La segona lluita antifranquista

Després d'haver viscut la primera des d'una Associació de Veïns a l'Hospitalet de Llobregat o fent de mestre en una escola activa i catalana, no m'esperava veure aquesta segona lluita contra franquistes de nou encuny.

Ja ho deia el dictador: “Todo queda atado y bien atado”. I Déu n'hi do el que dura els lligams de la “Cruzada”!

Perquè, desenganyem-nos, això no és sols una simple lluita per la independència –”sedición”, “terrorismo” i no sé quantes definicions ràncies de la dreta mesetària–. El que s'està coent és la lluita per la democràcia, per la república democràtica.

Actualment, s'està donant uns paral·lelismes entre la primera i la segona lluita. Si fos una obra de teatre, diria que s'està assistint a una re-estrena amb uns actors diferents.

Tenim uns provocadors actuals al més pur estil d'aquells falangistes prepotents del primer temps. Els d'abans que Franco els deixés de costat, després d'haver-se aprofitat d'ells per aconseguir el poder.

Teníem un TOP (Tribunal de Orden Público), que jutjava i empresonava “desafectos al Régimen” –llegiu presos polítics–. Els d'ara fan servir toga i s'agafen a una Constitució feta sota el temor dels sabres i que put a resclosit.

Tenim unes forces de l'ordre que més aviat semblen del desordre –abans eren “los grises”– que no sols han canviat de color l'uniforme, sinó que ara ja no necessiten la culata del fusell perquè tenen millor material per a reprimir i desordenar.

Unes cadenes de televisió que desinformen amb molta més eficàcia que el mateix NO-DO –aquell que ens endossaven entre pel·lícula i pel·lícula–. El dictador no hauria necessitat propaganda estil “25 años de paz”, ni pel·lícules com “Franco ese hombre” o “Los últimos de Filipinas”.

No. No és una lluita contra “separatistas”, és una lluita ideològica. Una lluita en què la dreta, tota la dreta més els ignorants històrics i els interessats, somien en “una grande y libre” i els de l'esquerra estan “desaparecidos sin combate”.

Espanya és un conglomerat de nacionalitats molt rica en cultura i costums que el centralisme de Madrid ha volgut uniformitzar, esborrar o, si més no, aigualir per tal de seguir somiant en un imperi que ja fa temps que va perdre. No. No és una, ni grande ni libre i valdria més que despertés del somni imperial i es posés al dia. Perquè si el 1939 es va fer un salt enrere de 50 anys, amb aquests del nou encuny, hem saltat a l'època feudal.

Rafa Usero, mestre jubilat i actor

Notícies relacionades