Josep Maria Balcells: “Catalunya necessita que algú sigui titllat de traïdor”

Fotos: Jordi Pascual

Va ser diputat pel PSC al Parlament de Catalunya a la vuitena legislatura, del 2006 al 2010, i des del 2015 intenta fer créixer i consolidar el projecte dels Comuns. El periodista i polític santcugatenc Josep Maria Balcells es troba davant del conflicte català apostant pel diàleg, i així es va veure el passat 7 d’octubre quan, sense previ avís, va esdevenir la veu cantant de la mobilització santcugatenca de la convocatòria que Parlem, Hablemos va fer arreu d’Espanya. Però què és això del diàleg? No ho diu tothom però mai arriba? L’actualitat força que aquesta entrevista sigui en termes generals perquè l’esdevenir dels fets fa que la realitat canviï cada poques hores. De fet, Balcells atén elCugatenc només dues hores abans que la jutgessa de l’Audiència Nacional hagi enviat a presó sense fiança a vuit consellers del govern Puigdemont.

Què som ara mateix a Catalunya, una república o una autonomia intervinguda?

– Ens apropem més a una autonomia intervinguda que a una república proclamada.

Però sí hi ha una declaració.

– Però ni tan sols s’ha publicat al butlletí oficial de al Generalitat.

Què et va moure a participar a la manifestació a favor del diàleg?

– La preocupació pel moment que vivim col·lectivament. El procés ha anat marcant dos fronts que semblen irreconciliables i que avui dia encara estan enfrontats de manera radical. Quan es parla de diàleg, no sempre es concreta què vol dir. Pot ser una simple conversa o trobar respostes a un enfrontament. En aquestes condicions el diàleg desemboca al que jo anomenaria una tercera via. Si les posicions de partida d’un diàleg són inamovibles, no porten enlloc. Per tenir una resposta, s’han de marcar les posicions i estar disposat a fer una renúncia que permeti trobar-se a les dues parts.

Fins ara aquells que han parlat de tercera via han rebut pals per tots els costats.

– Sí però em sembla que no s’ha explicat prou bé. La tercera via no és aigualir les coses sinó trobar-ne una sortida. L’evolució dels fets ens porta cap aquí perquè això que semblava coser y cantar no és tan fàcil. La crua realitat ens ho ha demostrat. De fet, fem aquesta entrevista quan està declarant mig govern, amb el risc que acabi en empresonament. Hem arribat a un cul de sac, significa que no hem fet bé les coses.

Els independentistes constantment apel·len al diàleg i el govern espanyol diu acceptar-lo si es fa dins de la legalitat. La manca de diàleg és per les dues bandes?

Una part pot tenir més arguments a favor mentre l’altra té més instruments, és a dir, poder, lleis, Constitució... reconegudes al marc europeu. Aquí hi ha la feblesa per defensar la pròpia tesi. És a dir, davant del diàleg un diu que té arguments mentre l’altre, a més de les seves raons, té instruments per fer-se prevaldre. Això ha d’acabar amb un pacte, com tants cops a la història. Per exemple, durant la transició jo era defensor de la ruptura però els representants més a l’esquerra d’aquell moment van acabar acceptant la reforma.

Es tracta de tocar de peus a terra. Com es preguntava Antoni Puigverd a una columna a La Vanguardia, estem a Polònia –el programa de TV3– o a Catalunya? Això no és Polònia, no es tracta de fer brometa, ens hi juguem molt. No es tracta de dir que hem de fer això perquè ho hem decidit, menys encara a una Catalunya partida pel mig.

Parlaves de la transició però quan ara se’n parla molta gent es posa les mans al cap i planteja que va ser un fracàs, que el PCE va trair el seus valors... No ens podem trobar de nou amb el mateix?

Javier Cercas, a Anatomía de un instante, diu que en tots els moments clau hi ha un traïdor que permet fer un pas endavant. Suárez va ser el traïdor per al Movimiento Nacional i gràcies a ell es va poder caminar cap a una reforma constitucional i democràtica. També Carrillo va ser un altre traïdor perquè va acceptar la bandera espanyola i la monarquia quan als seus programes això quedava trencat. Gràcies a això es va permetre la incorporació de l’esquerra reprimida durant el franquisme amb una força que va ajudar a fer una Constitució que avui encara s’aguanta, tot i que necessàriament reformable.

O sigui, que a Catalunya ens cal un traïdor?

– Necessita que algú sigui titllat de traïdor.

D’alguna part?

