Santiago Vidal: "Els catalans, per molt que procreem, mai serem suficients per canviar la Constitució"

Acte d'ERC a la Plaça de l'Om. Fotos: Jordi Pascual

ERC ha començat la precampanya a Sant Cugat amb un acte més propi de plena campanya, portant un dels seus actius més valuosos, el candidat al Senat Santiago Vidal. Conegut per ser el jutge inhabilitat per fer un esborrany d'una Constitució Catalana, no va dubtar a referir-s'hi en les seves intervencions, apel·lant també a un any de construcció dels fonaments d'una Catalunya independent. “L'11 de setembre del 2017 anireu de vacances perquè ja serem independents”, ironitzava en l'acte celebrat el 7 de juny a la tarda a la Plaça de l'Om. Però no tot és tan senzill, l'acord dels independentistes al Parlament és clau. Per això pronosticava que la CUP acceptaria negociar els pressupostos en l'assemblea que celebrava aquell mateix dia però finalment no va ser així. Abans de començar l'acte, Vidal va atendre elCugatenc en una distesa conversa d'uns vint minuts, just per atendre la resta de mitjans i començar l'acte.

En les darreres eleccions vau obtenir una segona posició agredolça perquè esperàveu poder quedar primers. Què ha canviat des de llavors?

– Confiem que els electors, quan vagin a votar el 26 de juny, s'hagin adonat que el programa d'En Comú Podem és molt ben intencionat –som els primers que desitgem que els hi vagi molt bé– però és irrealitzable. Els esdeveniments que han passat a Madrid, tant al Congrés com al Senat, en els darrers sis mesos han demostrat que la possibilitat que arribi un moment en què hi hagi una majoria suficient a l'Estat Espanyol per pactar el referèndum és un pronòstic a 10, 15 o 20 anys. No és viable en la propera legislatura.

Desitgem que una part dels electors no tinguin tanta paciència per esperar tants anys i vulguin que Catalunya vulgui decidir el seu futur, en clau independentista o federalista, nosaltres ho respectem. Han de ser els ciutadans de Catalunya qui decideixin el seu futur. Amb la gent d'En Comú Podem dissortadament no hi ha prou. No perquè no vulguin, m'hi mereixen tota la confiança, sinó perquè amb ells no hi ha prou.

En Comú Podem té un marcat caràcter social en canvi vosaltres, ja ho vau dir en les passades eleccions, aneu a fer una tasca de diplomàcia. No teniu aquesta vesant social tan clara.

– Això s'ha dit però no és cert. Hem dedicat el 50% del nostre temps al Congrés i al Senat a reivindicar el dret de Catalunya en clau sobiranista. Tant si volem com si no ens deixen, farem el full de ruta efectiu i d'aquí any i mig, adéu. Tant en Joan Tardà com jo, i el Bernat Picornell [que l'acompanya en l'acte i l'entrevista], els hi hem dit moltes vegades que si volen consensuar com fer factible el dret a decidir de forma pactada podem seure a la taula i parlem dels mecanismes. Si no volen, tal com diu PP, PSOE i Ciutadans, res. A Podem els hem dit que quan vulguin però sempre que tinguin una majoria suficient perquè l'acord es traduís a la realitat.

L'altre 50% del temps l'hem dedicat a defensar posicionaments inequívocament socials i de defensa dels sectors desafavorits de Catalunya i d'Espanya perquè coincideixen. Et posaré uns quants exemples. Entre les mocions i proposicions no de llei hi ha la negativa a acceptar la revisió dels barems del cadastre de totes les explotacions agràries i ramaderes. Si això no és defensar a la pagesia, ja em diràs. També hem plantejar la derogació del Pla Hidrològic Nacional. Si això no és defensar els pagesos, les Terres de l'Ebre i Lleida, també ja em diràs què és contingut social.

