Entendre el que diuen i el que callen

No sé si us passa a vosaltres, però quan escolto o llegeixo entrevistes a gent mediàtica –polítics, actors, esportistes...– veig que donen respostes que, més o menys, ja te les esperes. Són típiques i tòpiques.

Sembla com si, d'antuvi, ja els haguessin dit el que ha de respondre. El just per a quedar bé i no molestar el partit, el mister, l'amo i el mecenes (el que dona els quartos perquè digui el que ha de dir).

Els esportistes –sobretot a futbol– són els més avorrits d'escoltar. Fa uns anys em va cridar l'atenció un jovenet sortit del planter del Barça que parlava diferent. “Coi! Aquest diu les coses com les pensa”, em vaig dir. Es notava que pensava les coses abans de dir-les. Després va esdevindre un personatge conegut. Es deia –es diu– Pep Guardiola. La majoria, però, són de respostes esperades.

Ho trobes també en el món de l'espectacle. Els famosos de l'escena. No em refereixo als “famosets” de les revistes de paper cuixé, aquells que no fan brot i es guanyen la vida dient bajanades perquè les llegeixin gent d'intel·ligència plana. M'estic referint a actors i actrius de notorietat internacional. Els seus assessors d'imatge s'esforcen en trobar i inculcar als seus clients respostes que semblin espontànies i originals. I de vegades ho aconsegueixen.

Els que donen més feina d'entendre són els polítics. Sobretot, si tenen un càrrec públic.

En temps del franquisme la gent deia, amb certa sornegueria, que un polític arribava a ministre si era capaç de parlar durant mitja hora seguida sense dir res en concret. Llavors, el dictador, li concedia el càrrec.

Els polítics actuals hi posen mala llet. Costa més esbrinar el que diuen i, sobretot, el que callen.

Els que estan al poder fan servir afirmacions ambigües o de doble sentit per tal de no comprometre's gaire. Els que estan a l'oposició, són més directes. Volen –ho intenten– desemmascarar els altres.

Ara també tenim uns polítics, nous de trinca, que s'han afegit a l'espectacle i que fan servir un cinisme descarat. Són uns mestres dient mentides disfressades de veritat. I de vegades –molt sovint– convencen un públic de poc criteri.

Finalment s'han afegit uns fotetes que només riuen quan s'enriuen dels altres. Les seves respostes-declaracions són manuals d'incitació a l'odi. Una incitació que, segons qui la faci, està penat per la llei. Són odiosos, la veritat.

Tot plegat una feinada. De vegades necessària, certament, però feinada, al cap i la fi. És aconsellable, de tant en tant, un descans. Desconnectar una estona. O uns dies. Però no baixem la guàrdia, estem atents; perquè aquests poca-soltes són capaços de sortir-se'n amb la seva.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades