Fotos: Jordi Pascual

És sotspresidenta de Federalistes d’Esquerres i arriba a l’acte que ha organitzat la secció local d’aquest col·lectiu en ple debat independentista. Que si hi haurà o no hi haurà referèndum. Que si la Fiscalia no para d’ordenar accions als cossos de seguretat. Que si “estat d’excepció”, “cop d’estat”... Mireia Esteva està convençuda que el federalisme és la sortida al conflicte polític, però no només al català, també a desenes de conflictes polítics que hi ha arreu del món. Perquè per a ella federalisme no és només un estat federal com el que ens pot venir a la ment en el marc dels estats-nació sinó que és una filosofia política que pot anat des dels municipis fins a les grans organitzacions i acords continentals com la Unió Europea. I, llavors, què té de magnífic aquesta proposta política? En parlem amb ella just abans de començar l’acte.

– Deixa’m començar parlant d’una cosa que té molt poc a veure amb el federalisme. He mirat la ponència que heu preparat Federalistes d’Esquerres i he decidit entrevistar-te a tu perquè ets la única dona. Sembla que quan es parla de política, les dones desapareixen.

– Quan es parla de política i de moltes altres coses. Hi ha dones molt competents per fer coses però hi ha una mena d’instint d’organització que fa que només es pensi amb els homes. A Federalistes intentem ser curosos, és a dir, no deixar taules en què només es visualitzi un sol gènere.

– Diumenge tenim un referèndum d’autodeterminació, que ja veurem si s’arriba a celebrar, en el qual vol participar molta gent. Alhora, hi ha la policia i alguns fins i tot parlen d’estat d’excepció. Com ho vius des de l’aposta federalista?

– Amb normalitat. Sempre diem que tenim un projecte a llarg termini. Va lligat a l’evolució del món. Els grans reptes que té la humanitat només s’arreglen amb federalisme, amb coordinació, pacte i replantejament de sobiranies. A la Unió Europea veiem com l’Estat espanyol va cedint competències i sobirania. Més del 40% de la població al món ja viu en estats federals. Tot i que el dia 1 tinguem un referèndum convocat pel Parlament, nosaltres creiem que anem cap a un estat federal perquè és l’única alternativa que hi ha.

– I què en penseu del referèndum en si? Es parla molt de garanties, recompte...

– Ens alineem amb la Comissió de Venècia, que deixa molt clar quin són els criteris perquè es faci un referèndum. Si s’ha de fer, s’ha de saber què es vota i havent simplificat la complexitat de la situació. Els referèndums serveixes per consultar a la població un cop ja s’ha discutit la situació i s’ha arribat a un acord polític, és a dir, el que es dóna a la població és una simplificació de la realitat. Ara una de les opcions és una república catalana independent que no sabem com serà, sense debat previ, amb un Parlament dividit... El referèndum no és la millor opció.

– Com has vist la resposta de la Fiscalia i la policia?

– No hi entenc gaire. Avui he llegit, per exemple, un article de Garzón en què deia que se n’han passat; potser. Jo sí he viscut estats d’excepció quan era jove, veure la Guàrdia Civil amb la baioneta, que t’agafin amics i te’ls pengin pels peus... Quan ara parlem d’estat d’excepció sembla que no sabem de què parlem. Tot i això, segur que hi ha coses que no s’haurien de fer com s’han fet. Estem tensat molt la corda. No hi ha cap actor bo ni cap dolent, la realitat està feta de grisos i matisos.

"Una societat és democràticament sana quan tots els ciutadans poden expressar les seves opinions lliurement"

– Al teu Twitter he vist que l’altre dia cridaves a sumar-se al manifest 1-O Estafa Antidemocràtica. Què et va donar peu a sumar-te al manifest i a promocionar-lo?

– No ens hem d’amagar. Una societat és democràticament sana quan tots els ciutadans poden expressar les seves opinions lliurement. Em semblava que ho havia de dir. El meu nom ha sortit als diaris fins i tot, no m’he d’amagar de res.

– Què té el manifest perquè creguis que tenen raó?

– Com et deia abans, aquest referèndum no em sembla la millor opció. No és seriós.

– El 19 de juny vas publicar un article al lloc web de Federalistes d’Esquerres en què deies que “el nacionalisme tracta d'homogeneïtzar la societat, eliminant la diferència a costa de la mateixa llibertat individual” i el contraposaves al federalisme. Per què el nacionalisme alimenta això i el federalisme no?

– Per la seva definició. El nacionalisme fa la seva construcció de l’estat a partit de la idea que s’és una nació i, per això, homogeneïtza la cultura, la llengua... El federalisme planteja el pacte i construir la societat acceptant la diferència. No vol que tothom sigui igual sinó que tothom tingui els mateixos drets.

– El nacionalisme català vol que tothom sigui igual?

– Amaga sistemàticament una part de la població molt important. En les darreres lleis debatudes s’ha vist claríssim, s’ha menystingut la meitat del Parlament. No és acceptable.

– Això lliga amb un altre article que vas publicar el 23 de juliol a Crónica Global en què dius que “[el govern català] al·lega que té el mandat del poble de Catalunya (no dels ciutadans catalans)”. Et referies a això del Parlament?

– En part sí. Diuen que tenen el mandat del poble de Catalunya però tenen menys del 50% dels vots per fer-ho. Amb una cosa tant important s’hauria de plantejar que un mandat del poble hauria d’arribar al 70-80%.

"Mantenir l’statu quo no té sentit perquè en l’any 1978 es va aprovar una constitució que es va deixar molt oberta"

– Per tant, allò que diuen els independentistes que ells són un 48% segons els resultats de les darreres eleccions catalanes però el 52% és heterogeni no és vàlid? Cal més percentatge?

– Per fer una cosa com aquesta sí.

– Per mantenir l’statu quo no cal més percentatge?

– Mantenir l’statu quo no té sentit perquè en l’any 1978 es va aprovar una constitució que es va deixar molt oberta. Soler Tura i Roca, els dos constitucionalistes catalans, venien de Madrid i deien que preparaven una constitució de caire federal que es quedaria oberta perquè hi havia coses en què costava arribar a acords. Des de llavors, hi ha hagut moltes negociacions bilaterals que han permès que Catalunya cada cop tingui més competències fins arribar a la situació de ser la regió d’Europa amb més capacitat d’autonomia. La resta d’autonomies també han negociat durant aquests anys.

Ara hem arribat a un punt en què el model ha arribat al seu final. Podem analitzar què ha funcionat i què no, quins problemes hem tingut i plantejar solucions. A més, tot el que ha fallat es veu clarament que és perquè no vam acabar de definir un model federal.

"Catalunya no pot tenir més competències però n’hi ha moltes que no està clar en mans de qui estan"

– Per què ara?

– Perquè hem arribat al final del procés, és clar. Catalunya no pot tenir més competències però n’hi ha moltes que no està clar en mans de qui estan. Cada vegada s’ha d’anar al Tribunal Constitucional a protestar. Arribats a aquesta situació, s’han de definir millor les competències. El mateix passa amb un model de finançament en què hi ha quatre comunitats a disgust perquè reben menys del que donen. Per què no fem una cambra territorial amb funcions com tenen tots els estats federals i no un Senat que no serveix per res? Necessitem mecanismes de coordinació transversals. No pot ser que l’Estat doni una inversió a uns o a uns altres sense saber ben bé per què.

– Què diferenciaria una Catalunya federal d’una Catalunya autonòmica amb moltes competències com dius que tenim ara? Hi ha molts polítics que diuen que Espanya, a la pràctica, ja funciona com un estat amb estats federals a dins...