També hem defensat el dret de tots els ciutadans majors de 16 anys a poder votar, establir la renda mínima de vida digna de 1.000€ mensuals per totes les persones en risc d'exclusió social i com a salari mínim interprofessional... Moltes d'elles les hem perdudes perquè no hem tingut el suport del PP ni Ciutadans i en algunes ocasions, em dol dir-ho, del PSOE.

No cal que me n'enumeres més.

– Ens podríem estar una bona estona. Esquerra ha tingut sempre molt clar que el tema social i nacional són dos cares de la mateixa moneda.

Què es pot fer al Congrés i al Senat per la independència? Justament deies que hi ha un bloqueig.

El Senat, ho hem intentat, es pot dissoldre. Això seria bo per a la independència de Catalunya. Si no hi ha cambra de representació territorial adulterada com l'actual, les comunitats autònomes no tindrien representació en el govern de l'Estat i, per tant, cadascuna de les nacions històriques estaria molt més legitimada per decidir el seu futur. Considerem que mantenir el Senat és una manerade gastar uns diners inútilment i d'amagar el dret a decidir.

El Congrés aprova tota la política legislativa. En aquest moment i fins que no hagem marxat, cosa que succeirà d'aquí un any i escaig, hem d'aconseguir que la majoria de diputats entengui que allò que demanem és inherent al sistema democràtic. Per això es necessita algú que vagi explicant-ho. Si per democràcia no acceptes que la gent té dret a canviar les lleis que impedeixen exercir l'autodeterminació d'un poble, tens un concepte molt equivocat.

La independència només passa pel Parlament? Al Congrés es va a convèncer?

– La independència passa pel poder legislatiu de Catalunya, el Parlament, que per primera vegada en moltíssims anys és independentista. Passa també pel poder executiu de Catalunya, és a dir, el govern de la Generalitat que fa la feina marcada, com la Llei de Transitorietat Política, la futura Constitució, la Llei de Seguretat Social i de l'Agenda pròpia. La independència passa pel poble de Catalunya. No l'aconseguirem a Madrid.

A Catalunya no tot està clar. Ara tenim el debat dels pressupostos, per exemple.

– Jo confio que abans que s'acabi el dia [dimarts 7 de juny], el tema pressupostos estarà tancat. Tots els companys i amics que tinc a la CUP em diuen que les lluites internes que tenen són dures, radicals i ideològiques però el sentiment majoritari que sense uns pressupostos com aquests serà impossible avançar en la construcció de les estructures d'estat. L'objectiu que volen, anar més ràpid en la construcció de les estructures d'estat, el compartim. La manera de fer-ho és tenir uns pressupostos amb una àmplia partida social però també l'agenda pròpia, la seguretat social i a les lleis de transitorietat, les estructures.

El debat no fa mal a l'hora d'eixamplar l'independentisme?

 

– No perquè la gent ha de ser conscient que un projecte tan complex com deixar de ser un territori d'una monarquia centralista i passar a ser un estat propi de naturalesa republicana és molt complex. No s'entendria que no tingués alts i baixos. Estem de baixada? Considero que estem en un moment d'altiplà. Del 2010 al 2015 hi ha hagut els seus incidents, comparables als dels 14 territoris europeus que han esdevingut estat durant el segle XX. Des de gener-febrer del 2016, amb el govern de Junts pel Sí, dèbil perquè no té majoria absoluta, estem en una situació plana respecte a les il·lusions de la gent.

El 2016 no és un any d'èpica, és de construcció. Perquè hi hagi un edifici tan preciós com el Monestir s'han haver gastat molts anys posant els fonaments, sinó el primer pis cau. Ara estem construint els fonaments.

No hi ha el risc de fer els fonaments malament per les divergències entre partits?

– El risc d'equivocar-nos sempre hi és. Amb la humilitat que ens ha de caracteritzar, hem de procurar ser prou curosos per rectificar els errors. Tenim tot un any per endavant.

La Constitució catalana també hauria de permetre aquests canvis?

