Fotos: Jordi Pascual

El portaveu de la plataforma Aigua és vida, que aposta per una gestió no mercantil de l’abastament d’aigua, va participar divendres en un acte de l’únic partit que ha encetat la campanya en favor de la remunicipalització de la gestió d’aquest dret bàsic –ja va ser públic al 1937–, la CUP. Pau Ortínez, en el marc de la campanya d’abast metropolità dels cupaires, ha visitat Sant Cugat quan a la ciutat ja s’ha constituït una comissió que ha d’estudiar els beneficis i perjudicis de no tornar a licitar el servei un cop acabi el contracte amb Sorea al 2019. Tot i això, les crítiques del partit cap de l’oposició per l’aturada de la comissió els ha animat a seguir treballant i pressionar perquè la decisió es pugui prendre a temps. Ortínez atén elCugatenc pocs minuts abans de la seva participació a la taula rodona a Cal Temerari.

– Darrerament hi ha hagut una tendència cap a la municipalització. Com s’explica?

– A nivell mundial, el 90% de la gestió és pública i, en canvi, a Catalunya la gestió pública de l’abastament d’aigua a les ciutats és de menys d’un 20%. És a dir, tenim una situació excepcional perquè a nivell espanyol arriba al 50%. És una bombolla de la gestió privada.

Al món hi ha hagut una aposta per la municipalització, per la gestió directa dels serveis municipals en general. A Catalunya, després de molts anys d’hegemonia totalment privada, hi ha alguns pobles que des del 2010 han fer el pas. Van començar una quinzena de pobles però al març del 2017 va arribar la primera gran ciutat, Terrassa, que desencadena una gran onada. És la primera gran ciutat de moltes altres que poden venir. Fins ara la gestió de les grans ciutats era privada i ara ho han de decidir. L’Àrea Metropolitana (AMB), Sant Cugat, Girona... ho han de decidir.

– Perquè s’acaben els contractes?

– Sí. Tot i que l’AMB és un altre concepte. A Sant Cugat, a més d’acabar-se el contracte, es forma part de l’AMB amb un problema judicial que ve a dir que l’empresa que ho gestionava fins ara està mal creada i s’ha de desmuntar. Estem pendents de la sentència del Suprem per veure si s’ha de desfer l’empresa i els pobles podran apostar per la gestió pública o si continuaran com fins ara.

– Quina acostuma a ser la resposta de les empreses tant durant el procés com quan ja ha acabat?

– És molt agressiva. L’exemple més clar és Terrassa, on l’alcalde es va passar molts mesos demanant informació ja que ell és el titular del servei i, per tant, responsable. Però l’empresa no li la donava. La primera resposta sempre és aquesta, que les empreses no donen informació. Després posen pals a les rodes. Un cop comença el procés, i a través dels mitjans de comunicació, comencen a difamar; diuen que els treballadors seran acomiadats, que el preu de la remunicipalització serà molt més car... Fan una campanya comunicativa i en lloc de donar informació difamen.

– Al 2015 es va signar el Pacte Social per l’Aigua, en què es demanava la municipalització, però només hi van donar suport partits d’esquerres. Malgrat això, dieu que la municipalització no és de dretes ni d’esquerres.

– França és un dels països on s’han fet més municipalitzacions de l’aigua i bona part les ha impulsat un partit de dretes. A l’igual passa als Estats Units. Entenem que a Catalunya totes les esquerres, inclòs el PSC amb algunes excepcions, s’han posicionat a favor de la gestió directa i pública mentre Ciutadans i PDECAT, al centre-dreta, s’hauran de posicionar.

"No és tant senzill com dir que les dretes aposten per la privada i les esquerres per la pública"

Diem que la gestió no és d’esquerres o de dretes perquè hi ha molts municipis governats pel PDECAT que tenen gestió directa. Són municipis grans com Mataró, Reus, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca i Manresa. L’únic municipi del país gestionat pel PP, Pontons, gestiona de manera directa l’aigua. No és tant senzill com dir que les dretes aposten per la privada i les esquerres per la pública, és més complex. Apostem perquè a cada context s’agafi la millor solució i en la majoria de casos la millor opció és la gestió directa.

– Quan s’aprova la municipalització i l’Ajuntament absorbeix la gestió, què passa amb els treballadors que s’encarregaven de fer-ho des de l’empresa privada? Poden ser incorporats a la gestió pública?

– Sí. De fet, durant els darrers mesos hi ha hagut polèmica per una llei que volia aprovar el PP i que seria més restrictiva. Al Parlament s’ha iniciat una moció a proposta de la CUP per intentar blindar els processos de municipalització de qualsevol tipus de servei perquè el personal continuï. En tots els casos s’aposta perquè tot el personal continuï. La unitat laboral canviarà el tipus de gestió però hauran de fer la mateixa tasca. Els seus llocs de feina no perillen en cap cas. De fet, a Terrassa es comenta que segurament s’haurà d’augmentar la plantilla per fer una millor gestió.

– Llavors, passen a ser funcionaris?

– És una altra figura legal.

– Quan a Sant Cugat s’ha parlat de municipalització, ha acabat aprovant-se fer un estudi de viabilitat. És habitual?

– Sí perquè has de justificar quina és la millor solució econòmica i política. És normal que es faci l’estudi perquè et digui el cost de fer-ho en funció del tipus de gestió. No només és dir si es vol directa o indirecta sinó quina opció dins d’aquestes dues opcions és millor. Dins de gestió privada es pot fer una empresa mixta o una sense capital públic i en la directa es pot absorbir directament per l’Ajuntament, es pot crear una empresa externa pròpia o mancomunada amb els municipis del voltant... L’estudi ha de dir quina és l’opció més vàlida tot i que la decisió serà política.

– O sigui, que l’estudi pot dir que la municipalització és la millor opció però acabar mantenint la gestió privada.

– Clar. Nosaltres creiem que la municipalització és la millor opció perquè no se’n van els beneficis privats.

– Des que s’ha iniciat la comissió s’ha criticat la lentitud i aturada. És habitual o respon a reticències?

– Paciència. Són processos lents perquè s’acaba establint un model diferent. A París es parla de set anys. No s’ha de voler tenir pressa perquè no és senzill i perquè el model que defineixis durarà molts anys; no es fan per a cada quatre anys. S’ha de fer correctament. En la definició del model s’ha de determinar la participació de la ciutadania, els nivells de transparència de l’ens que ho acabi gestionant, quines prioritats tècniques s’imposen a l’empresa...

– Aquí som al pas previ, a l’estudi.

– També pot durar molt temps, dos o tres anys tranquil·lament.

– El contracte que encara tenim vigent a Sant Cugat és de l’any 1974. Acostumen a ser tan vells?

– A Vic n’hi ha un que venç al 2049, de 100 anys. Lamentablement és habitual. Ara la durada màxima és de 50 anys però al segle passat se’n van fer a molt llarg termini. Per això diem que si s’acaba apostant per la gestió indirecta en algun municipi, un termini màxim raonable és de 5 anys perquè quan augmentes molt el termini de concessió perds el control.

– Però al contracte pots posar clàusules per controlar-ho.

– A Terrassa hi havia un contracte i no li donaven la informació a l’alcalde. És un cas molt simbòlic. Com no tenia informació, va apostar per la municipalització. S’han de fer bons contractes però amb això no n’hi ha prou. Hem de fer que els temps siguin més curts també des d’una perspectiva democràtica, perquè el següent que governi no tingui això tancat a 20 anys vista.

"Faran guerra per vincular la municipalització a un nacionalícese i vendre que això és Veneçuela amb un model d’expropiar empreses"

– La CUP ja ha començat la campanya per la municipalització i la resta de partits encara no. A mesura que hi hagi més posicionaments i dades, quina creus que serà la reacció de Sorea?

– El primer, fer por als treballadors dient-los que els acomiadaran, cosa que serà falsa. En segon, dir que el cost de la municipalització serà més elevat del que serà. A Terrassa parlaven d’una xifra de 60 milions d’euros i sembla que no serà superior a dos. En tercer, hi ha una batalla política encapçalada del PDECAT que diu que la lluita per la municipalització té un component molt ideològic. També faran guerra per vincular la municipalització a un nacionalícese i vendre que això és Veneçuela amb un model d’expropiar empreses. No és res d’això, es tracta de triar entre totes les possibilitats la millor opció per al municipi.

Pel que fa al PDECAT, hem de veure quin paper fan a quatre llocs del país, Sant Cugat, AMB, Igualada i Girona, a més d’altres municipis petits. Són llocs en què manen i cal veure el posicionament. Apostar per la privatització no és fàcil. No és fàcil de justificar políticament l’externalització d’un servei.