– Molta gent ho pensava fins que ha sortit el problema català. Això ha permès fer una reflexió sobre si som un estat federal o no. Els estats diuen que no perquè hi ha mancances per ser-ho. S’han de definir bé les competències a la constitució i ser inalterables. Molts dels debats que tenim ara són sobre qui té la sobirania, si Catalunya o Espanya. Ara hi ha molts sentiments pel mig. Jo no puc canviar un sentiment però ens podem posar d’acord per trobar acords per resoldre problemes.

– Com s’aplica el model federal hauria de ser un dels temes a debat. Hi ha algun model que t’agradaria per a Espanya? Per posar l’exemple més paradigmàtic, el d’Estats Units?

– El d’Estats Units s’ha generat a partir d’estats independents mentre el nostre model seria de descentralització. En el nostre cas, en els afers de l’estat del benestar, tots estaríem d’acord en uns mínims. Per exemple, tothom estaríem d’acord que no hi ha d’haver pena de mort; això no és així als Estats Units. Hem de defensar que en l’acord no es perdi la protecció de les minories.

– Hi ha molta gent que creu en la Unió Europea com un model confederal o fins i tot federal dels seus estats membres.

– Hi ha molts problemes europeus que si no es camina cap al federalisme no es poden resoldre.

– Federalisme a dins dels estats membres?

– No, el federalisme pot ser a molts nivells. A Catalunya podem tenir un model federal, un a Espanya i un a Europa. Són com nines russes, es pot donar a tots els nivells.

– Això implica canviar Estatut, Constitució i acords internacionals. No és poca cosa.

– Les lleis han d’estar canviant contínuament perquè la societat evoluciona. No podem tenir una cosa encarcarada. No hi ha cap problema en canviar-ho.

– S’han d’aconseguir majories...

– Quan es fan enquestes sobre què pensa la gent, un 33% de les persones diuen que estarien d’acord en fer un estat federal. Quan es pregunta si vol més centralització, statu quo, statu quo amb reformes, federalisme o reconèixer la possibilitat d’independitzar-se dels territoris espanyols, dues terceres parts se situen al mig, entre un estat autonòmic i un estat federal. Hi ha molt camp per recórrer, la ciutadania ja la tenim, falta propostes polítiques.

– No hi ha debat.

– Ni debat ni propostes polítiques. S’han de treballar propostes que plantegin solucions. La societat avança concretant les coses sinó correm el risc de les revolucions, quan una minoria es pot fer amb el poder i acabar amb la resta. Tenim molts exemples: la revolució francesa, la russa...

"Hem de distingir la gent que se sent independentista de qui dirigeix el procés"

– Tornem a l’actualitat. Al 20 de setembre vau publicar un editorial al lloc web de Federalistes d’Esquerres en què dèieu que “també s’ha generat un escenari buscat pels dirigents del procés: la resposta repressiva a gran escala per part de les autoritats polítiques i judicials, intervenció financera de l’Estat...” Realment buscaven això els independentistes?

– Hem de distingir la gent que se sent independentista de qui dirigeix el procés. El nacionalisme sempre intenta plantejar la realitat com “ells” i “nosaltres”. Sempre hi ha un enemic extern, l’Estat espanyol o els espanyols, i intern, el botifler. Per aconseguir que això tiri endavant, els dirigents necessiten remarcar les contradiccions del sistema; és un concepte molt marxista, ja ho deia Lenin. S’accentua amb el llenguatge, explicant la història d’una manera determinada, tensant la corda... Sembla la guerra de trons, sembla que juguen a veure qui estira més. La majoria dels ciutadans ens ho mirem i pensem: “A veure quan deixaran de barallar-se”.

Per exemple, es diu que som a un estat d’excepció per estirar la corda. En un verdader estat d’excepció no podríem sortir al carrer a manifestar-nos. Els matisos són importants per no crispar. La crispació no porta enlloc; acaba havent-hi un mort, gent tocada i moltes frustracions socials. Es crea un malestar pel qual no pots ni parlar amb els amics perquè sembla que, si ets diferent, no pots parlar. És un malestar impropi de Catalunya.