– No. Fixa’t que el dia que el president Puigdemont va ser a punt de convocar eleccions com a president de la Generalitat li van sortir molts Whatsapps que li van dir traïdor, molts representants del seu grup el van amenaçar dient que entregaven l’acta de diputat, el Baños va posar cap per avall la foto del Puigdemont...

Fins i tot Enric Juliana a La Vanguardia va fer un article que es deia Traidor.

– Per això tant de bo hagués sigut capaç d’acceptar aquest títol i haver convocat eleccions des del poder de la Generalitat perquè avui estaríem d’una altra manera. Són moments històrics en què costa veure les coses però per això són els polítics i els partits. Han de recollir l’estat de la situació i les pressions per fer passos que salvin valors superiors.

Al dia següent de la manifestació prodiàleg n’hi va haver una altra de Societat Civil Catalana (SCC) a favor de la unitat d’Espanya. Vaig parlar amb el representant local del PP com a partit que hi va participar i li vaig preguntar per què havien decidit ser a la manifestació de SCC i no a la de Parlem, Hablemos. Em va dir que a la concentració en la qual vas participar es plantejava el diàleg de manera infantil perquè, considera, no es té en compte el marc legal per establir-lo.

– El marc legal té una flexibilitat que s’ha vist al llarg de la història. De fet, la flexibilitat depèn del diàleg, no d’imposar la visió pròpia. Segurament el govern de la Generalitat té raó quan diu que té el suport majoritari i per això tira endavant però també pot tenir en compte que hi ha una part important de Catalunya que no pensa així. Has d’interpretar la teva legalitat i la teva legitimitat en un context que et pot fer matisar la posició.

El diàleg ha de ser sense condicions de lleis i legitimitats, llavors?

Ha de ser amb voluntat de trobar el comú denominador amb renúncies per les dues parts. Els propis leninistes deien allò d’un pas endavant i dos endarrere sense renunciar a l’objectiu final. Però aquest objectiu final no justifica els passos intermedis.

Estàs dient a les parts que a curt termini no tindran el que volen. Els pot costar d’acceptar.

Exacte. Ni Rajoy podrà imposar la Constitució amb la justificació que això és la veritat absoluta ni els independentistes podran imposar res perquè van guanyar un referèndum sui generis.

A la concentració de Sant Cugat, quan anava a cantar-se els Segadors, una dona va saltar per dir que no es fes per la connotació política que, al seu parer, té l’himne. Això demostra com de difícil és trobar la transversalitat fins i tot dins dels que demaneu diàleg?

Bé, jo vaig parlar sense estar previst. M’ho van demanar allà mateix i ho vaig acceptar. Quan va sortir la senyora, vaig pensar que potser havia participat en l’organització. No la coneixia. Com la gent va dir que potser tenia raó, vam parar de cantar. Em va sorprendre perquè em sembla que és un himne de tothom. Potser la connotació dels Segadors amb el “bon cop de falç” i “tallarem cadenes” és una mica bel·licista i en aquell moment a algú no li semblava bé. Segurament hi ha varietat d’opinions dins de la gent que demana diàleg. Espero i desitjo que les eleccions del 21 de desembre permetin obrir un altre cop l’espai de diàleg.

Són una bona solució?

– Són un compàs d’espera. Tenen els elements democràtics d’exercici, no tant de convocatòria perquè han estat organitzades pel govern de l’Estat tot i ser autonòmiques. Però si les fem és perquè nosaltres, que les podíem convocar, no les hem volgut convocar. Ara sembla que tots els partits tenen ganes de participar-hi. No solucionen el problema però poden obrir un nou moment de diàleg que ha de venir.

Em dóna la sensació que serà un nou 27 de setembre perquè les forces independentistes ja han dit que s’ha de respectar el resultat.

– La correlació de forces no serà la mateixa. És la meva opinió.

Però no tant pel resultat com pel concepte en tant que l’independentisme entén el 21D com un nou plebiscit.

– Santi Vila, com a candidat a encapçalar la llista del PDECAT, ha fet declaracions en què diu que, sense renunciar a l’objectiu independentista, ho buscarà dins del marc de la llei. Això no ho deien abans. No sé com pot incidir en les aliances de després de les eleccions però és un element a tenir en compte. La CUP, per la seva banda, encara no ha decidit si es presentarà. Amb qui he pogut parlar de la CUP m’ha dit que si això no esdevé una segona ronda, en llenguatge de boxa, no s’hi presentaran.

Aquestes eleccions emanen de l’article 155, encara que s’hagi aplicat bàsicament per convocar-les perquè en qüestió de menys de dos mesos ja tindrem nou govern.