– Evident. De moment l'única cosa que tenim sobre la taula és el primer esborrany d'un text constitucional que va néixer de la societat civil per provocar debat sobre com ha de ser la futura república. Estem començant-ho a construir i sempre es pot modificar sobre la marxa.

Per fer la Constitució espanyola es va fer una Llei per a la Reforma Política que va trencar amb la legislació franquista. Des de llavors no hi ha hagut gaires canvis i hi ha crítiques per això. Què es pot fer en la Constitució catalana perquè això no passi però tampoc hi hagi un canvi per cada mínim moviment polític?

– En aquest material que està en mans de la comissió no legislativa del Parlament es preveu que la futura Constitució de la República de Catalunya tingui uns sistemes de reforma parcial molt fàcils que necessitaran una sèrie de vots, com una ILP. L'hem fixat en 500.000 ciutadans, però podrien ser tranquil·lament 300.000. La via per reformar una Constitució no ha de ser tan fàcil com perquè contínuament, en funció dels partits que governin, s'estiguin esmenant textos constitucionals –seria un caos– ni tan rígida com l'espanyola, que impedeix qualsevol reforma si no hi ha un mínim de dos terços del Congrés i del Senat que estiguin a favor.

Cada vegada que sento la Soraya Sáenz de Santamaría dir que els catalans ho tenim fàcil perquè podem canviar la Constitució perquè reconegui el dret a l'autodeterminació penso: Com una persona amb dos dits de front i uns mínims coneixements jurídics pot dir una bestiesa com aquesta? Els catalans, per molt que ens dediquem a procrear, mai serem suficients per poder canviar la Constitució Espanyola.

Expliqueu que en cap moment se saltarà la legalitat espanyola. Com és el punt d'inflexió de passar d'una legalitat a una altra sense saltar-se'n cap?

– Entenc que a la gent que no té coneixements jurídics li pot semblar difícil. Pels que afortunadament estem al món del dret, sabem que és la part més fàcil de tot el procés. Hi ha una sèrie de normes internacionals, la Convenció de Gènova del 1986, el Tractat de Maastrich o el de Lisboa, que estableixen el principi de subsidiarietat i subrogació. Això significa que només deixarà d'estar vigent una llei espanyola a la República de Catalunya si el Parlament aprova una llei substituint-la i derogant-la.

Mentrestant, passaran dos, tres, quatre o cinc anys en què conviuran sense cap tipus de problema lleis espanyoles i catalanes. Progressivament s'aniran solapant unes amb les altres. Sempre amb el paraigües de la legislació europea i internacional.

Amb la convivència, pot haver lleis antagòniques.

– No, quan hi hagi un antagonisme, el Parlament serà el primer que tindrà pressa per derogar la llei espanyola perquè serà una llei contrària a la representació de la ciutadania. En els 14 estats independitzats a Europa durant el segle XX aquest procés ha durat un promig de tres a quatre anys. No hi ha hagut inestabilitat política, econòmica ni financera. L'Estat ha continuat funcionant, força millor que com abans.

Quin termini hi ha per a la independència? Et veia molt convençut.

– Un any i escaig. Escaig significa que pot ser perfectament 15-16 mesos o pot ser 20-21. Que això s'allargui quatre o cinc mesos més depèn molt de coses com la que passarà aquesta nit, si la CUP accepta o no entrar a negociar els pressupostos de la Generalitat. No és estar-hi d'acord amb tots els continguts, només començar-los a negociar.

Si aquesta nit no s'arriba a l'acord [com ha estat el cas], això significa endarrerir el procés tres o quatre mesos més perquè els nous pressupostos inclouen partides pressupostàries que són imprescindibles per fer efectiva l'ampliació de les oficines de l'Agència Tributària de Catalunya de 5 a 24, per exemple.

Tot això són despeses que no significa augmentar o duplicar competències que ja tenim. Hem de crear les noves, que s'hauran de fer càrrec, arribat el moment, de la gestió de l'estructura del nou estat. Per això és imprescindible tenir uns pressupostos.

Notícies relacionades