ERC a Mercè Conesa: No estàs sola alcaldessa

Fotos: Jordi Pascual

L'alcaldessa té sobrats motius per agrair-li a Pere Soler (PSC) que el seu aliat en el govern municipal no hagi ballat amb Iceta el Rock de la cárcel, peça fonamental en el repertori d'Elvis Presley, tan evocadora aquests dies per als alcaldes i càrrecs institucionals pel dret al vot. Per això l'alcaldessa es va veure en l'obligació (segurament pactada, em jugo el que vulguis) a condemnar les “pressions sofertes pels alcaldes socialistes”. La reciprocitat obliga, i la governabilitat municipal té aquests tripijocs, potser, que tant patiment socialista sembla la posada en escena d'una campanya pel no. Si aquests alcaldes es fotografien en grup (impacte icònic en diuen), somrients, relaxats, distesos... a l'espera de la fotografia i de les càmeres de televisió que immortalitzin el seu posicionament en contra del referèndum, quin delicte hi ha que aquest elenc d'edils aparegui en un cartell d'Arran? O es tracta del que va dir Marshall McLuhan que “el mitjà és el missatge”? És clar, no és el mateix sortir a la 13tv o la galeria dels horrors del Canal 24 Horas de TVE (la qual pilles quan el gos es puja al sofà i aixafa el comandament) que un cartell ciclostilat d'Arran, circumstància que converteix els seus impressors a possibles delinqüents.

En fi, salvat el delicat embadaliment de l'alcaldessa, el Ple d'aquest mes de setembre va transcórrer com era previsible: L'esquerra obstinada a explicar al PP que no s'ha de confondre el recipient paral·lelepípede de l'urna amb el cap del gerent de la Gürtel, i que la ranura de la part superior de la mateixa no és més que un tendre somriure que espera l'alegria d'un full rectangular coneguda mundialment com papereta de vot. Per cert, faig saber als seguidors de Benejam, que el regidor va lluir en el Ple una americana de cintura alta, corbata de nus estret i camisa blanca, tot molt ajustat, com de reüll. Bé, per Benejam. Tan bé com Mireia Ingla (ERC-MES) que en cada Ple ens comunica que l'elegància i la policromia no estan renyides amb la República que defensa. A més d'aquests detalls, Benejam va estar esplèndid quan va presentar la moció del seu grup per suprimir el peatge dels Túnels de Vallvidrera. Populisme veneçolà? Seguirem pagant. Com seguirem escoltant l'alcaldessa dir-li a Munia Fernández-Jordán (Ciutadans), un cop més: “Senyora Fernández-Jordán no té la paraula”. En això l'alcaldessa és incontestable. Encara que ben mirat la seva energia contrasta amb la del seu company de grup, Carles Brugarolas.

L'edil travessa una etapa de relaxament compatible amb un esglai continuat, un frenesí contemplatiu que el porta a estirar les cames, a col·locar el braç dret per sobre de l'esquena del seient (estil torero), mentre distreu el braç esquerre en algun punt indeterminat de la cadira. Està a punt de fer ensopiment, disposat a caure en els braços de Morfeu d'un moment a l'altre. El comprenc. El secretari porta vint minuts interpel·lant per un text jurídic. El Ple està en estat de xoc, però encara ressonen les paraules de Villaseñor a Mercè Conesa relacionades amb el procés d'emancipació de Catalunya; “no estàs sola alcaldessa”.

Quan la vitalitat va tornar al Ple, Ferran Villaseñor (ERC-MES) va dedicar unes sentides paraules a reconèixer l'esforç del PSC a la immersió lingüística de Catalunya. I aquí, el regidor republicà va encertar. Soler hi va agrair amb un gest afirmatiu des de l'extrem de la taula de govern, movent lleument el cap com només ell sap fer-ho. Va ser un bon dia per Soler. També va encertar Èric Gómez, ERC-MES, quan, embrancat amb Sergio Blázquez (C’s) per aquest assumpte crucial de la llengua i els seus drets, li va dir: “Els meus pares i els meus avis no parlaven català, però van lluitar perquè jo n’aprengués”. La referència als pares té, com és sabut, un valor universal, arriba al cor, i el que arriba a les emocions es recorda. I si no que l'hi diguin a Joan Coscubiela que en va tenir prou en parlar del seu progenitor per collir els encesos aplaudiments de Ciutadans i PP al Parlament de Catalunya, aplaudiments que van sonar com el cisell d'un marbrista per al futur del diputat de Catalunya Sí que es Pot. I és que la política és de vegades tan despietada que quan et descuides et roben els pares.

La presència dels veïns de la Floresta va arribar al Ple precedida d'un gran estrèpit de botzines. Què passa?, es van preguntar els regidors. Doncs passa que, d'un temps ençà els florestans han patit molts robatoris. I allà estaven per buscar solucions. La tinenta d'alcalde Cristina Paraira, va emergir de sobte per prometre'ls treballar conjuntament. Les properes setmanes seran decisives. Mentrestant s'adverteix al barri una major presència policial, tot i que són molts els veïns que creuen que no n'hi ha prou amb això. Hi va haver altres intervencions del públic, com la presentada per José Maria López Aledo, un dels fundadors de Podem Sant Cugat, ara en excedència. Aledo va exigir un pla de viabilitat que contingui els sorolls que provoca l'ampliació del Col·legi Europa.

Notícies relacionades