Núria Gibert: “Un model que expulsa els seus fills és fallit socialment”

Fotos: Jordi Pascual

La candidata de la CUP-PC explica la repetició de la coalició entre les dues forces polítiques que conformen la candidatura, com han gestionat la marxa d’un regidor per esdevenir no adscrit i repassa alguns assumptes bàsics del mandat, propostes polítiques que arriben quan les forces d’esquerres creuen que hi ha una possibilitat única per aconseguir un canvi al govern.

Aquesta és la desena entrevista del cicle de converses amb els candidats i candidates a les municipals. També hem demanat a cinc entitats (Senglar Cultural, Sindicat de Llogaters, Plataforma de Pensionistes, Dissidència Sònica i Plataforma Animalista) que plantegessin preguntes als candidats. Les trobaràs unificades en el primer vídeo d’aquest article. Al final de l’entrevista escrita trobaràs el vídeo de la conversa completa (per un problema amb la gravació bona part de l’enregistrament només conté àudio).

La CUP no va participar a les generals tot i que hi va haver persones del partit que van participar al Front Republicà. Com s’ha viscut a nivell local?

– No vam fer campanya perquè la nostra organització havia decidit que no es presentava tot i que algú n’érem favorables. Quan les decisions es prenen de forma col·lectiva és important respectar-les perquè sinó no tenen cap valor, ni per als que guanyen ni per als que perden.

A les darreres eleccions vau obtenir quatre regidors però Dimitri Defranc va deixar el grup municipal quedant-se com a no adscrit. Heu fet algun aprenentatge per evitar que això torni a passar?

– És difícil predir que et pugui passar una cosa d’aquestes característiques. El coneixement entre les persones que encapçalen la llista és important. Ens faltava aquest coneixement. L’aprenentatge segurament és aquest. També ens dona una cura d’humilitat. Això passa a tot arreu i també ens pot passar a nosaltres per molt que tinguem un codi ètic i treballem de forma horitzontal. Sempre hi haurà persones que primaran els seus interessos particulars als col·lectius.

A l’entrevista a Dimitri Defranc ens va dir que hi va haver una agressió per part d’Ignasi Bea en una comissió informativa i que ho ha denunciat. Vols respondre?

– Fa molts mesos que hem decidit no entrar en això. És victimisme. Vam tenir un conflicte polític perquè no es respectaven els postulats col·lectius i li vam demanar que marxés. Més enllà d’aquí no només neguem la major sinó que no hi ha dret que haguem de defensar-nos d’acusacions tan particulars i interessades. No li dono cap validesa.

Quin paper juga Procés Constituent a la coalició?

– Està en un moment de baixada a nivell nacional però a Sant Cugat s’ha mantingut un nucli força actiu. A més, ha aportat una perspectiva de qualitat molt interessant. La combinació és molt potent i ha permès propostes potents com la candidatura de Xavier Humet per a la presidència de Valldoreix o gent que ha estat als consells. Tenen una organització semblant a la de la CUP tot i que en són una mica menys.

Per què a Valldoreix s’ha aconseguit un pacte d’esquerres i no al conjunt de Sant Cugat?

– Perquè han trobat una possibilitat programàtica. Entenen que hi ha una emergència de fer fora el senyor Puig i, a més, a nivell personal s’hi han trobat. Pel que conec i ens expliquen els companys de Valldoreix, tenint en compte les competències s’han posat d’acord per tenir un programa de governança.

A Sant Cugat no és possible?

– És una ciutat amb moltes més competències. Hi ha molts afers en què no estem d’acord amb altres forces d’esquerres. No és negatiu, crec que és bo mostrar les diferències. Tenim punts en comú però també diferències com quan es plantegen mesures de control social com les que planteja ERC-MES en matèria de seguretat. O quan Sant Cugat en Comú pren una posició tèbia davant el moviment d’impugnació del règim del 78... Ens mereixem tenir un perfil polític propi, i ells també, per provar-nos davant la ciutadania.

A l’acte de presentació de la candidatura vas dir que ja ningú s’atreveix a no posar en dubte el model de ciutat. Junts per Sant Cugat va dir que és la defensa del model o la CUP-PC, el PSC reivindica que els inicis del model van ser amb alcaldes socialistes, Guanyem Valldoreix diu que no s’ha de perdre el model urbanístic de la vila...

– Una cosa és el model urbanístic i un altra el model de ciutat. Quan diem això ens referim a la manca de resposta quan els qüestiones el model a nivell ecològic, de gestió, de mobilitat, d’exclusió... Al capdavall pots dir que malgrat que el model genera tot això et sembla més important que sigui més bonic o que sigui molt atractiu per a les famílies que venen a treballar des de fora. Cadascú, en base a les seves prioritats polítiques, pot valorar si el model està fallit o no. Un model que expulsa els seus fills és fallit socialment.

Evidentment no només és responsabilitat de l’administració. L’oferta i la demanda hi és i l’habitatge està completament desregulat i sota la pressió de Barcelona. Quan no tens projecte ideològic et veus abocat a defensar la gestió que has fet. Dir que estàs molt content de Sant Cugat posant imatges del Monestir està molt bé però també està molt buit.

Propostes. Habitatge. A Sant Cugat només li queda el creixement de Can Fontanals, a l’espera de saber què passa en Torre Negra. Què es pot fer a una ciutat quasi acabada?

– Proposem reservar Can Fontanals juntament pel que pugui passar a Torre Negra. Hi ha propostes interessants com ara la densificació sense canviar el model urbanístic passant de propietats unifamiliars a bifamiliars en els barris més horitzontals. Així s’abarateixen els costos dels serveis urbans.

L’administració com a molt pot donar ajuts però no és totalment una iniciativa seva...

– Segurament et trobaràs en situacions que ja els interessi. Encara que ens queda poc creixement, encara tenim sòl públic que pot ser habitatge. Sinó, l’haurem d’adquirir. Amb un 2% d’habitatge públic no pots competir amb els preus de mercat. Per ser honestos, no es pot fer ni amb un 5 ni amb un 10%. Has de tendir al percentatge més alt possible si vols que les ciutats siguin ciutats i no espais en venda al millor postor. Sinó el conjunt de la població catalana haurà de viure al centre de Catalunya. Per tant, calen polítiques ambicioses, potser cal comprar habitatge.

La compra beneficia els promotors que especulen perquè ells segueixen venent malgrat que el comprador sigui l’administració.

– Té una certa perversitat perquè tornes a injectar diners al mercat. Com en totes les contradiccions, triar és trair. Segurament la compra no és el primer recurs. Abans hem de fer una bona gestió del sòl públic: quines permutes fem, quant en costa, si donem compensacions correctes... A partir d’aquí hem de construir més barat i més habitatges. Després ja podem adquirir parc d’habitatge paulatinament. Per això cal augmentar la partida.

Repassem mesures que s’han pres aquest mandat. Petició a les promotores de reservar un 30% de les promocions en sòl urbà consolidat per tenir habitatge assequible.

– És una bona direcció però té ombres. A Sant Cugat s’emmarca en una voràgine de titulars que no ha portat enlloc. La recomanació als privats ens genera dubtes: Què vol dir un preu assequible? En relació a què? Quan de temps es manté el preu assequible? Al mercat no se l’ha de recomanar coses pel bé comú, se l’ha de legislar i obligar. Han sigut poc ambiciosos.

Pla d’Acció de Promusa.

– Planteja un increment del parc d’habitatges sense tenir clara la situació concreta d’ara mateix. El precedent, que és l’Observatori Social de l’Habitatge, no es reuneix mai ni genera cap tipus de dada per a l’anàlisi. El Pla està fet amb poc rigor. En tot cas, hi ha alguns elements que està bé. Ara bé, al 2019 ja hi ha hagut incompliments.

Índex de referència del preu del lloguer.

– Si recomanes però no condiciones tens poques possibilitats de reeixir. No s’ha de tenir por a fer campanyes de sensibilització. No és que els hi diguem als privats què han de fer sinó que conscienciem d’un problema social.

Sancions i bonificacions?

– Són les eines que tenim.

A l’igual que l’Observatori Social de l’Habitatge, la Taula Local d’Habitatge també té una certa voluntat participativa.

– S’ha reunit un parell de vegades. A la sessió que hi vaig anar no la puc definir de participativa. Va ser una relació de propostes del govern i de convenis ja fets. Estava fet amb poca perspectiva de ciutat, de la problemàtica a nivell local i amb poc rigor. Ara tenim un pacte per fer una cessió d’ús de sòl públic per fer habitatge cooperatiu, d’acord, però quins percentatges?, aquesta és la solució generalitzada? Això no és una solució que es pugui generalitzar a persones en risc d’exclusió. Sembla que només tenen un conveni i el volen tirar endavant. Són dubtes que vaig plantejar. A la mateixa sessió que el Sindicat de Llogaters va decidir marxar.

Què ha de canviar a Promusa?

– Té una estructura molt gran que li costa molts diners de mantenir. Com és independent a l’Ajuntament, quan no es fan promocions, una part de l’estructura no hi treballa. S’han d’abaratir despeses i simplificar per treballar d’una forma més austera i col·legiada amb l’Ajuntament. A Promusa li toca fer promocions, és a dir, construir el més barat possible. No sempre ha estat així. També ha de ser transparent. La gestió com a empresa mercantil fa que no puguem tenir a l’abast la documentació de fa més de cinc anys. És important que tothom pugui analitzar l’empresa.

I els serveis socials?

– Els serveis tècnics fan una gran feina però els falten recursos i algú que políticament s’ho cregui. Les polítiques socials no són caritat, són d’acció social. Cal una mirada més interseccional, no derivar les persones a caselles per problemàtica sinó veure la persona amb totes les problemàtiques que la travessen. Cal que les polítiques d’acció social siguin empoderadores, és a dir, donar els recursos que necessiten i que els puguin fer servei per al que necessiten. Finalment, han de fer atencions més transversals amb mesures que ho faciliten com el carnet de renda. Només el 10% de les persones amb risc d’exclusió fa servir els serveis socials. S’ha de buscar tota la gent que no hi accedeix per ajudar-la.

Parleu també de xarxa clientelar. Què voleu dir?

– La gent que fa vida a Sant Cugat ho coneix. És allò d’aixecar el telèfon perquè el regidor t’ho solucioni. Un exemple és el que va dir l’alcaldessa a la Festa Major Alternativa, allò de si arriba a saber que és un projecte polític no els dona permís. Es pensen que el poble va en funció dels criteris de qui governa. Els drets dels ciutadans són per a tothom iguals.

És curiós que les entitats menys vinculades a l’Ajuntament són les que més dificultats tenen davant del govern, com la FMA o Cal Temerari. Sembla que es necessiten padrins en aquesta ciutat. Això té a veure amb la cultura de la foto en lloc de fer uns criteris objectius, fàcils i universals perquè tothom senti que és tractat per igual.

Són criteris més burocràtics, doncs. Se soluciona així o introduint la participació de les entitats en les decisions que les afecten?

– No diria que és burocràcia sinó que els criteris són per a tothom. Les entitats ja saben que cada vegada cal més grau de coneixement de l’administració per relacionar-s’hi. La participació també hi ha de ser. També cal que el projecte polític cultural s’expliqui abans de denegar o acceptar actes amb criteris tècnics. Sinó mai se sap si el que planteges no és interessant, si no entra en el projecte cultural d’aquell any o que realment el problema tècnic és insalvable.

Com hauria de ser la participació perquè funcionés?

– Tenint en compte les necessitats de les entitats i encabir-les en objectius més amplis. A nivell de cultura, per exemple, si comparteixes objectius perquè recuperen la memòria o la tradició, mou gent, tenen algun element de responsabilitat... també et pots plantejar altres criteris com la participació, la perspectiva de gènere o l’impacte. Cal quantificar perquè els diners que reben no sigui per herència i es tingui en compte l’abast i impacte.

Què ha de canviar del model cultural?

– Tenim un model de prestigi i consum que està bastant buit. Planteja elements transversals com el consum a la via pública però aposta poc per la producció i l’acompanyament. És part de la lògica de la cultura d’altar, de grans equipaments i inauguracions. A més, es concentra al centre i després ens queixem dels problemes de mobilitat. Per exemple, es vol fer una biblioteca de 12 milions d’euros mentre hi ha barris que no tenen una biblioteca, com a la Floresta, on fa quatre anys que es va aprovar una moció per fer una biblioteca però només té un punt d’accés que molts dies no funciona. Cal fer menys obres faraòniques i més equipaments que donin resposta a les necessitats.

Cas Palau, indicis de corrupció... Què pot fer l’Ajuntament perquè res d’això torni a passar?

– Canviar el partit que ho ha fet. S’ha de fer net amb el que ha passat i s’han de posar mecanismes de control, seguiment i auditories. És veritat que la llei ha anat canviant i cada cop és més difícil però no només ho hem d’entendre com una responsabilitat tècnica. És política perquè pots no assabentar-te o estar atent al que passa. Nosaltres vam proposar una bústia anònima de denúncia de la corrupció. No ens ha entrat encara cap cas però sabem que hi ha preocupació perquè de vegades ens ho comenten al grup municipal.

En diversos actes has parlat de posar la vida al centre. Quina és la traducció real?

– Invertir la piràmide de prioritats: no fer veure que no passa res si al centre obert estan tot l’hivern sense calefacció, parlar de quin tipus de transport públic tenim i com es mou la gent i la gent gran, analitzar quins problemes d’habitatge té la gent... És posar les necessitats bàsiques de la gent al centre. No ho hem d’acceptar dient que no es pot fer res. És el contrari d’un model elitista.

Repassem temes de mandat. Seguretat i robatoris. Hem de tenir més agents de Policia Local i Mossos d’Esquadra?

– Per les ràtios, tocarien més agents. Estem d’acord en complir-les però, en vista que això és lent, no ens hem sumat a fer demagògia. També hem proposat altres maneres d’afrontar la seguretat. S’hi ha de posar una perspectiva social. Cal recuperar, per exemple, els agents de barri. Hem fet la proposta que els agents cívics, amb un element dissuasori, tinguin més presència. En els casos de robatoris a la llar cal veure qui són els protagonistes dels fets delinqüents per actuar en els casos de gent autòctona i poder fer prevenció.

També cal tenir en compte l’autoprotecció i la cohesió del barri. La configuració de Sant Cugat fa que sigui molt difícil lluitar contra els robatoris perquè és una ciutat molt extensa i amb molts llocs de fugida possibles. No es pot tenir patrullatge a tots els carrers. Per això s’han de prevenir robatoris. Conèixer els veïns del teu carrer ajuda. A llarg termini hem de veure com fer dels barris un espai més vivible, és a dir, com posem comerços i altres elements que fomentin la vida al carrer. Potser no es pot fer en tots els barris però a llarg termini s’hi ha de treballar.

Què penses de mesures com les càmeres, els drons, robots que patrullen..?

– Focs d’artifici, més encara abans de les eleccions. Són coses que valen molts diners i que requereixen de personal al darrere. No sé si la solució va per aquí o és embolica que fa fort. Estem en contra de les mesures de control perquè no tenen un impacte clar sobre la delinqüència i a més valen molts diners i potser no tenim suficients agents per fer-ne seguiment. A més, les tecnologies de control un dia estan en mans d’uns i un altre dia d’un altre i es poden girar en contra de la dissidència política. Atempta contra les llibertats personals i de mobilitat, que haurien d’estar protegides per sobre de tot. No crec que blindar de càmeres les entrades de Sant Cugat sigui la solució.

Mobilitat. Àrea verda, carrils bici, fi del contracte de transport urbà... Com fem d’aquest gran pastís un conjunt de mesures coherents i compatibles?

– L’àrea verda no s’ha aplicat bé. Hi vam donar suport perquè els cotxes han de perdre protagonisme a les ciutats però encara no s’ha tingut en compte el model. Justament perquè hi ha barri sencers sense botigues hi ha molts gent que ha d’anar en cotxe, alhora que es concentren els serveis culturals es concentren al centre... La proposta del govern d’una zona escolar única també suposaria un caos circulatori. Si implementes l’àrea verda, no pots fer-ho sense calcular el càstig que percep la gent. Has de posar alternatives amb un transport molt eficient; més freqüència de transport urbà, carrils bici que no acabin de cop, intermodalitat... La mobilitat s’ha de repensar des de moltes perspectives perquè cada actor té molt a dir: comerciants, contaminació de l’aire, diferències de mobilitat entre els barris...

La Plataforma pel Transport Públic ha fet una proposta per a una nova xarxa de transport públic urbà. La compartiu?

– Sí, l’hem incorporat al programa. És molt interessant i està molt ben pensada. Els usuaris i els professionals són els que coneixen millor les necessitats.

La Plataforma de Pensionistes té un llistat de reivindicacions locals. També les adopteu?

– Sí. Moltes es repetien amb elements transversals del nostre programa. Per a nosaltres és fantàstic que hi hagi un col·lectiu de gent gran amb reivindicacions pròpies.

Com a partit independentista crieu que l’Ajuntament pot fer alguna cosa per la República?

– Sí, mira l’any 31! No estem en aquest punt, segurament. Tot i així els ajuntament són un baluard on fer política. Les gestions buides, asèptiques i neutrals ens semblen una pantomima del poder. Es poden defensar els drets democràtics i es pot ser exemplificant, com a Berga, Badalona i Berga. Potser és molt simbòlic però allò simbòlic de vegades fa materialitat. Que els alcaldes siguin al davant de tot encoratja el projecte republicà.

Sant Cugat per la Independència - Primàries Catalunya es reivindica com l’únic partit que prioritza la independència i de certa manera venen a dir que la resta sou independentistes però actueu com autonomistes.

– Estan força despistats. De la mateixa manera que dic que els ajuntaments han de poder fer política i no hem tingut cap tipus de problema en posicionar-nos amb qui ha fet falta per defensar els drets democràtics, també s’ha de tenir ideologia en tots els sentits. És a dir, nosaltres no governaríem amb el PDECAT perquè no pots entrar en un ajuntament sense projecte sobre habitatge, medi ambient, mobilitat, escoles bressol, tarifació social... Qui decidirà tot això? Si ho has de decidir per omissió, reproduiràs el projecte previ. El seu projecte d’unir les forces independentistes ve a fragmentar-les una mica més. Em sembla perillós que la gent es presenti a les eleccions amb programes tan centrats en un punt.

Territori. A la Floresta hi ha una plataforma que demana un Consell del Poble com a camí cap a una EMD. Ho veieu bé?

– Estem a favor del dret a decidir. He pogut veure els orígens de la motivació, la frustració davant una administració que no estava a l’alçada de la seva proactivitat i les seves ganes de fer coses pel barri i millorar-lo. Com a CUP-PC ens hem compromès a acompanyar-los en el procés però amb una mirada global perquè no hi hagi greuges amb la resta dels barris. Segurament s’haurà d’acabar amb una consulta popular.

Bellaterra i Vallpineda s’han d’annexionar a Sant Cugat?

– Torno a dir que respectem el dret a decidir i que cal escoltar els arguments. Bellaterra està físicament separada de Sant Cugat per això vull sentir els arguments que els porten a sentir-se més de Sant Cugat que de Cerdanyola. Amb Vallpineda vull saber el mateix tot i que és cert que està tocant la Floresta. En funció dels arguments tindrem criteri. També tindrem respecte per la decisió dels veïns.

Aposteu per la municipalització de l’aigua. Com ha de ser? Fins a quin punt es pot implicar la ciutadania?

– Hi ha moltes opcions. De vegades ens entestem que totes les empreses siguin públiques però pot haver-hi una relació mancomunada. Volem que no hi hagi intermediaris amb vocació de lucre al mig d’un servei bàsic com l’aigua. Som molt crítics amb l’opacitat en relació a l’abastament de l’aigua. Aquest mandat ens tocarà estudiar com es fa la internalitzem. Hem de veure quin és el percentatge de benefici que genera i que estem pagant de més. Hem de tenir més control. Podrem fer audiències i observatoris de control ciutadà. Es podran passar comptes de forma anual. En definitiva, com serà una empresa pública, la gent tindrà accés a la informació de sol·liciti.

No és possible que per l’economia d’escala a l’Ajuntament li surti més cara la internalització que l’externalització?

– És l’argument que ens donaven en les zones blaves. Després resulta que ens ha generat uns beneficis de 100.000 euros anuals que ens permeten pagar el cost estructural de Promusa. Hem de tenir l’informe de viabilitat i internalització. Dubto bastant que a l’Ajuntament li surti més car perquè hi ha poques empreses que prestin serveis per poc marge perquè el seu objectiu és generar beneficis. Quan ho sapiguem decidirem si encara és interessant internalitzar en termes de democràcia i gestió directa.

A priori encara que sigui més car, hi aposteu?

– Sí, però estem bastant convençudes que serà més barat tant en termes econòmics com ambientals: manteniment, gestió, pèrdua d’aigua...

La gestió pública i comunitària dels serveis bàsics és una de les propostes del document de 15 mesures per al foment de l’economia social i solidària als municipis, elaborat per la Xarxa d’Economia Solidària a nivell estatal. El feu propi?

– Sí, l’hem adoptat.

Tenim molta fragmentació política. Amb qui pactareu i amb qui no?

– A aquestes alçades no és cap secret. És interessant parlar de projectes de ciutat. Més enllà de qui ocuparà cada cadira, és interessant parlar de les emergències polítiques, ètiques i materials. Hi ha forces polítiques amb qui hem tingut una perspectiva semblant. Tenim molt clares les coordenades en què estem inscrites. Ens diem transformadores perquè no volem gestionar només. Ens diem d’esquerres perquè ens cal un altre sistema polític i econòmic. Tenim capacitat de pactar i treballar amb forces que tinguin aquesta mirada més humanista. Aquí és on ens trobarem. Espero que tinguem molta força per estirar cap a l’esquerra.

Mirant el recorregut, no us resultarà difícil pactar amb ERC-MES i Sant Cugat en Comú, i encara que apareix com a nou actor segurament tampoc amb Podem. I amb el PSC?

– El PSC és d’esquerres? [Riu] Quan miro els votants del PSC crec que és un partit que s’ha de tenir en compte, amb un gran respecte pel llegat històric. Però quan veig el que fan a nivell nacional i local, em costa molt trobar punts d’encontre. A mi em fa mal personalment i política la postura que van agafar en el 155. No tinc cap garantia que no ho tornin a fer. La gestió del conflicte polític català és la del poli bo. Encara fa més ràbia perquè els altres com a mínim ho diuen clar. Ells permeten que la maquinària repressiva i judicial segueixi sense cap tipus de gest per a la resolució del conflicte mentre les seves paraules són de reconciliación y diálogo. Això no és política, és enganyar la gent!

Per a nosaltres és important que s’acabi el model de Convergència i PDECAT però hem de veure quina relació de forces tenim perquè no hem vingut a desvestir un sant per vestir-ne un altre. Per això ens agradaria centrar una agenda d’esquerres i transformadora i per això aspirem a tenir el màxim de força possible.

Notícies relacionades