Publicitat

A l’espera de plans i pressupostos

Fotos: Jordi Pascual

CONTRACRÒNICA. L’any comença a la política santcugatenca com va acabar el 2019, a l’espera de plans i pressupostos. L’oposició es pregunta fins quan ha d’esperar perquè el tripartit posi fil a l’agulla a la seva tasca de govern ja que, ara per ara, no té ni un Pla d’Acció Municipal –sí un anunci previ– ni el pressupost del 2020, que s’haurà de presentar, a compromís del tinent d’alcaldia d’Economia, Pere Soler, al Ple següent. Mentre Junts per Sant Cugat es desespera entre les crítiques que rep d’ERC-MES, PSC i CUP-PC per com havien governat la ciutat durant els 32 anys d’hegemonia convergent, Ciutadans no li queda més que acostumar-se a ser indeterminants.

El tripartit s’ho mira amb la tranquil·litat de qui sap que ha de començar a fer anuncis més concrets i, sobretot, la seva aplicació pràctica. Perquè el Ple de gener ha estat una mostra d’espera. Un casal de gent gran al centre (proposta de Junts)? Cal esperar al Pla d’Equipaments. Un autobús nocturn per a les zones d’oci (proposta de Junts)? Cal esperar al nou contracte que es treballa amb l’Àrea Metropolitana. Què es farà amb l’habitatge ocupat aquest cap de setmana al carrer Escaletes (preguntat per Junts i Ciutadans)? Cal esperar a tenir queixa de la propietat.

I no és que els tres partits al govern estiguin equivocats. Clar que per a totes les coses que es postposen tenen una argumentació de fons amb tot el sentit que bàsicament es pot reduir a què cal emprendre debats amplis per a una mirada global de la ciutat i no parlar de coses tan concretes com un casal o un autobús. Aquests debats amplis són els que li convenen a Sant Cugat? Sens dubte. Però mentrestant hi ha l’espera. L’espera al Pla d’Acció Municipal, al pressupost del 2020 i les seues polítiques derivades, a saber què passa amb la sentència de Torre Negra, a veure com es reestructuren els organismes dependents de l’Ajuntament...

Vuit mesos després de les eleccions municipals, set des del pacte tripartit i poc més de mig any des de la posada en marxa del govern, la ciutadania i els grups polítics esperen accions més concretes. Que no vol dir que no n’hi hagi hagut. Al Ple de gener, sense anar més lluny, s’ha aprovat definitivament la nova distribució territorial dels Consells de Barri. També s’ha enviat el text refós que demanava la Generalitat per fer de tot Sant Cugat una zona de tanteig i retracte i, en conseqüència, instar els promotors privats a fer un 30% de la promoció de protecció oficial i, si s’hi neguen, tenir l’opció de comprar els terrenys i que l’Ajuntament construeixi els habitatges. Si bé, això es va començar el mandat passat, com bé ha recordat el regidor de Junts per Sant Cugat, Joan Puigdomènech, que cada cert temps recorda les bondats dels equips anteriors.

Les desavinences ideològiques entre govern i oposició són ben clares en l’eix dreta-esquerra, a l’igual que mai hi ha sorpresa amb les mocions sobre el procés perquè la majoria independentista és indiscutible. Així que en la provisionalitat que suposa l’espera de plans i pressupostos, a l’oposició només li queda fer propostes transversals, com la de la creació d’una comissió especial que faci seguiment de els suggeriments i reclamacions que rep l’Ajuntament, una proposta de Ciutadans que ha esdevingut institucional.

La correlació de forces és tan evident –la majoria tripartita és tan justa però clara– que l’absència de Munia Fernández-Jordán, que s’ha absentat al Ple ordinari de gener perquè com a diputada havia de ser al Parlament, no s’ha notat més que amb un seient buit. Així que al Ple no li cal fer més debats absurds, li cal emprendre els debats amplis que proposa el govern i, sobretot, tenir concreció sobre la qual treballar, col·laborar, criticar, destruir... I això, si no passa res, s’hauria de començar a veure el mes vinent, quan està previst fer l’aprovació inicial del pressupost del 2020, el document més polític de tots. És l’economia, amics.

Notícies relacionades