– Sí però si les hagués convocat Puigdemont també s’haguessin fet amb la llei electoral espanyola. Sempre les hem fet així perquè no hi ha hagut voluntat o capacitat per fer una llei electoral pròpia. Ens hem acomodat a acceptar la legislació espanyola per fer les nostres eleccions quan podíem tenir una llei pròpia, com totes les comunitats autònomes. És una contradicció enorme.

Moltes veus deien que “ni 155 ni DUI” i hem tingut ambdues coses al final.

Sóc partidari d’això, ni DUI ni resposta repressiva. Per això hem de trobar el punt d’encontre. Si no ho troben els partits, no podem permetre que ho facin unes associacions que tenen molta força al carrer però que no han estat triades per la ciutadania i, per tant, no representen el conjunt.

Tenim a Puigdemont a Brussel·les. El diàleg pot ser en clau europea?

– No sé què hi fa a Brussel·les. Una de les condicions per decretar presó provisional és el risc de fuga i resulta que un dels citats està fugat. No ajuda gaire. Tinc la impressió que Europa ha intervingut perquè l’aplicació del 155 sigui breu i estigui marcada per la convocatòria electoral. Un cop tinguem el resultat, estic segur que també farà pressió perquè hi hagi diàleg. Hi confio.

Quan mirem el passat per saber com hem arribat a aquesta situació, molts analistes posen el punt d’inflexió a la sentència de l’Estatut de l’any 2006. Estàs d’acord?

– Totalment. També la prèvia a la sentència amb la recollida de signatures, la pressió que va posar el PP... És tant antidemocràtic que crec que hauria d’haver una instància per sobre del Tribunal Constitucional que revisés les seves sentències. Així i tot, mai se n’ha demanat la revisió. Ens hi queixem ara però no quan hi havia majories d’esquerres al Congrés perquè aquí CiU anava fent aliances amb el PP. És una altra contradicció.

Després de la primera gran mobilització independentista del cicle que hem viscut els darrers anys, al 2012, vas participar a un manifest que es deia Una esquerra catalana forta i majoritària per a una Catalunya constituent i allà ja parlàveu d’estat propi i procés constituent.

– Però no trencant motlles. Hem de caminar cap aquí i no renunciar-hi. Ara que col·laboro als Comuns, no renunciem a un model territorial i d’aliances que s’ha de revisar radicalment i que permeti la sobirania de cadascuna de les parts que es vulgui federar. Si això no ho entenem, no trobarem els punts de confluència que poden ajudar a solucionar el contenciós.

És a dir, tornaries a signar aquell document.

– Sí, actualitzant-lo.

Alguns partits critiquen que el PSC, malgrat intentar mantenir una certa autonomia, està controlat pel PSOE. Com a exdiputat, com ho veus?

– És així. S’han vist abocats a jugar aquesta carta perquè suposo que tindran les seves raons. Si ara tenim un obstacle gros és el PP i el senyor Rajoy. Quan has tingut a les teves mans la capacitat de desbancar-lo i no ho has fet, tens una responsabilitat. Si, a més, després d’això acabes donant-li un suport incondicional amb el 155, acabes amb una complicitat que l’electorat no et perdonarà. Com tots els partits, al PSC hi ha diferències i per això hi ha gent que s’ha plantat. Al PSOE Pedro Sánchez no ha estat capaç d’imposar el seu criteri més obert.

Els socialistes diuen just el contrari: que Unidos Podemos va evitar fer fora del govern a Rajoy i, si ara estem així, és per culpa de tenir el PP al govern.

– Perquè hi jugava molt fort Ciutadans. Ara s’ha demostrat que són l’ala més dreta del PP, són una sola cosa. No et pots aliar amb ells per fer una reforma a fons de la Constitució. És una falsa excusa.

Ara participes als Comuns i ja al 2015 vas donar suport a Catalunya Sí que es Pot (CSQP). Hem vist tensions al grup parlamentari, uns diputats ensenyant el vot quan es va votar la proclamació de la República, un Podem desmarcat de la resta de forces amb Albano-Dante Fachin com a cara més visible... Quin balanç en fas?

– Bé, hi ha un Podem estatal i un Podem Catalunya. Ells no estan als Comuns, només al grup parlamentari de CSQP, que no és el mateix. Quan es pregunta si votaràs o no de nou a CSQP és fal·laç perquè segur que no es torna a presentar.

És a dir, l’aposta ha fracassat?

