Fotos: Jordi Pascual

CONTRACRÒNICA. Desenes de persones han cridat “155ˮ en el debat del Ple de constitució del consistori per al mandat 2019-2023. Ha estat la seva forma de rebutjar l’acord de govern entre ERC-MES, PSC i CUP-PC, un tripartit esquerrà que té en l’eix nacional el seu punt més dèbil. Veus, crits i algun “botiflerˮ quan han parlat els protagonistes del pacte han dibuixat un escenari gens gratificant per a la solemnitat que s’espera en una investidura.

Mentre una part del públic s’ha entestat en visibilitzar el seu desacord amb el tripartit, una altra ha intentat aixafar les seves veus amb crits de “3%ˮ. Al·ludint a una necessitat de regeneració en clau local, el desacord amb els que prioritzen l’eix nacional ha estat palès, fent de l’inici de mandat una baralla de veus entre el públic i un munt de cares de desesperació i paciència entre els nous representants polítics.

Cap veu des del públic serviria, però, per forçar cap canvi. L’acord estava pres formalment des del dia anterior a les vuit del vespre tot i que ja al migdia es donava per fet i durant els dies previs s’ensumava com l’opció més plausible. El Ple, com totes les sessions plenàries, era la teatralització de tot plegat, sempre amb l’inestimable toc de nervis dels nous regidors i regidores i la solemnitat de la investidura. Així que no és cap sorpresa que des de ja Mireia Ingla (ERC-MES) sigui alcaldessa gràcies a l’acord de les tres forces d’esquerres.

L’eix nacional marca però la possibilitat de canviar el partit de govern després de 32 anys ha pogut més. El tripartit comença amb força deixant a l’oposició dos únics grups. D’una banda, Junts per Sant Cugat, que en veu de la seva candidata, Carmela Fortuny, s’ha reivindicat com la força més votada i la que pretenia prioritzar l’eix nacional i la preservació de l’actual model de ciutat. Per això li ha costat d’explicar la proposta d’acord amb el PSC que ahir de matí encara era sobre la taula. “S’ha de trobar l’equilibri entre l’eix nacional i el treball per la ciutatˮ, ha dit posteriorment en roda de premsa, el mateix fòrum que ha utilitzat per dir que l’acord amb els socialistes estava validat pels presos de Junts.

D’altra, Ciutadans, que s’ha guanyat algun crit de “parla en catalàˮ i molts xiulits quan el seu portaveu, Aldo Ciprian, ha criticat la forma de jurar el càrrec utilitzada per alguns dels seus companys de plenari, al·ludint a la República catalana i prometent “per imperatiu legalˮ. De fet, tots els regidors independentistes han utilitzat aquesta fórmula, dos del PSC –inclòs el portaveu, Pere Soler– han cridat a la República federal i només els taronja s’han limitat a un “sí, lo juroˮ.

Però en el guirigall de la sala de plens es veia que alguna cosa s’estava trencant. El tripartit d’esquerres, que ha acabat fent-se una foto amb Ramon Gutiérrez, candidat de Sant Cugat en Comú, partit que s’ha quedat sense representació, suposa una ruptura molt més grossa. Les esquerres trenquen l’hegemonia convergent i arriben al govern amb unes expectatives molt altes, potser difícils de complir i amb una responsabilitat enorme, la de demostrar que una altra forma de governar és possible.

Els eixos programàtics són sobre la taula –i ben bé que els ha repassat el portaveu d’ERC-MES, Francesc Duch– així que aquest esperat i criticat govern només li queda posar-se mans a l’obra, després d’haver superat les discrepàncies de la negociació i haver-se d’enfrontar a les dinàmiques nacionals que dificultaven un acord com el que finalment s’ha produït. De moment, les diferències són evidents, amb els dos socis independentistes parlant de República catalana i presos polítics i l’altre de neutralitat institucional. Com superaran aquest desacord està per veure.

Ara Ingla –i també Soler i Gibert així com la resta de companys de govern– hauran de concretar què és això de millorar les polítiques d’habitatge, de participació, de transparència, de medi ambienti de tants altres àmbits. Perquè ser a l’oposició et permet un relatiu grau de temeritat perquè pots demanar el cel sense cap preocupació amb les dificultats per aconseguir-lo. En canvi, el govern suposa límits legals i tempos administratius. Un àmbit molt burocràtic al qual arriben sense experiència de govern –menys el PSC durant menys d’un any el mandat anterior– i amb la voluntat de fer net.

En el debat sobre l’eix nacional i les polítiques locals ha guanyat, de moment, la clau local; el que és lògic tenint en compte que el que s’ha viscut al Ple és resultat d’unes eleccions municipals i està limitat per les competències d’un Ajuntament. Però és més que evident que l’equilibri no serà senzill en el nou govern tripartit, que s’enfronta a moltes pressions externes que se sumaran a les desavinences internes, que ara per ara reivindiquen com una oportunitat de buscar acords més representatius de la ciutadania. Sant Cugat comença un nou mandat polític. L’oportunitat històrica d’un canvi ha començat i la responsabilitat dels seus protagonistes és enorme.