràcter prioritari quan la pandèmia ens ho permeti. En  aquests dos darrers grups, els No Coronavirus per entendre’ns, s’ha donat una resposta de resignació/por que sembla excessiva i que estaria bé resituar. 

Els responsables sanitaris ens “demanen” que malgrat queestiguem malalts ens quedem a casa sempre que sigui possible. La por al contagi va creixent en la població i fa que,  encara queho veiem necessari per la nostra malaltia de base o pel que estem patint, no acudim als serveis assistencials. Donem per bons tots els ajornaments que ens van proposant, resignadament, sense aixecar el dit. En la major part dels casos ha estat l’actuació correcta però s’està veient que també ha portat a no acudir a urgències en casos de malaltia greu i a no reclamar els tractaments que teníem programats, posant en risc les nostres vides; fa uns mesos hagués estat impensable. No són casos anecdòtics; amb la recuperació parcial dels serveis sanitaris No COVID s’aniran veient moltes situacions d’aquestes que ens portaran a pensar que el sistema públic de salut sí està col·lapsat en general, malgrat s’hagi pogut atendre les situacions greus que requerien cures intensives relacionades amb la pandèmia.  Trigarem mesos, anys, a recuperar la situació de partida que, degut ales retallades continues a la sanitat pública, ja estava en una situació precària. El nostre objectiu, el de la població general, el del col·lectiu pensionista en particular, hauria de ser recuperar la lluita per una sanitat pública digna i universal, la que ja reivindicàvem fa 12 anys, quan van començar les retallades com a conseqüència d’una altra crisis, en aquell cas “només” econòmica. 

Que el respecte pel que estan patint malalts, malaltes i professionals del serveis sanitaris, no ens faci oblidar quines són les nostres reivindicacions en el camp de la salut. Ara més que mai hem de lluitar per unes condicions dignes de treball per a aquests professionals i per una assistència de qualitat i universal per  a la població. La sanitat pública s’han demostrat cabdal per afrontar aquesta situació límit, a la que s’ha arribat amb uns serveis ja tensionats, unes llistes d’espera inacceptables (que ara seran infinites) i uns professionals cansats abans de començar, que ara esgoten la seva resistència. En part gràcies a l’esforç immens d’ells i  elles estem trobant el camí cap a la normalització. Els aplaudiments diaris haurien de ser el despertar d’aquesta lluita. Cal que mantinguem a la memòria el que estan, estem, passant i que l’agraïment diari actual es converteixi en lluita pels nostres drets .... amb permís de la pandèmia del Coronavirus.

Assun Reyes Camps, Metgessa de família i Diplomada en sanitat

Membre de la plataforma de pensionistes

Notícies relacionades