– No, és una coalició mentre els Comuns és un partit on s’han fos ICV, EUiA... Es va convidar a Podem però no van voler per això són fora. Sembla que a nivell estatal Podem vol tirar d’un sector de Podem Cataunya que no està d’acord amb l’Albano-Dante. Alguns membres d’aquest sector ja són als Comuns com a cercles, no com a organització. Albano-Dante s’haurà de definir. Crec que no anirà amb els Comuns, i el partit tampoc l’acceptaria.

Per tant, si Podem segueix com fins ara a Catalunya, l’acord és impossible.

– Sí, amb Podem Catalunya com a organització és impossible però segur que hi ha gent que vol seguir vinculada a la identitat del Podem de l’Estat i hi podrà ser.

Molt bé, dit això, quin balanç fas de CSQP?

– Ha estat la mosca cojonera que ha posat sobre la taula les contradiccions del govern intentant trobar el terme mig. Quan hi ha hagut l’escapada de l’hemicicle, ells han restat sempre allà i hi han votat en contra de les lleis de transitorietat i del referèndum. Vaig ser a aquella sessió i vaig patir molt, van ser els únics que van restar allà subjectant la torxa de la dinàmica parlamentària que no s’havia respectat. Hem demostrat que no tot és blanc i negre. De vegades és més fàcil silenciar-los malgrat que Xavier Domènech i Ada Colau continuen molt ben valorats com a líders.

També hi ha qui us diu que no us mulleu.

– Déu ni do el que s’ha mullat la gent. Si a un fill d’una parella que s’acaba de separar li preguntes si és del pare o de la mare, et dirà que és de tots dos. No els pots exigir que triïn.

Això és realpolitik però també hi ha uns problemes de fons que m’agradaria saber si identifiques com a tal i què en penses. En primer lloc, el reconeixement del dret d’autodeterminació a l’Estat espanyol, recordant fins i tot que durant la transició el PSOE de Suresnes en parlava.

– El dret d’autodeteminació s’ha de defensar però sobre si està inclòs o no al cos constitucional espanyol hi ha versions diferents d’experts en dret constitucional. Per mi, hem de mantenir el dret a decidir, però no només per marxar o quedar-te, sinó a decidir el model d’Estat.

Segon problema de fons, entendre que Espanya és un Estat plurinacional.

– Cal veure què posem dins del mot plurinacional. Per a mi seria un model no tant federal com confederal, és a dir, de respectar sobiranies però amb voluntat de compartir-les. A la llarga, tant de bo Europa caminés cap aquí i deixéssim de tenir una Europa dels estats per tenir-ne una basada en els territoris.

Això del confederalisme no ha tingut llargs recorreguts històrics, ara no en tenim cap cas.

– Bé, Estats Units ho és de certa manera, els seus estats no tenen les mateixes lleis ni competències. A Suïssa també tenen molta capacitat de legislar a cada cantó. Jo hi aposto.

I tercer, impugnació del règim del 78, prenent el discurs de les veus més revolucionàries. És ara el moment d’impugnar-lo?

– Sí però després de pacificar. No pot ser l’excusa per fer més guerra. No enredem la troca, fem un pas darrere d’un altre. Fem les eleccions, pacifiquem, creem l’espai que forci el diàleg amb el conjunt d’Europa i a partir d’aquí ja veurem quins passos podem fer.

És una visió molt reformista, més que de trencament, a l’igual que explicaves abans la transició.

– Reformista radical, diga-li [Riu].

Alguns sectors independentistes criden a la gent de la resta de l’Estat a sumar-se, és a dir, aquí ells han començat la impugnació del model territorial recollit a la Constitució i, creuen, pot ser un bon moment per a les opcions d’altres parts de l’Estat que també volen canviar el model territorial encara que sigui en un altre sentit o alterar altres elements com la monarquia. Vaja, si aquí ha començat la ruptura, aprofiteu-la.

– D’acord però no m’atreveixo a dir-li ruptura. Cal reforma amb tots els paràmetres de sobirania de cadascú. Però quan es diu ruptura significa que “jo marxo i tu et quedes”. No necessàriament és això.

Molta gent pateix. Acabaré bé tot això?

– Jo també pateixo. No sé com acabarà però més malament del que estem no sé si s’hi pot anar. Vull pensar que hi haurà remuntada. I en aquesta remuntada m’agradaria que no s’hi quedés gent a la presó, que puguem reconciliar punts de vista que permetin un pas endavant i, sobretot, parar la força de la repressió. De fet, si no aturem la repressió no sé si acabarem bé. Hem de ser conscients que aquest instrument el té l’Estat i cal saber amb qui ens juguem les garrofes.

Notícies relacionades