Sindicalisme i Transició democràtica a Sant Cugat del Vallès, 1976-1979

Sant Cugat no ha assolit mai el nivell d’industrialització de la majoria de municipis del seu entorn. Fins a principis dels anys seixanta, exactament el 1961, no es produí l’arribada de la primera gran indústria, la qual trencà el caràcter eminentment agrícola de la vila. Es tracta de Condiesel, una indústria del sector de l’automoció.

Parlar d’aquesta empresa durant la Transició és fonamental, perquè és on es produeix una experiència sindical més intensa i d’on surten les persones que organitzaran els tres sindicats presents aquells anys al municipi: CC.OO., UGT i CNT.  La tardor de 1973 s’havia produït un conflicte que originà l’acomiadament de 9 enllaços i jurats d’empresa (incrustats en l’estructura del sindicat franquista) i 12 treballadors. Durant el 1976 es produí un moviment assembleari que tingué tres conseqüències: la readmissió dels 21 acomiadats de 1973; el desmantellament del que quedava dels antics jurats i enllaços sindicals; i la constitució d’una nova representació, el Consell de fàbrica, els membres del qual, entre 60 i 80, foren elegits per les diferents seccions. El Consell funcionà fins al març de 1978, data en què s’elegí, d’acord amb la nova normativa, un Comitè de 24 membres.

Els tres sindicats esmentats, impulsats sobretot per gent de Condiesel, hagueren d’organitzar-se a nivell local i de centres de treball per afrontar les primeres eleccions a delegats i comitès d’empresa (març de 1978). Les dades de què disposem de CC.OO. ens permeten seguir aquests esdeveniments. Ho dividim en tres etapes: 1. Creació de la Unió local; 2. Consolidació i auge; i 3. Inici del declivi afiliatiu i organitzatiu.

Es fa la primera reunió el 9 d’octubre de 1976, hi participen 15 persones i s’elegeix una coordinadora. El 27 de gener de 1977, en una assemblea de 27 afiliats, es constitueix la Unió local i s’elegeix un Secretariat de cinc persones, tres de les quals pertanyen a Condiesel. A partir d’aquí s’efectuen un seguit d’activitats destinades a donar a conèixer el sindicat: repartiment de 5.000 octavetes cridant a l’atur del 12 de novembre de 1976 convocat per la Coordinadora d’Organitzacions sindicals; repartiment el 5 de febrer de 1977 de tríptics cridant a l’afiliació; i un acte públic el 13 de març de 1977 amb el secretari general de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), hi assisteixen unes 50 persones. A mitjan 1977 el sindicat té entre 330 i 350 afiliats. I s’han constituït seccions sindicals a Condiesel, Catalana d’Occident, Anónima de Torcidos, Otexsa i Nelia.

El 16 d’octubre de 1976 s’havia de fer un acte que és prohibit pel Govern civil i que organitzava la vocalia laboral de l’Associació de veïns sector Monestir: Presente y futuro del sindicalismo. Els temes a debat: ¿Cómo debe constituirse el sindicato? ¿Quién ha de formar parte de él? ¿Cuál debe ser su campo de acción? ¿Cuál debe ser su tarea? ¿Cómo debe funcionar? ¿Qué relación debe tener con el Estado y los partidos políticos?. En definitiva, tot un programa sindical. En tot cas, ens parla de la creativa promiscuïtat que hi hagué durant la Transició entre política, sindicalisme i moviment veïnal.

Pel que fa al període de consolidació, que situem entre setembre de 1977 i mitjan  1978, aportarem tres dades. El 17 de setembre de 1977 la Unió local de CC.OO. inaugura local al carrer de les Marxes (UGT i CNT també ho faran, en aquests casos en els carrers Sabadell i Vallès); en les eleccions que es fan entre finals de 1977 i principis de 1978 CC.OO. obté el 62% dels delegats i membres de comitès d’empresa; i, finalment, a mitjan 1978 la Unió local assoleix les 1.200 cotitzacions, sens dubte el moment de major afiliació.

Foren uns anys de crisi econòmica i, per tant, molt complicats per a un sindicalisme que tot just s’estava consolidant. Cal recordar que el 1975 arribaven els primer símptomes de l’anomenada crisi del petroli, una crisi que es va allargar fins al 1985. Es produeix un estancament dels salaris i un espectacular augment de l’atur, que passa del 5% de 1977 al 21% dels primers anys vuitanta. Va ser una crisi fonamentalment industrial, entre setembre de 1976 i el de 1980 aquest sector concentra el 52% de llocs de treball perduts. A nivell local la crisi es fa notar especialment entre els sectors de la ceràmica, el tèxtil, la fusta i la construcció. Aquestes són les empreses (no hi són totes) afectades per expedients de regulació o, senzillament, tancades durant aquells anys: Xargai i Tarragó, Tapissos Aymat, Suceram, Art amb fusta, Hispamueble, Confecciones Marga, Wilson Criado, Facersa, Carámica Edros, Cerámica Alexandre, Tela Prat, CIAMA i MESA. Ni Condiesel se n’escapa: el desembre de 1980 presenta un expedient de regulació de jornada que afecta 801 treballadors, que és denegat per l’autoritat laboral, però sis mesos després se li’n concedeix un que afecta tota la plantilla.

Naturalment, els sindicats i els partits no es queden creuats de mans. El 12 de novembre de 1977 s’efectua una manifestació amb el lema Por una salida de la crisis favorable a los trabajadores, convocada per CC.OO., UGT, CNT, PSOE, PSC, PSUC, OIC, AC i treballadors independents. Poc després, el 5 d’abril de 1978 se’n fa un altra amb un lema bastant més llarg i concret: No a los expedientes de crisis y regulación de empleo en Art amb fusta, MESA, CIAMA y Alexandre, es fa a la plaça d’en Coll i convoquen CC.OO., UGT, PSUC, PSC i PSOE. Com es pot veure el nombre de sigles s’ha reduït considerablement.

La tercera etapa, la del declivi afiliatiu queda reflectida també en els documents de la Unió Local de CC.OO., com es mostra en l’informe d’organització de la seva II Conferència (setembre de 1979), s’indica:

La estructura organizativa de nuestra localidad podemos decir que sigue aún hoy [en referència als mesos anteriors, s’entén] siendo muy débil [...] el año anterior cotizaban alrededor de 1.200 afiliados y a partir de octubre del mismo año las cotizaciones descendieron del orden del 25 al 30%, lo que nos dejaba en una situación crítica.

Ens hem centrat en el cas de la Unió Local de CC.OO., ja que és el sindicat del qual disposem d’informació, però l’evolució dels altres dos sindicats, UGT i CNT, no fou gaire diferent. La crisi econòmica, la frenada de l’empenta afiliativa inicial i la pèrdua del caràcter sociopolític dels sindicats, en el sentit que el protagonisme passà de las unions locals als sindicats de sector i a les seccions sindicals i comitès d’empresa, que eren, de fet, els que negociaven els convenis, va contribuir-hi. L’aspecte més vistós d’aquest declivi va ser el progressiu tancament dels locals: primer la CNT, després la UGT i, a inicis dels anys noranta, CC.OO.

Jordi Casas,
Historiador

Notícies relacionades