El començament del final

Aquest dijous, 9 d'abril, ha fet 43 anys de la legalització del PCE. Adolfo Suárez, el llavors President de l'Estat espanyol, va triar un dissabte de la Setmana Santa perquè se suposava que, estant molta gent de vacances, no hauria tant d'enrenou. No va ser així.

L'endemà d'aquell “Dissabte Roig”, com se la coneix aquella data, molts comunistes de dins el país, van sortir al carrer amb banderes vermelles per a celebrar l'efemèride. Van ser uns dies de joia.

Anteriorment, el desembre de 1975, el rei Joan Carles I havia fet saber a Santiago Carrillo, el llavors secretari general del PCE, que tenia intenció de democratitzar el règim i d'integrar els comunistes dins el marc polític. A canvi demanava que acceptessin la Monarquia.

 La dreta més feixista es va enfurismar. Un dels símptomes més clars, va ser la dimissió del Ministre de Marina, l'Almirall Pita da Veiga. Uns mesos abans, el gener del 77, va haver “La matanza de Atocha” on un escamot d'ultradreta havia matat cinc advocats laboralistes de CCOO i ferit a quatre més.

Era el temps de la transició, on es debatia entre la ruptura i la reforma, que després, amb prou feina, va arribar a una mini-reforma.

També dins del PCE va haver descontent. Va ser llavors que van començar el desencís, les escissions, el començament del final.  Segons va escriure Vázquez Montalbán en el seu llibre “Crónica sentimental de la transición” (1985): “También en las filas comunistas hubo de iniciarse la pedagogía del pacto con la Monarquía y con el gobierno de Suárez... Y acontinuación, Santiago Carrillo se sacaría en Madrid la bandera española y la aceptación de la Monarquía del sombrero de copa de su tenaz entrepierna. No está en cuestión la bandera tricolor o bicolor, la Monarquía o la República, sino la democracia.

L'abandonament del marxisme-lelinisme fa que, entre els comunistes, creixi el descontent i la desorientació i comença a aparèixer noves tendències, nous líders i noves sigles.

Per a la gent d'esquerres, és difícil posar-se d'acord: funcionen per ideologia i són molt exigents en el significat dels termes. En canvi, les dretes ho tenen més fàcil, són més pragmàtics, tots persegueixen la mateixa finalitat: la riquesa.

El 1979 el PCE passa de 200,000 militants a 170.000. En aquell temps el PSUC, que encara es conservava fort, sumava ell sol 80.000.

Tot va quedar en un no-res, sobretot, quan l'any 2000 hi ha un acostament al PSOE. És llavors que va començar el veritable declivi.

Em pregunto, cóm és que Franco, que odiava tant el comunisme com la maçoneria, no se li va acudir legalitzar-los per tal que entre ells anessin perdent força?

Es deia llavors, que era per a passar del Règim establert a una monarquia democràtica. Una democràcia que, 43 anys després, encara està per demostrar. Tinc els meus dubtes que, a hores d'ara, l'hàgim aconseguit.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades