Retrat de grup sense Dimitri

Fotos: Jordi Pascual

Atès que en aquestes mateixes pàgines Jordi Pascual ha tractat el tema central del cas Palau (i les seves derivacions locals), a mi em toca abordar altres assumptes de l'agenda del Ple de dilluns passat. Començo per la moció presentada pel grup municipal de la CUP sobre l'eradicació del transfuguisme. Eufemisme innecessari ja que el que estava en qüestió –un cop més– era el cas Dimitri Defranc, que va ser, recordo, regidor de la CUP-PC, ara en la categoria d'edil no adscrit. Enumero els tres errors que ha comès la CUP amb Dimitri Defranc: u, incloure-ho en la llista de regidors a la candidatura municipal de la CUP-PC de 2015; dos, no saber administrar l'error d'aquesta decisió; tres, convertir-lo en una causa general contra ell. Què tenia a veure Dimitri amb la CUP? Res. La CUP i Dimitri són un parell de sabates que caminen en direcció contrària, i la CUP ha de saber quina és la millor sabateria per fer camí al caminar.

I, sí, els que van idear la llista municipal d'aquesta candidatura no tenien una informació substantiva sobre l'envergadura política –i sobretot ideològica– de Dimitri, haurien entonar el mea culpa i intentar sortir airosos de la situació i no tirar més llenya a l'assumpte , ja que ni l'elenc municipal de l'Ajuntament ni els ciutadans de la vila mereixem un serial d'aquesta naturalesa, serial que en l'últim Ple va adquirir un nivell estrepitós, i el que és pitjor: innecessari, que és la pitjor ociositat de la política, quan altres assumptes conjunturals reclamen la nostra atenció. Una organització política com la CUP no hauria de trobar en la individualitat d'aquest cas (anava a dir unilateralitat, però em resisteixo a donar de menjar als llops esteparis) una batalla exemplar contra algú que mai va ser cuper, i menys fer-ho sense tenir en compte que la transformació ideològica per la qual advoca la CUP, implica necessàriament saber canalitzar el tema que ens ocupa, i fer-ho (si no és molt demanar, oh, Verge del Roser!) de forma pedagògica sense l'empremta de les emocions estèrils, prescindint del acarnissament públic en el fòrum d'un Ple, perquè el mer fet de buscar aquest escenari implica el més gran dels fracassos.

Es va parlar molt en la sessió plenària de l'ètica i l'estètica, referit al transfuguisme. Paraules categòriques, per exemple, les de Ramon Gutiérrez d'ICV-EUiA: “Això de Dimitri –va dir– és un frau com una catedral”. El regidor d'ERC-MES Èric Gómez es va mostrar dur contra Dimitri: “El suport de Dimitri als pressupostos del grup de govern ha alterat la votació a favor de PDECAT, i això és, en definitiva, el que compta”. És veritat. Perquè més enllà del debat, de l'acritud de les formes sobre si Dimitri Defranc és un trànsfuga o no, el que explica és el posicionament d'aquest en qüestions claus del mandat municipal. I això no pot obviar l'al·ludit. Ha detectat Dimitri les bondats pressupostàries del PDECAT, o potser el seu vot favorable ha estat condicionat perquè ha vist en aquesta formació l'únic paraigua que el protegeix enfront de les reiterades acusacions dels seus detractors?

Aquí està la contradicció essencial de Dimitri: els electors no el van votar perquè representés a PDECAT, sinó a la CUP-PC. I, per tant, el primer que hauria de fer el regidor no adscrit és saber la diferència entre votació, representació i legitimitat. I de res serveix que, en el torn de rèplica, el regidor no adscrit argumentés en forma de disculpa les incomptables ocasions en què havia votat a favor de les mocions d'ERC-MES, com si aquesta complicitat ho acredités davant de l'opinió pública progressista en la qual pretén situar-se a batzegades. I encara sort que l'alcaldessa, amb bon criteri, va tancar l'assumpte de l'ètica i l'estètica, perquè sinó el debat s'hagués prolongat fins al Dia de l’Armagedon.

Diana Quer com a coartada

En aquesta confusió s'ha instal·lat Dimitri. Va quedar patent quan es va abstenir en una qüestió central com va ser la moció presentada pel regidor del PP, Álvaro Benejam, en la qual defensava el manteniment de la presó permanent revisable, prenent com a referència –sense pudor– l'assassinat de Diana Quer, valent-se com coartada argumental del sensacionalisme dels mitjans de comunicació en aquest desgraciat crim. És a dir: la cadena perpètua. Amb tot, no vagis a pensar que Benejam és el regidor de les fredes masmorres. Si el mires de front, si òbvies seu formalisme, pot semblar tan simpàtic com un test de geranis a la porta d’Estremera. Però Bejenam és disciplinat i ha d'incorporar a l'agenda del dia la directriu de l’Argumentari del PP-Gènova sobre l'assumpte de la cadena perpètua, a l'espera, això sí, que el populatxo s'encengui amb un altre crim, i poder rascar els vots que li resta la corrupció del seu partit.

Bé, doncs com deia més amunt, Dimitri es va abstenir en la votació, i aquesta abstenció implica una actitud ideològica que l'apropa, conscient o inconscientment, a la dreta més dura del nostre país. Un regidor ha de saber quina és la percepció dels seus veïns davant qüestions que són definitòries, perquè de no ser així està d'esquena a ells. I si no ho sap, cal preguntar, assegurar-se, indagar i parlar amb la gent gran. Perquè ningú que provingui de l'univers dels drets humans, ningú que s'hagi instruït en l'assignatura de la probable reinserció –per quimèrica que sigui–, ningú –hi insisteixo– que conegui la lluita aferrissada dels vells republicans i l'esquerra del nostre país , enfront del Dret Penal punitiu de la dreta, pot encongir les espatlles davant d'una qüestió d'aquesta naturalesa. “Aquesta moció, tan allunyada de les qüestions locals que ens ocupen –va argumentar Lourdes Llorente de la CUP-PC– implica l'oportunitat del PP per mantenir la presó permanent, ara que el Govern es pot veure amenaçat en no tenir majoria absoluta”. Simplifico. I afegeixo: Lourdes va donar una classe sobre aquest assumpte, però guanyarà molt més quan descobreixi la diferència entre la lectura de conclusions preliminars en una Sala de Vistes i l'exercici de comunicació transversal que ha de presidir un Ple municipal.

Podria observar el socialista Pere Soler. En aquest hi ha dos moments escènics reconeixibles: quan vesteix amb la seva inequívoca americana fosca, i quan es desprèn d'ella i apareix amb la camisa blanca arromangada, en pla Novecento, més compromès amb la causa social. Aquesta és l'actitud. Perquè en situacions així –i no només en aquestes, afegeixo– és quan Pere defensa la cohesió social que “representa l'escola catalana”, i dóna suport sense fissures el Manifest Somescola.cat. En situacions així, en bandolera, és quan Pere se suma al clam de recuperar d'una vegada per totes les persones afusellades, i desaparegudes després, en les fosses comunes, a les cunetes i en l'oblit del poder –la pitjor de les fosses– i aquí no hi ha ambigüitat possible. No n’hauria d'haver per a ningú. El Banc d'ADN per a la identificació d'aquestes persones a Catalunya, moció proposta al Ple per ERC-MES i PDECAT-Demòcrates i aprovada per tots els grups, és, potser, una de les resolucions més significatives d'aquesta jornada. I bé, si el PSOE va buscar la reconciliació de tots els espanyols, si va mirar a un altre costat en aquest mig segle, si es va oblidar del que mai va haver de oblidar-se, ell, que és del PSC no té per què fer-ho. Per cert: Dimitri va sostenir que aquest era un tema tabú (¿?) i que ell era favorable a celebrar un “homenatge als caiguts” (¿?). Ni una cosa ni l’altra. No va ser un bon dia per a Dimitri.

Notícies relacionades