Diàlegs d’un contracte fet a mida, arguments tècnics per a debats polítics

Fotos: Jordi Pascual

CONTRACRÒNICA. Deia McLuhan que el mitjà és el missatge, el que ve a significar que tant important és què es diu com on es diu. També deia Stuart Hall que entre les tres funcions bàsiques dels mitjans hi ha la d’hegemonitzar, és a dir, posar uns límits a les discrepàncies i vestir l’statu quo de sentit comú fins convertir els mass media en aparells que serveixen per reproduir la ideologia dominant però revestint-la d’una fina capa de neutralitat, objectivitat i imparcialitat –per això uns quants periodistes reneguem d’aquests termes i parlem d’honestedat–. Els pensadors –i creieu-me que malauradament li escau aquest masculí– de l’Escola de Frankfurt entenien els productes comunicatius com una eina legitimadora de les dinàmiques del sistema ja que, de fet, es deuen a la indústria cultural nascuda d’aquest sistema.

Ves a saber a quin pensador o escola respon la decisió del govern de donar el pastís publicitari institucional al TOT Sant Cugat però sembla –almenys a mi– que li escau qualsevol de les teories anteriors. I no ho dic en to de broma, ho dic en to d’una reposada resignació. El concurs públic per a la inserció de publicitat té unes clàusules que només permeten la participació d’aquest mitjà, obviant volgudament la resta de mitjans de comunicació de la ciutat i entregant quasi a dit 594.000 euros (amb IVA) al mitjà que més reconeixement social té segons l’Observatori Sociològic elaborat pel mateix Ajuntament. A la resta de publicacions només els queda esperar les molles.

Això, que en termes tan directes no pot ser res més que un escàndol polític de primer ordre, per al govern no és més que una tramitació adequada i que té els informes de la secretaria i la intervenció corresponents. Tant és així, que la secretària municipal ho ha hagut d’explicar al Ple de març. Segons el seu criteri, el contracte és legal tot i que millorable: “Les errades, que n’hi ha, no són suficients per instar la nul·litat”. Així que, aparentment, és igual que es demani un format i una tirada que només pot complir el TOT i, fins i tot, que el nom d’aquest mitjà aparegui a un dels informes de l’expedient de contractació.

Tot i així l’oposició s’ha plantat en el tercer exemple d’unitat d’acció del mandat. Totes les forces amb els dos regidors no adscrits han colat una moció d’urgència per demanar l’aturada de la tramitació de l’expedient i l’elaboració d’un nou plec de clàusules per lots que permetin que altres mitjans hi participin. Ciutadans i PP –ja ho van dir abans del Ple– han anat un pas més enllà amb sengles recursos al tribunal català de contractes que encara estan pendents de resolució. El portaveu popular, Álvaro Benejam, ha anunciat que si s’arriba a adjudicar, també recorreran l’adjudicació; fet que aturaria el procés fins la resolució del tribunal.

Si es tracta de penjar medalles, la CUP-PC i el PSC van ser els primers partits en advertir de la qüestió al Ple de febrer. Des d’aquell marc es va construir la unitat d’acció que només ha topat amb la paret de PDECAT-Demòcrates, el que els ha costat les crítiques de Ciutadans i del regidor no adscrit Dimitri Defranc de voler controlar la comunicació al seu favor, fent del TOT una eina al servei de la construcció del seu projecte polític per a la ciutat. La indignació a Can PDECAT ha arribat a límits insospitats quan l’alcaldessa, Carmela Fortuny, ha acabat criticant Televisió de Sant Cugat per haver fet d’altaveu de les crítiques de l’oposició, amb un esment reiterat a l’entrevista donada pel portaveu del PSC, Pere Soler –ai, la llibertat d’expressió!

De fet, els companys i companyes de la tele han jugat un paper fonamental, no només sent el primer mitjà en publicar l’afer i, conjuntament amb elCugatenc, a fer seguiment, sinó que s’han plantat a l’Audiència pública per denunciar el contracte fet a mida. Fortuny, descontenta pel despropòsit en què el govern solet s’ha ficat, ha acabat recriminant-los que no es reunissin amb la secretària per escoltar el reguitzell d’arguments tècnics que perden de vista la fonamentació política que comparteixen els que s’oposen a la submissió de l’Ajuntament a un únic mitjà.

I aquí rau el quid de la qüestió. L’oposició en bloc ha abocat un munt d’arguments polítics: si donar suport a tots els mitjans, si la transparència, si la lliure competència, si la majoria política contrària, si l’autonomia dels mitjans, si la no judicialització de l’afer –els han interpel·lat per acudir als tribunals–... En canvi, el govern, com ja va fer amb un comunicat quan l’afer es va fer gran a la premsa local i nacional, es limita a la pura tramitació, a aquella perfecció procedimental que només permet rectificació si, de sobte, es demostra judicialment que potser no tot ha estat tan perfecte com deien.

No és un debat còmode en general, perquè fàcilment es pot confondre amb el qüestionament a la comunicació institucional en el seu conjunt o a la feina periodística del TOT. I clar, a ningú li convé atacar el missatger. Així que gran part de la discussió s’ha limitat a uns arguments genèrics però suficients perquè el govern no hagi tingut la força suficient per aturar la moció. Si es complirà o no és un altre misteri –mai s’ha reprovat el gerent de Promusa, el que és un altre dels grans acords de l’oposició aquest mandat, tal com ha recordat Benejam–. Mentrestant, al mitjà afectat ha triomfat una altra teoria de la comunicació, la d'Elisabeth Noelle-Neumann: una espiral del silenci que no s’ha trencat fins que l’afer ha arribat a Ple.

Notícies relacionades