El catalanisme és pacte, una mirada al retrobament de Recoder i Menéndez

Foto: Jordi Pascual

CONTRACRÒNICA. Fa gairebé 20 anys que Lluís Recoder i Jordi Menéndez es van enfrontar per primer cop a les eleccions municipals com a candidats de CiU i PSC. Eren anys en què els socialistes jugaven fort amb uns resultats que semblen un miratge inassumible en l’actualitat. Només dues dècades i tot ha canviat, aritmèticament, sí, però també socialment. Sant Cugat és molt més gran i l’independentisme, al qual s’ha acabat sumant part de CiU a base de reinventar noms i partits, centra l’actualitat política com era impensable al 1999.

Abacus, primer pis, una taula i un retrobament. Ni Recoder ni Menéndez són a la primera línia política i, malgrat això, segueixen pensant en termes polítics. Tots dos són autors, amb una vuitantena més de persones, del llibre Catalanisme. 80 mirades (i +) [ED Libros, 2019], una publicació de la fundació Portes Obertes del Catalanisme que recull desenes de veus sobre el catalanisme en l’actualitat, just quan el debat nacional ressona amb força a mitjans i jutjats.

La primera pregunta és clara: Què és catalanisme? I, encara que sembli mentida, coincideixen a grans trets. És la defensa del país i l’autogovern –fins aquí qualsevol persona que es consideri catalanista estaria d’acord– però també coincideixen un pas més enllà. El catalanisme també és diàleg intern a Catalunya i amb la resta de l’Estat. És a dir, és buscar el millor dels acords amb Espanya i, si cal, liderar-la cap a un model més federal.

Potser sembla mentida que el mateix exalcalde que dos dies abans participava en un acte de la candidatura a les municipals que copia el nom a una de les apostes de l’independentisme en les darreres catalanes no hagi dit ni un cop si és o no és independentista i fins i tot hagi etzibat una frase més propera a aquells que una part de l’independentisme critiquen d’agafar una via morta: “Si no ens entenen, doncs hem d’intentar que ens entenguinˮ.

És inevitable pensar en aquells bons anys del Majestic, del catalanisme pactista –allò del peix al cove que diuen–. I sembla que a Recoder encara li sona bé aquella música, posant en valor els esforços de la transició i reconeixent que cal fer nous passos sense perdre la idea d’un sol poble –elogiant amb la boca plena de satisfacció al president Tarradellas–. Sí, per a l’exalcalde, haver passat de la reivindicació del dret a decidir al camí cap a l’estat propi és un error també provocat per la manca d’ofertes de l’altra banda. Tot això passa per un pacte intern, allò que alguns anomenen recosir la societat.

Menéndez quasi li calca l’argumentari quan parla de quatre futurs possibles: retrocedir en autogovern, aconseguir la independència, quedar-se estancats amb un empat social continu o cercar acords –no cal dir que defensa la quarta opció–. Per al socialista, cal que Catalunya tingui “la voluntat d’estar al comandament d’Espanyaˮ perquè només així, diu, es podrà començar a reconèixer la diversitat social i nacional que hi ha dins de l’Estat espanyol.

Totalment a contracorrent de les dinàmiques electorals que s’intueixen arreu de l’Estat, Menéndez diu que cal seguir picant pedra i, sí, fer una votació entre els catalans però en base a un acord previ per portar a sufragi una opció factible sense haver de confrontar-se cap altre poder per aplicar-la. I quan li pregunten directament per un referèndum d’autodeterminació, etziba: “No n’hem après prou amb el Brexit?ˮ

Gent perduda i perdedors de la globalització

El catalanisme té, però, dos reptes que cap dels dos ponents han sabut afrontar en la seva totalitat. D’una banda, reincorporar totes les persones que s’hi han despenjat. L’únic acord és que no cal buscar culpables ni traïdors i per això cal ser plural en ares de la cohesió social. D’altra –preguntada per un servidor–, la deslegitimació de la democràcia liberal tant per problemes interns com la corrupció com per dinàmiques globals que se li escapen (des de les multinacionals al canvi climàtic).

Per a Recoder la resposta és la Unió Europea, orgullós com està de l’eix Macron-Merkel, davant sortides com el Brexit o Salvini. Catalunya ha de jugar aquí al mig com a Estat –ja sigui independent o amb fórmules federals o confederals–. Menéndez diu que es tracta d’un debat entre democràcia representativa i participació ciutadana que també està a la base del problema nacional actual tot i que es mostra incapaç de buscar una resposta breu a aquesta crisi de l’estat-nació estretament relacionada amb els perdedors de la globalització.

Els dos polítics, apartats de la primera línia i la projecció pública més clara, han intentat demostrar amb el seu exemple que el diàleg entre el catalanisme que ells mateixos proposen és totalment possible. I així la companya Mònica Lablanca, directora de Cugat.cat, no ha hagut de fer de policia en la moderació de l’acte –que sempre és d’agrair–. Al passar de nou per la plaça d’Octavià quedava el dubte de com aplicar tants bones paraules a una societat com la que et trobes només creuar el portal de l’Abacus.

Notícies relacionades